Contra l’escola (continuació)
Reflexions
davant un pacte contra l’escola. PRIMER.
Pacte educatiu? Posem-nos a tremolar. És el
primer que se m’acut, quan aquells dos passarells, els partits grossos, amenacen amb un pacte d’estat. Sobretot perquè som en mans d’ambdós bàndols a la vegada,
sense defensa possible del seu destí en lo universal. No oblidem que son qui
governen de fa tants anys l’Estat, el PP i el PSOE. I ja es llueix el llanderol i quina escola han acabat pactant, plegats o contrariats. Si n’hi ha una escola amb un acerta escletxa de vida i d’ofici, és a esquenes de lleis, de normes i d’acords polítics. Totes dues formacions
polítiques tenen experiència en una cosa que ens toca directament: cap dels dos no
avantposa l’escola als interessos particulars propis. Justament l’escola, no. De primer, ells: després, ells.
De normal, els grans pactes solament que
convenen als convidats a pactar, a fer del pacte l’objectiu, quan l’objectiu
hauria d’ésser un altre de molt diferent. El pacte a dues bandes
gairebé mai no beneficia qui és enmig, qui fa de pal de paller acaba essent la
víctima del resultat d’aquell acord. Per això ho dic, tremolem, des de
l’escola, davant l’acord PP-PSOE per governar-nos com ha de ser l’educació els
propers deu anys.
Això o la independència, que fins i tot apunta
Cardús. Trieu.
Quants pactes, reformes i lleis han fet ja amb l’escola d’ençà la transició? Sembla mentida que els polítics espanyols encara no se n’adonen de què no cal cap “pacte” i programa estatal per a l’educació. Precissament per això, per estatal. La fita no sols està en la diferent ideologia de tots dos (PP i PSOE), capaços per altra banda de posar-se d’acord en temes d’estat, sinó que obvien l’existència de les diferents nacions i llengües que existeixen al sí d el’estat i així no s’hi pot fer escola ni universitat tampoc. La vertadera reforma a l’escola, als instituts i a les universitats les han de fer els mestres, els professors i els catedràtics que, al cap i la fí, són els qui la fan tirar endavant i en coneixen les necessitats. Gràcies al mestres al País Valencià encara tenim una escola digna, malgrat el polítics.
Ja en parlarem en altra ocassió de la gran mentida institucional de les línies en valencià.