L’edat, que no els anys.
Vinc d’un aniversari d’un exalumne que acaba de fer-ne trenta. Trenta ja li està bé, i tant. Vull dir que, després d’un cap de setmana intens, una festa entre exalumnes i vells amics que eren pares d’escola m’anava perfecta. Per acabar-me de morir de cansament. Però ho he passat bé, perquè és tan sa de veure els teus ex que ara són persones que fan això i allò, i s’hi dediquen encara a l’estudi, i fan goig, molt de goig, de veure’ls contents i pagats de la vida que fan. No van ser els primers alumnes, i jo els vaig tenir amb vuit anys, i ara n’han fet trenta, vol dir que, si no em descompte, que no de veritat, la cosa podia ser pitjor. Però no. Bausset no faria raó de tot això, al contrari, encara tenim tantes coses per fer i tants compromisos a atendre. Ves que és dilluns i fem dues hores de festa, així que ja no pense en treballar. Aquesta nit faig vacances, i abans que siga la una ja seré al llit. Ha de ser fantàstic gitar-se cada dia tan enjorn. I fer trenta anys amb aquell goig, i més coses que han de ser fantàstiques, amb trenta. Amb quaranta, i amb cinquanta. I amb cent. Pregunteu-li-ho a Bausset, que ell no menteix, que no en té necessitat, i a aquestes alçades, com afegí l’Honorable Pujol, ja no el farem canviar.
Per molts anys, Xavi. I Guillem, i Carles, i Sergi, i Maria i Mireia.