A mesura que ha anat acostant-se la data de les eleccions a la Generalitat de Catalunya, se m’ha anat apagant l’interès pel resultat. Després del sacseig del 10-J, em pensava que s’iniciava un camí sense retorn cap a la independència (digueu-me, com a tants altres que hi eren, il·lús), perquè aquestes eleccions anaven ser determinants en aquest sentit. Tanmateix, els qui podien haver estat actors cabdals en aquest procés han demostrar tenir molta, molta por a la independència. Dic Esquerra i dic CiU.
Després del que ha dit la sentència del Tribunal Constitucional, no entenc quin sentit té insistir a voler convocar un referèndum, siga per la independència, siga per un concert econòmic, si és el govern espanyol qui té aquesta competència i no el català, i els espanyols prou que han dit que no en convocaran cap ni que baixe el sumsum corda. Potser els permetrà ploricar després que no és possible la independència perquè Espanya és un país antidemocràtic que nega el dret de decidir. Poques ganes –i molta por– de ser independent demostra qui pensa que cal demanar permís a Espanya. Paga la pena recordar un vell acudit espanyol, d’en Gila, no sabria dir si publicat a La Cordorniz o a Hermano Lobo. Deia en Gila: «En España no existe el divorcio. Pero existe el “¡Ahí te quedas!”».
Al meu parer, s’equivoquen els qui pensen que CiU farà cap pas envers la independència de Catalunya. Com més gran serà la seua victòria aquest 28-S, més segura estarà la unitat d’Espanya. Més que si guanyara el PSOE, i molt més que si guanyara el PP. Esquerra s’ha afanyat a oferir el seu suport a CiU, tot i posar-hi com a condició que recolze la convocatòria d’un referèndum, fins i tot si és només pel concert econòmic. Esquerra sap –i tem– que qui donarà suport a CiU serà, de moment, el PSOE, i més tard, quan el PP arribarà al govern espanyol, s’aclarirà amb Rajoy i companyia. Són faves comptades. El gos vell no s’ensenya gràcies noves. I Esquerra, en aquesta legislatura, no serà determinant, i això sospita: que es quedarà com la nòvia de Pinet.
Hi haurà qui no perdonarà tampoc la falta d’acord entre Solidaritat i Reagrupament. Fins i tot qui se sentirà decebut perquè la CUP, en un moment tan cabdal, no hi haja volgut estar present en primera persona. És possible que tot plegat servesca per aclarir el paisatge postelectoral. No ho sé. Dependrà dels resultats, és clar. Però jo crec que entre tota l’abstenció i el vot en blanc n’hi haurà un percentatge molt elevat, si més no significatiu, de vot independentista. Avui, 28-N, quan més calia fer pinya, la imatge d’atomització de l’independentisme és clamorosa. Tots al sac i el sac en terra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
però què faríem si no ens autoestimulem..
Impecable l’anàlisi. Els grans processos històrics tenen aquestes tribulacions.
Artur Mas i el PP en el fons venen a representar el mateix, uns amb el Duran i Lleida són regionalistes catalans i els del PP són espanyolistes directament.
Com molt bé ha dit Blesa: impecable l’anàlisi.
Salut i Terra
Que del desastre per l’independentisme que seran aquestes eleccions alguns comencin a entendre que la cosa no passa pels divismes ni pels reptes a l’estil “jo la tinc més grossa”. Segurament perquè hi crec, però no com els conversos que es pensen que això s’arregla d’un dia per l’altre, sinó que és un projecte de llarg recorregut i que cal picar molta pedra per, un dia, sortir al balcó i declarar la independència i, a l’endemà, que hi hagi efectiu a la caixa per pagar jubilacions, metges, mestres, policies … Si, ja ho sé, no és gaire il·lusionador, però algú ha de pensar en la intendència de l’assumpte i, com a les tarteres, entendre que es pot fer un pas enrere per poder-ne fer dos endavant.
És un fet destacable coma ha evolucionat la doctrina econòmica popular, des del carrascalisme dels anys ’90 ( de José María Carrascal), que defensava que la única causa de la crisi econòmica era la dita “corrupción socialista“, fins arribar al moment actual, en que se espera que, tot i sabent que són uns corruptes, el PP i CiU ens trauràn de la crisi.