Ulisses20

Avui faig cinquanta anys i m’han regalat una coca del forn de Rosegó, que són mestres pastissers,  d’ofici i de llinatge. No he volgut res d’especial, sinó una reunió amb els amics. Un parell de telefonades i una commemoració senzilla. De fet,  a casa sempre hem celebrat el sant, així que els anys han anat venint, contra això no podem fer res més, ara mateix, que ja ens posarem a pensar com descavalcar aqueixa trama del temps, que solament que serà posar-s’hi. No faig balanç de res, perquè encara som enmig d’una feinada d’impressió, a mig camí, encara d’una vida que ja veurem si serà o no llarga. A mig camí perquè n’hi ha tant que hem de fer plegats, a l’escola, a la comarca, al país, que no podem perdre el temps ni sinèrgies en metàfores o parafilosofies. Dissabte tenim un concert en el qual ens hi juguem molt, l’Institut, la comarca, els valencians, els catalans, el país sencer, perquè hem de demostrar-nos que podem per damunt de modes i maneres. Com explica tan exquisidament Miquel Gil, cercant maneres, són això els cinquanta anys, almenys els últims trenta-cinc i escaig, quan corríem de jovencells, i ja esperonàvem què voliem. Sense fer repàs de res i de no res, vam posar-nos davant un espill, un país, un compromís, un somni, no sé si hem sabut fer una altra cosa, perquè tot això, amb els errors si voleu, incloïa l’estima, els amics ja ho he dit, un vi, poques coses més, l’ordinador i la connexió, el bloc, que ara no sabria estar-me’n sense, i encara cent coses més… Què voleu, no som primmirats, i avui mateix, com que res no ho ha destorbat, ens hem fet un plat d’arròs amb els pares, per vosaltres, per nosaltres, per molts anys.