Trilogia de Nova York (1)
Hem començat a llegir a la classe La ciutat de vidre, el primer conte de Trilogia de Nova York, de Paul Auster. És una casualitat, la tria del llibre, que no-res sembla completament real sinó l’atzar. La frase també l’he manllevada. Aquests són els antecedents: havia trobat una trentena d’exemplars amuntegats en un racó de la biblioteca de l’escola, un regal que ens havia fet una amiga, exalumna i editora, fa uns anys. Eren allà dalt del prestatge sense que ningú no els digués res, una edició de Proa de 1991, traduïda per Joan Sellent Arús. Tampoc no hem decidia què havien de llegir a classe durant el segon trimestre. Així que totes dues coses m’han fet tirar pel dret. No és cap repte, ni cap experiment agosarat, però ja veurem què passarà. Espere que no siga una poció contra d’aquell conte que apareix a La pedagogia de Frankestein, i cap xiquet no prenga mal.
Vam començar dilluns, sí, dilluns, i portem tres dies enganxats al llibre, els alumnes i el mestre. Llegim en veu alta, cada xiquet fins al punt, després continua un altre xiquet fins al punt següent, i així succesivament. De vegades ho fem més enllà d’una hora i ningú no demana de plegar. Quan acabem, ja apareixen les primeres veus que volen anar a pixar. Més d’una hora llegint amb una disciplina brutal. Un miracle?, bé, no n’estic completament segur, que l’experiència siga gaire especial, però van llegint amb molta passió, potser perquè van veient que, quan Paul Auster va fer el llibre, no pensava justament en xiquets. O potser sí, no ho sabem. No sé què durarà, la màgia, però ara mateix estan atrapats i voldrien passar molta estona llegint a veure què vol aquell escriptor que escriu sobre un escriptor que escriu amb pseudònim novel·les negres on apareix un detectiu…, l’escriptor de la novel·la rep una telefonada demanant per l’autor real del llibre. Fotre, quin cacau.
Avui ha passat algú per darrere nostre i ens ha pispat llegint allò; naturalment, s’hi ha alarmat: em sembla que volien traure’m el carnet de mestre, per la gosadia. Potser que tinguen raó. No ho sé.
Just en la sessió d’avui llegíem el capítol 2: el protagonista (Quinn), escriptor de novel·la negra, es fa passar per l’autor real del llibre (Paul Auster) fent el paper de detectiu de la ficció que ell mateix crea (Max Work), però sense tenir-ne gaire idea de detectiu. Havia quedat en el carrer 70 cantonada Cinquena Avinguda… En aqueix moment hem engegat el canó i a través del Google View, hem resseguit els carrers de Nova York, hem passat pel Frick Museum, a la Cinquena, a la vora de Central Park, hem anat fins al carrer E69, per l’Avinguda Madison, fins que Quinn ha entrat en aquell edifici… Llàstima que el llibre no especificava quin edifici. Finalment ens hem acabat aquell monòleg llarguíssim del Peter Stillman malgrat que, segons ell mateix, en realitat no es diu Peter Stillman.
Continuarà.
Redell, de quina edat estem parlant? Perquê fer-los llegir un llibre que comença & un tio qu’el teléfono el pilla cagant (literalment)… igual lis hauria molat més Leviatan o Tombuctú (o no).
Per cert, de City of Glass n’hi ha una versió mol’ xula en còmic, en valencià i tot!