Si això és l’agost (26)

L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Independència.
Hem trobat finalment ‘I’, que Vicent ens havia encomanat encaridament. ‘I’ sembla un diari, o un revista diària; per la grandària és una cosa, pel paper és l’altra. Disseny, modernitat, molts breus, opinió, titulars de grandària petita, notícies a doble pàgina d’una sola frase, a tot estirar dues. Còmic, fotografia, color, grafisme, tipografia com a recurs principal… Sembla que tenim a les mans un producte de la Fundaçao Serralves. Avui no hem trobat cap exemplar exposat als quioscs de Valença ni d’Arcos de Valdevez. Hem pujat fins al parc natural de Peneda-Gerês. Però peguem a fugir, perquè l’oratge no acompanya, perquè tenim altres interessos, perquè hi ha massa revolts. Baixem a Valdevez a dinar. La gent es banya al riu, xiquets, adolescents, adults. Migdia agradós, en aquesta platja de riu interior que dóna tant de joc als veïns i als pocs turistes que ens hi apleguem. 
Pugem fins a Valença, a la fortalesa. El poblet té un encant especial, malgrat que casa per altra venen tovalloles, draps de cuina, llençols, cobertors, i tot de roba de llit i de casa per vestir mitja Europa. Baixem, agafem els cotxes i busquem l’eixida: el rètol d’eixida és esborrat, on deia Espanha ara diu Galizia. Nosaltres tombem cap a Ponte de Lima. Arribem de dia, sobre les vuit: ens banyem, preparem el sopar. I tornem a discutir. Ara sobre aquesta frase final de la intervenció del Josep en l’últim apunt:
sobre l’estructura estatal napoleònica que ens fa així -més o menys a tothom.’

Josep, ací n’hi ha qui demana més detalls sobre aqueixa frase, i encara qui hauria desitjat el teu consell i guia en voltar per Serralves i més indrets. Bona nit, i bon profit. 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Un pensament a “Si això és l’agost (26)

  1. En quant al tema de l’estat napoleònic: és com la divisió del treball de l’Adam Smith en La riquesa de les nacions. Uns penquen, uns altres preguen i el poder canta i representa. Els estats colonials li donen la representativitat a qui canta i entreté sense fotre ni brot. A Portugal és l’encisadora Lisboa i a España l’encanteri estepeny aquell, dit Madriz. A França la putona París….I a Catalunya, quan érem lliures, la no menys atraient i embaücadora València.

    Passant al segúent tema: vos recomane encaridament, tot i queesteu desviats una miqueta que torneu a baixar una miqueta cap a Bragança i a Guarda, no A Guarda que és litoral, sinó la fronterea camí de Salamanca. És molt reomanable veure-hi reproduït la línia fronterera amb Espanha amb castells en simetria amb la nostra línia de castells de defensa amb España.

    Com deia Martí Domínguez i Barberà: QUAN LES PERSONES NO PODEM PARLAR, PARLEN LES PEDRES.

    PS:  és una pena que no em convidàreu a acompanyar-vos. És un viatge preciós. Sobretot, pensant, que des del diumenge a 16:30 a.m. porte el rètol de LLIURE alçat en el taxímetre. Sóc un cas xiquets. Continue buscant una senyora per a fer una parella estable com cal.
    Aviseu el meu club de fans! 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *