Les taronges de Salvador Espriu

He agafat de casa un llibret que vaig trobar a la llibreria París-València, la del carrer Pelai, fa molts anys, en aquell raconet de preus admirables i joies robades. És una edició de 1980 i hi ha un recorregut pel País. Pel que fa a València, el poeta guaita el centre històric, i després passa per aquells carrers, memòria dels nostres viatges de xiquets a la ciutat, quan veníem a la capital tan mudats com les nostres mares ho podien adobar:

«A botigues i comerços, vidres, randes, blondes, brocats, instruments musicals, marqueteries, cuirs, voris, ventalls i tota mena de productes artesans i del camp, sobretot del camp, tal com correspon a la gran capital agrícola que és València. També al meu abast, fins en petites parades a les voreres, formes populars de les ceràmiques de Paterna, de Manises, d’Alcora. Però m’atreu i m’arrossega, per damunt de tot, el xivarri del mercadeig de la taronja.
– Caputxines petitones. A cinquanta.
– Taronges blanques, rodones. A setanta.
– Sanguines, de gra de plata,
una oferta ben barata. A seixanta.
– Del Xúquer, de la cadena.
per al nen, per a la nena.
Els seus preus, a convenir
amb repòs, sense renyir.
– Sucrenyes, de bergamota.
Hi perdo, no faig patota.
Clementines, mandarines
de pells primes. llises, fines.
– De l’agre-dolç, de regal.
– No deuen valer ni un ral.
– Empeltades de magrana:
us desvetllaran la gana.
– Servidor. Qui paga, mana.
– A vessar, les del rebuig.
– No me’n quede cap. – I fuig!
Com bades, quin fals enuig
tan sol pel nom! Para esment:
són de màxim rendiment.

Una mica atordit, me n’allunye i deixe a poc a poc rera meu aquesta complexa i avui enorme aglomeració urbana.”
Salvador Espriu [1980]: ‘Llum i brillantor de València’, dins d’Una vella i encerclada terra. Edició especial per al centre Excursionista de Catalunya.

Justament ahir a la vesprada corria amb mon pare collint unes mandarines clemenules, i unes clementines fines com ja no n’hi ha enlloc (o m’aconforme a creure que ja no n’hi ha, enlloc del món). Sense recordar com les descriu el poeta, en uns versos que també recorden una cançó de Miquel Gil, a la manera gitana, que avui llegesc a la classe amb els alumnes. Cercant maneres.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *