Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Personatges de PaulaPé

Avui he vist el treball de Paula Pérez de Lanuza, Personatges, que va guanyar enguany l’Inquiet d’animació (mireu-lo). Trobe que és un producte breu, però immens, d’una sensibilitat especial; i és un goig que els valencians siguem capaços d’oferir productes tan acurats a partir de pocs recursos, enmig d’una societat de falques per als treballs sincers. Paula ha estat a Xelva amb els alumnes que han participat d’una nova edició de l’EACN d’hivern, ajudant els joves a trobar nous llenguatges, a través de l’audiovisual. L’EACN és ara mateix un dels productes estrella de l’escola: un tast de cinema en directe per al jovent que demana una alternativa lúdica però rigorosa d’aprenentatge multiple. Deu anys són una garantia sòlida d’aquell iniciàtic viatge cap al cinema des de l’escola, una aposta més per l’educació del futur. Tot plegat ho han presentat aquesta vesprada al Claustre, i he vist allò que cercàvem la setmana passada a Barcelona, l’escola expandida, avui sens dubte més aprop. A Xelva, als Serrans, tres dies intensos entre joves i mestres il·lusionats per trobar noves vies de comunicació, que els contagien les ganes de conèixer, segons que hem pogut veure a les imatges del treball. L’escola pot tenir, doncs, aquest què de felicitat, si té els ingredients i els recursos mínims per fer escola enllà de l’escola. Tot plegat amb el permís dels pactes, les lleis i els partits polítics, quina por, que no pararan fins que no acaben matant les poques escletxes creatives d’aquesta institució, l’escola.
 
PaulaPé és una troballa constant, incansable, de llenguatge culte, condensat en aquell petit dibuix, mínim, com una miniatura d’art si voleu, que el Festival Inquiet va saber-li reconèixer enguany. Dissabte era amb nosaltres, amb la seua escola, a Xelva. Quina sort que tenim; tenen, joves i mestres.
[més a 400COLPS]



  1. Vertaderament, amic, fou un luxe exquisit tenir la presència de Paulapé amb el recolzament com no de Mireia, per a mi per sempre més Pauleta i Mireia Miralles. Va sorgir de forma espontània amb una visita a l’escola i un “I per ací què tal? El teatre com sempre?”. I li vaig explicar que existia l’eacn, i què feiem, i per què, i com, i li vaig ensenyar un curt d’animació fet amb un telefon mòbil (foto a foto, stop motion en estat pur). I vam parlar, il·lusionats de com seria la seua visita. I pogué ser, finalment, amb una maniobra conjunta (gràcies, Maite per dur-nos-les; gràcies Ferran per baixar-les a casa) les vam tenir a casa, a l’escola. Pauleta, ex-alumna (ex?), ma casa (convertida en subseu de la meua escola…), els amics, convertits en companys de treball i els companys de treball convertits en amics. Educació expandida? No sé si serà així, però ja estaria bé. Sort que on estem se’ns ha facilitat tot per tirar endavant amb eixe somni increïble que és l’eacn.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de mestres d'escola per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent