Que ho pague el veïnat!

“Aqueixa la pague jo!”, que diu Xavi Castillo que diu el capità moro (si és de filà de pedigrí, naturalment), és una frase que no deixa de ser tòpica, perquè sempre acabem pagant els mateixos moniatos, els mateixos, els inútils arrematats, el veïnat i els cosins pobres.
Doncs no ha decidit el Consejo de ministrets espanyol que també paguem recàrrec si paguem amb targeta al comerç! Com que no s’atreveixen a denunciar els bancs, per l’abús de comissions, com que els comerços es queixaven de la sagnia, el Consell ha decidit de castigar els ciutadans, novament. Que n’hi ha crisi? Més impostos. Que no n’hi ha prou calvari, castiguem-los més. Qui paga sempre els plats trencats som el pilot de ximplots i de covards, també dits ciutadans o pobletans.
D’una crisi, per pregona i dura, sempre n’hi ha que tornen a enriquir-se, amb el consentiment i complicitat dels polítics i els assessors, no oblideu els assessors, com n’hi ha que no escarmentem mai. De tanta burla com consentim, acabarem per explotar i, llavors, pujarem de nou a les muntanyes, ens posarem el mocador de bandolers i els atacarem a bonyigades fins que los arribem
Tant de bo es muiren colgats de la seua pudor!

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Un pensament a “Que ho pague el veïnat!

  1. Un meu oncle, per a més referències, franquista de tota la vida, i un conegut de La Pobla que viu a València i militant del PSOE, tots dos carregats de doblers en temps diferents van amollar-me tal frase. La repetiré fil per randa:

    ‘S’ha de defraudar tant que ni el inspector d’Hassienda s’ho puga creure. I crega que ell està errat’

    A mon tio el van intentar fotre amb una inspecció. Mon oncle, molt hàbil, va untar-lo amb un quilo de les antigues pessetes. Deixà paralitzat l’expedient més de sis mesos, periclità, i ací s’acabà tot. Si s’haguessen fotut mon tio, els duros hagueren anat a parar a España, per continuar donant-los marxa per a continuar aixafant-nos. O bé, gastar-se’ls en festasses de meuques, els macarrons aquells de l’avinguda de la Castellana.
    Parlar de dignitat, honorabilitat i col·lectivitat estarà bé quan el nostre Estat estiga fet a la manera de Suècia, Finlàndia, Holanda o Suïssa. Obeir dins de l’estat aquest que ens subjuga és fer el canel·lo.
    N’hi ha res, de més transversal, en aquesta societat – país de països- que siga NO PAGAR-LI A ESPAÑA?  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.