En aquest moment no me’n recorde si en alguna
ocasió, debat públic o xarrada particular, li he manifestat a l’amic Josep Guia
una puntual discrepància. La discrepància: no compartesc la seua idea de
dir-li Catalunya al conjunt de la Nació
Catalana. M’estime més Països Catalans. I no plantege aquesta
preferència per considerar el projecte polític més confederal que no unitari.
Per aquesta qüestió no ens contrapuntarem. El problema que jo hi veig és que
avui el nom Catalunya designa una part del tot, i que no sempre (o gairebé mai)
quan els catalunyesos (polítics i intel·lectuals) parlen de Catalunya com a
nació –i de la llengua i la literatura i de la cultura catalana en general– ho
fan en un sentit nacional complet, ans restringit a les fronteres de l’actual
comunitat autonòma espanyola.
Quan la notícia és política, per regla
general la nació a què es refereixen els polítics catalunyesos és sempre la Catalunya de les quatre
províncies, tant si en són partidaris com si en són detractors. Dir-li Països
Catalans a la Nació
Catalana, i pensar-la tota en el seu conjunt, és tabú. Com
diu la sentència, tant hem portat el canteret a la font, que a darreries romp, perquè el mal s’estèn fins i tot en un àmbit on semblava que els noms designaven més
completament les coses. Aquesta setmana, en el suplement Cultura del
periòdic Avui trobem una conversa amb Oriol Bohigas, Patrícia Gabancho,
Baltasar Porcel i Josep M. Ainaud sobre la literatura catalana del segle XX (no
us en pose l’enllaç perquè l’edició en pdf d’aquesta setmana només serà
consultable a partir de dissabte que ve). Doncs bé, al final de tota la llarga
conversa sembla prou clar que tots quatre conversadors tenen un concepte de la
literatura catalana molt autonòmic i gens nacional. Per això sempre anomenen la
part com si fóra el tot. És a dir, tot i el discurs aparentment “nacional”,
quan diuen Catalunya no volen dir Països Catalans. En conseqüència, quan diuen
literatura i cultura catalanes deixen de costat –no sé si per injustificable
ignorància o per reprovable menyspreu– tota la literatura i la cultura que s’ha
fet i s’està fent en català enllà dels límits administratius de la Catalunya de les quatre
províncies.
Els mateixos noms, doncs, ja no designen les
mateixes coses. Ni paregudes. D’ara en avant, si volem tenir clars els conceptes, caldrà demanar aclariments. Per exemple: «¿Quan dieu ‘literatura
catalana’ voleu dir la que es fa només a Catalunya o la d’arreu dels Països
Catalans? «¿Quan diuen que Catalunya és una nació, aquesta nació abasta només la Catalunya estricta o
inclou tots els altres territoris catalans?» Quin cacau! Parlem clar: un nom
per a cada cosa i evitem ambiguïtats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això és, les coses clares, quants menys arbres més claror i més clar es veu el camí. Altrament podem arribar a arguments mal·labarístics capaços de quadrar els cercles.
És incomprensible com el camí tan llarg que havíem fet durant el noucentisme quan gairebé tothom amb prou pesquis sabia que la totalitat és deia Catalònia sembla haver-se estroncat ara, on tothom sembla a canvi empeltat de ferotge franquisme (on fórem malignament dividits, i ara tothom qui ens vol “plurals” continua volent-nos-en).
En Joan Coromines, en Max Cahner, tants d’altres… continuaren dient Catalònia a la totalitat, i Catalunya era (i és!) una part de Catalònia.
I ara? Fins gent com vós, conscients del que som, han oblidat el nom de tots!
Catalans o Catalònics som… i vivim a Catalunya, al País Valencià, a les Illes… i serem lleidatans, valencians, alacantins, eivissencs… fins i tot Catalunyencs, Baleàrics, Valentins… mes sempre Catalans o Catalònics de Catalònia.
Als espanyols que vàren envair la nostra nació a mata-degolla no van tindre cap rubor a afegir la nova conquesta dins del nom “España”, nosaltres que no ens hem envaït entre nosaltres, cosa materiàlment impossible, tenim el dret d’anomenar Catalunya a la nació sencera. Pot haver confusió si diem que som valencians de nació catalana, jo pense que la denominació de valencià ha de correspondre tan sols als nascuts a la ciutat de València i en conjunt dir que som catalans i que parlem català.