Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

EL FORAT DEL MOIX

Deixa un comentari
EL FORAT DEL MOIX
El desprestigi de la (in)Justícia espanyola no té aturall. La dimissió del president del Consejo General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Carlos Divar, ha vingut forçada per l’opinió pública escandalitzada de veure com, a l’epicentre d’una crisi econòmica gegantina, pagava viatges i vici amb doblers públics i, una vegada destapat, s’aferrava a la cadira. Res de nou! Espanya té el corc al cap: els Borbons, el cap de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, el Director del Banc d’Espanya, Mariano Rubio i una tirallonga de jutges confirmen la tesi psicològica del piròman que es fa bomber.*   *   *

 

El ridícul que el jutge Del Olmo va brindar al món el juliol de 2007, arran del segrest de la revista EL JUEVES, per un acudit sobre el qui espera ser Felip VI i Letícia Ortiz, és similar al del jutge que va retirar la custòdia a una mare per la seva orientació sexual, la del que va absoldre un violador, perquè la dona agredida estava separada i portava minifalda, o la conducta, típica de tribunals colonials, de premiar els cuetes i delators amb absolució si acusen (tant és si no hi ha proves!) als seus superiors, com hem vist a Mallorca aquests mesos. Un cas concret de cíclica i contumaç persecució ideològica és el que pateixen Jaume Sastre i Josep Palou; una persecució que esquiva l’article 39 de la Declaració Universal dels Drets Humans. O la que provoca que, encara avui, a les presons espanyoles hi hagi persones tancades per “delictes d’opinió!”. I després, els governants tenen la barra d’exigir a altres països la llibertat dels presos polítics!

Obsessionats en la funció inquisitorial, els jutges espanyols perden la prioritat de les seves funcions. Si volem que exerceixin les seves competències, no hem de voler oblidar l’assassinat d’una nina a mans de qui no era a la presó per la desídia d’uns hipotètics professionals de la judicatura. I pobre del qui digui allò que pensa, perquè li pot costar el patrimoni com li va passar al batle de Jerez de la Frontera per dir que “La Justicia española es un cachondeo”. Són una gent, aquesta de la toga que pagam els catalans, molt corporativista i que fa de l’ofici un circ mentre es recrea en el poder de fer la maça i el cullerot. En tot cas, la credibilitat de la Justícia no es recobrarà a cops de sentències repressives, sinó amb seny de bèstia vella. Costarà molt recobrar el prestigi social, perquè la justícia espanyola no prioritza la Justícia; allò que defensa de bon de veres és Espanya.

He estat testimoni massa vegades (i, involuntari protagonista) de veure com un jutge coercia drets civils. Com vaig explicar a l’article anterior, l’abril de 1986, arran d’un judici que girava a l’entorn de la Llibertat d’Expressió, vaig ser notícia per haver fet una cosa tan senzilla com parlar en català i ser amonestat pel jutge que, en comptes de protegir els meus drets, em reclamava “educación y cortesía”. Més de 12 anys després, quan el qui va ser Director General de Recursos Hídrics, Antoni Rodríguez, iniciava una declaració en català, vaig ser testimoni com el jutge l’increpà cridant: “¡A mi me habla en castellano que yo no soy bilingüe!”. Tot plegat, recorda l’article de La Veu de Mallorca que, ja a l’any 1900, deia: “On se fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos? A Madrid, a la Península. D’on vénen aquests senyors que difícilment entenem i que sempre ens demanen cèntims? De Madrid, de la Península. D’on vénen tants de nombraments de ses persones més ineptes i gandules? De Madrid, de la Península. D’on vénen aqueixes sentències que sempre donen la raó als qui comanden? D’on ve tot això que pertorba sa nostra vida? De Madrid, de la Península. Tant de bo que mai no haguéssim tengut ni contacte amb els seus representants!”.

El tractament colonial que patim és més que evident en l’àmbit de la Justícia. Parlar de Justícia Espanyola sona igual a l’expressió “cercle quadrat” o “intel·ligència militar” que Groucho Marx considerava un contrasentit aberrant. El jutge Del Olmo, en el cas de la revista EL JUEVES, va provocar l’efecte contrari al desitjat i, amb el segrest, va multiplicar la difusió de la vinyeta que, encara ara, circula per la xarxa. A més, va palesar el rostre de la caverna de la judicatura, de la “brunete mediática” i d’alguns polítics tan monàrquics com el rei de copes. El Govern Espanyol hi va pegar de morros i, a la vista de la primera patinada i la reacció popular, la ministre i vice-presidenta Maria Teresa Fernández de la Vega va practicar la marxa enrere en públic i es declarà contrària al segrest. Tanmateix, ja havien quedat tots en evidència: la família reial, el poder judicial i el poder polític. El descrèdit democràtic era i és colossal.

Hi havia un referent recent que deixava tothom (família reial inclosa i mai millor dit) amb el cul a l’aire. La general condemna del món civilitzat a la censura dels acudits sobre Mahoma delataven que, a ulls dels jutges espanyols, era més condemnable l’escarni als seus prínceps terrenals que no al profeta d’uns altres! Fer befa de la fe i dels mites, per tant, és tolerable o no en funció de l’espanyolitat dels mites i de la fe. Si la burla fos a Jesucrist el jutge canviaria d’opinió en relació a Mahoma. Igualment, si l’acudit fos a costa de Carles d’Anglaterra també canviaria la decisió de segrestar la revista. Ja tenim, doncs, la Justícia fent parts i quarts; és a dir, ja està inventada la Injustícia espanyola! A Jutges per la Democràcia se li ha girat feina de valent… clar que, tampoc no els hem sentit escainar gaire davant d’una sentència que anul·la una llei plebiscitada pel poble! Un fet insòlit arreu del món civilitzat!

La tradició de matar al mensajero (o la de la maté porque era mía) fa part intrínseca de la cultura hispana (més antagonismes). La història relata i delata l’habitual reacció violenta contra les llibertats que ha practicat sempre l’ultra nacionalisme radical d’opressió: l’espanyol, per dir-ho clar i llampant!

El setmanari satíric El Cu-cut! va publicar el dibuix de Junceda que il·lustra aquest article. El diàleg innocent entre un militar i un civil de la vinyeta fa esment al sopar celebrar al Frontó Comtal de Barcelona dia 18 de novembre de 1905, arran del triomf electoral de la Lliga Regionalista. Es publicà dia 23 de novembre de 1905 i la nit del 25 al 26, dotzenes de militars espanyols assaltaren i cremaren el local del setmanari humorístic i la redacció del diari La Veu de Catalunya. El govern lluny de condemnar el sabotatge, va elogiar els autors, va suspendre les garanties constitucionals i, per enfortir la injustícia espanyola, elaborà i aprovà la Ley de Jurisdicciones que convertia en delicte exhibir la senyera i donava competència sobre els símbols catalans a la jurisdicció militar espanyola.

EL FORAT DEL MOIX

Arran d’aquell abús, un coronel de l’exèrcit, Francesc Macià, va abandonar la milícia resolt a lluitar, com a única solució possible, a favor de la independència. Ironies! L’exèrcit i la justícia havien provocat l’efecte contrari. No debades, la repressió és la poció màgica que estimula l’ànsia de llibertat! Que tot això és cosa de fa més de cent anys? Ha! Ha! Ha! En parlarem un altre dia!

Algú ha dit que la separació de poders que clarifica l’Estat de Dret a Espanya té un cicle ben clar: quan el Govern no té prou poder, afua la Justícia; quan aquesta perd el Dret, s’aplica la Milícia! Fins i tot el republicà Manuel Azaña ho va ratificar quan va dir: “Es una ley de la Historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”, confirmant que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Llàstima, però, per a tots ells que el seu cicle hagi prescrit. Han perdut el tren de la Història! La injustícia suprema no pot ser permanent i ara ja no són temps de bombes. L’humorisme militar no fa gràcia als demòcrates. Espanya ha demostrat que no és, només, un cercle quadrat i, per tant, d’impossible assimilació geomètrica. És, sobretot, un cercle tancat. Justament per això mateix ens cal, amb segell d’urgència, fer-li un forat de gat! O, si ho preferiu, de moix! El cas és tocar el dos i cadascú que faci els comptes a casa seva!

Aquesta entrada s'ha publicat en DRETS CVILS el 8 de juliol de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. He llegit amb interès l’article, però quan he arribat a la cita que dius que és d’Azaña, jo sempre l’he llegit atribuida al general Espartero. Caldria verificar a fi de ser rigorosos, “al Cesar el que és del Cesar”, no creieu?

    Salutacions cordials.

    Núria Florensa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.