Ulisses20

Independència, l’autonomia que ens cal és la de Portugal (2).
Mercat de Barcelos. Un mercat espectacular, que aplega centenars i centenars de parades, una gernació de venedors i compradors i uns quants turistes. Però complim el ritual i també comprem això i allò. Em sorprén de trobar tot d’eines del camp, parades de ferreteria, motxilles de polvoritzar, aixades, cabassos, forques, com eines de ferrer, cadenes, claus, poals de ferro… Finalment he trobat unes tisores de podar que m’han fet el pes. Hi havia tot d’extenses parades de fruites i verdures, ufanoses, com n’hi havia parades de menys interés, més habituals als mercats dels pobles que ja coneixem. El mercat és obert fins a ben tard, tot el dia, i mitja comarca s’hi aplega, segons els entesos. Cues d’entrada i eixida, autobusos, gent carregada amb això i allò, gent que dina –ací dinen molt prompte- gent que et crida perquè compres, gent que fa cara d’haver-se alçat d’hora per tenir-ho tot a punt… Trobem un lloc per dinar, can Patrique, que és un bar en un carrer lateral que ens ha atés com mereixíem. En deu minuts ens han entaulat tots tretze, els xiquets a banda. Mentre ens esperem el plat fort, bacallà i polp, sobretot, demanem una sopa de degustació: vaja, un plat de sopa de col llombarda i tres culleres. N’hi ha qui diu que és la primera vegada a la vida que compateix un plat més prompte líquid, malgrat les crítiques, ningú no fa oix ni amolla la cullera damunt la taula fins que el plat no és buit. 
Eixim contents, pels plats, pel preu i per l’atenció. Si mai veniu a Barcelos, a can Patrique dineu bé i barat, de bar de mercat, que és una cosa àgil, ben feta, que mereix. Fem una passejada per la ciutat i fem via cap a Braga. Com Barcelos, ens semblen ciutats amples, espaioses, d’avingudes pensades amb trellat, no com els models valencians que han mirat tan prim, a l’hora de la planificació. Bétera, per exemple, que pretén de ser una ciutat, no li fa ombra ni al primer carrer, ni molt menys a la plaça del mercat. El mercat de Bétera encara és al barranquet, sense infrastructures, sense amplada de carrers o de mires, sense eixides, una població estrangulada, de segona o tercera divisió comparada amb aquestes petites ciutats portugueses. 
 
Braga és una altra ciutat de grans dimensions en tots els sentits. És una llàstima que arribem cansats, perquè estirem més les eixides que no podem, i no cabem d’assaborir la bellesa, els mínims, d’aquest nord de Portugal, sorprenent. Sorprén la plaça de la República, l’avinguda 25 d’octubre… l’església de la Misericòrdia, massa cansats per apamar el valor de la ciutat, malgrat el debat que posteriorment ens provoca la discussió col·lectiva.  Acabem parlant de polítics, del canvi de cromos, de conselleries, entre els consellers valencians, de la deixadesa de la llengua a Barcelona i a València, sobretot d’aquells que són responsables, l’IEC i l’Acadèmia, parlem de filòlegs de segona i d’aqueixa màxima tan nostra: tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornàrem a perdre…
Ep, deixe l’apunt ací, i m’afegesc a la taula, als vins de Porto, als licors, als dolços…Visca Portugal.