Al darrera la nevera

M’agraden els Rosa-Luxemburg perquè són el primer grup autènticament postmodern i català a l’hora. De grups catalans que facin pop o rock n’hi ha molts, alguns fins i tot pretesament postmoderns, però cap ho és tant com ells. Primer perquè no tenen un cantant com Pol Fuentes que hagi estudiat a l’Escac (aquesta escola tan guai que s’anuncia amb això del ‘Me voy a dormir por corte. Quieres hacer cine?’: un bon corte de mangas és que els fa falta a tota aquesta penya). Això és condició imprescindible per ser un bon postmodern en una ciutat com Barna. En segon lloc, perquè cap dels altres grups que, com Rosa-Luxemburg, canten cançons de desarrelament i frustracions juvenils sense cap tipus de politització o ideologització no ha tingut l’encert de triar com a nom de grup Lenin, Trotsky o President Macià (apunteu aquest últim perquè mola). I en tercer lloc perquè cap ha fet una cançó d’odi a la urbs en català tan nítidament postmo com aquesta que sona aquí, i que trobareu en el seu nou disc, Com cremar una ciutat (RGB Suports, 2009). [Més]

Si voleu saber-ho tot sobre els Rosa-Luxembrug, i quan dic tot vull dir tot -fins i tot coses clarament indecoroses i innecessàries- el que heu de fer és llegir l’entrevista que els fa l’Elisenda Soriguera a l’Enderrock del mes de juny. Agafaré només alguns retallars a l’atzar:

 “Vam arribar i vam posar el nivell molt alt… Vaja, que ja vam arribar degradats”. [En referència al procés de gravació del disc als estudis Lacasamurada d’en Jesús Rovira dels Lax’n’Busto]

“El dia del jacuzzi dels pixats fèiem quatre anys (…) Després de tocar dromiem en un hotel amb jacuzzi. Qauan vam acabar el concert anàvem tots tajes, ens vam banyar junts i ens vam posar a beure vi de Lambrusco… Vam acabar pixant dins del jacuzzi amb nosaltres a dins” [resposta automàtica a una pregunta tan poc malintencionada com “El grup va néixer l’estiu de 2004, oi?”]

“Diuen que hi haurà una guerra. De fet, portem molts anys de pau, i seria agosarat pensar que hem arribat al punt de superioritat de la pax romana. A la història de l’Estat espanyol, cada any 14 des de fa segles n’ha passat alguna: la Guerra Mundial, la de Successió, la Guerra del Francès… El 2014 passarà alguna cosa” [En Carod no va dir alguna cosa sobre el 2014?].

Bé, en resum: que el disc està molt bé, que té unes quantes cançons amb potencial per esdevenir bons singles, i que esperem que serveixi per acabar de consolidar el grup. I recordeu la frase cèlebre de la Rosa Luxemburg autèntica:  “qui no es mou no nota les cadenes”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!