Contra les cordes

De bon principi, la crisi apuntava contra els bancs, i els va posar contra les cordes. Sobretot perquè els bancs havien provocat el major dels xafarranxos: mai en la història de la banca (m’ho acabe d’inventar), no havien declarat fins on podia arribar la cobdícia.
Van ser entre les cordes fins que els governs occidentals van dir prou, i els van oxigenar amb més diners, amb garanties, diners públics naturalment, diners de tots els ciutadans del món occidental. Van caure alguns bancs i van caure asseguradores, es van destapar tot d’assumptes bruts, i l’honorabilitat dels banquers va caure al pitjor dels infenrs, perquè el món, fins i tot el món conservador, els va veure el llautó i el forat del cul.  
En aquell primer moment, algunes veus van parlar d’un nou ordre de coses, de valors fins i tot d’un nou capitalisme que esborrés del mapa els usurpadors, els gànsters de guant blanc, sobretot els banquers, i els polítics que tenien les mans en algunes caixes.
Hi havia un acord, de primer, que semblava un consens arreu: salveu els bancs, per déu, salveu-los perquè la gent no se’ls tire a sobre i porte el caos i campe qui puga. Eviteu l’assalt, la revolució, que la gent senzilla puga pensar o, pitjor, fer qualsevol barbaritat. Hi havia llistes negres, de bancs i caixes que een amb l’aigua al coll, però no es podien fer oficials, per por a l’escàndol i a l’estampida, que són cues de gent espantada traient tots els estalvis a aquells desgraciats.
Però molts bancs es van salvar, gairebé tots, els de sempre, els gànsters els primers, els pocavergonya i tota la pesca, absolutament tots els indecents.

Ja no som en el primer moment de la crisi, som enmig d’una crisi mundial, però els bancs ja s’hi han salvat, fins i tot apunten guanys de rècord, sense vergonya, sense mesura, han passat la por dels primers moments, han assegurat el seus fons, els seus negocis particulars i els seus guanys escandalosos, amb aquell ajut públic dels governs d’esquerres i dels governs de dretes. Ara mateix tenim milions de desocupats i milions de guanys de la banca privada. Vet ací el resultat final de la crisi: perden els de sempre, guanyen els de sempre. No hi haurà cap nou ordre de valors, ni el capitalisme aprendrà res que no vulga, ni caos, ni assalt ni revolució.
Proposta: agafeu-los els diners, els guanys d’aquests bancs de la indecència i organitzeu una feinada amb tants de desocupats. Segur que, per una vegada, els diners d’aquells fills de puta, servirien per fer el bé i traure’ns del gran tràngol.
Proposta dos: en el supòsit que no vulguen donar-vos els diners, pegueu-los foc a les oficines, a les propietats, als camps de golf privats (això sí, amb educació i total respecte per les persones que siguen a dins) i després apliqueu-los la primera proposta.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Un pensament a “Contra les cordes

  1. Un món millor no sols és possible, és necessari. Ens estafen, ens enganyen polítics, empresaris, banquers… Ens ténen enganyats i narcotitzats.
    576.000 aturats al País Valencià i Camps té la barra de dir que l’assistència de 36.000 persones als ENTRENAMENTS d’Alonso és un èxit. I la gent és imbècil per donar corda a aquestes polítiques. QUè fan 36.000 ànimes veient fer voltes un cotxe en dia laborable? On és la dignitat?