La batalla pel Cabanyal

Diumenge, a migdia, tenim un encontre reivindicatiu al carrer de la Reina, al Cabanyal, cruïlla amb l’avinguda dels Tarongers. N’hi ha batalles que no s’acabaran mai, mentre tinguem polítics sabaters, mediocres, de l’egoïsme suprem. Possiblement mentre tinguem polítics, hi haurà batalles que no s’acabaran mai. 
N’hi ha polítics que són il·luminats. Van contra tothom i contra el temps. Contra la lògica i la mesura. L’excusa és que els hem triat per decidir i fer allò que ningú no gosa de fer per ells. “És per això que som els polítics, valents i coratjosos.” Però l’excusa amaga una veritat més crua, l’excusa de la tossuderia és que són uns fracassats, la majoria de polítics, incapaços de tenir idees, una sola idea, contra la crisi i els problemes reals de la gent. Per això amaguen les seus accions en batalles supèrflues, inventades, que no s’acaben mai. 

El Cabanyal és un dels millors exemples de denúncia de com són els polítics, els nostres i els altres. Els d’ací i els d’allà. A València i a Barcelona, per posar dues ciutats germanes. Amagar els problemes del trànsit, del soroll, del transport públic, de l’escola, dels hospitals, de les entrades i les eixides cada dia a la ciutat, de l’error de construccions i urbanismes de poca volada, amagar la desocupació, la desatenció dels barris, la contaminació, i encara més detalls per avantposar la destrucció del Cabanyal, o unes Olimpíades a cent quilòmetres de la teua ciutat, ja explica la volada intel·lectual d’un parell d’alcaldes i la lògica dels responsables màxims dels nostres ajuntaments més singulars. Tant se val el partit, l’opció política de tots dos. El seu món no és el món de la resta de mortals, ni dels veïns d’aquelles ciutats.

Demà, al Cabanyal, milers de persones clamaran contra el desficaci, per explicar que hi ha urgències i dificultats urbanes principals, abans que derruir un barri pel caprici d’aquella donota, per l’orgull de qui escup més lluny, i qui la fa més grossa.  
No, els valencians no hem tingut sort amb l’urbanisme, amb més coses hem sigut uns desgraciats, però amb l’urbanisme tenim el nostre particular Taló d’Aquil·les.
Demà, a migdia, caldrà anar a defensar-lo de jutges i de polítics, que disparen contra els seus ciutadans amb l’odi que retratava Centelles sobre aquella guerra. Que n’hi ha batalles que no s’acaben mai, per culpa dels polítics.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *