MIR LES PARAULES AMB LUPA
Em passeig entre caminals de mots
Els toc amb les puntes dels dits
Primer les consonants retorçades
Que em deixen la llengua enlaire
Després rapiny la pell de les vocals
Amb tendreses d’enamorat eixorc
Fins que ignor tot els significats
I amb més cura palp lletres juntes
(…)
Record allò que havia oblidat
Invent i descobresc alhora
La música que desprenen
Els perfils de les paraules
Em rebolc en mil i un sentits
D’aquell mar antic i infinit
I em pos a callar de gust
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De les Jornades organitzades
a la poetessa Maria Antònia Salvà vinc,
poetessa de llinatge i dona de nom,
atret per son renom, cercant un viatge
de bonhomia i dolç remor, de melosia
i seuada tendrinor, passat d’avui.
Res més podia fer en oir sos mots,
Que dur sospirencs de clarinor,
profunds i incissius batecs,
que pic a pic esmolaven la pedra
de ma ignorància esguerrada
amb traços de roent robí remot.
Tres dies de jornades, amb un cenacle
De retuda deixablesa, honrós privilegi
de pecar aparaulit per la paraula.
De verbollor, recitances i glossia,
d’entusiastes amants que extasien
davant preuat tresor d’ambrosia.
Tot sentint la paraula feta mel,
música i poble, aliment de fraula,
visitant la Llapassa de Lluchmajor,
possessió de terra i de venturor
arrelada en la foscor del temps viscut
però romàs en vera llum escrit.
Jaç poetejat per versos d’èxtasi,
que comprenen mon inabastable,
mons amagats sota la mateixa roca,
colomats i fruïts per poetes reus
de sa veu, feta manament en cobrar
volum i massa, en versos defugint.
Près per na Salvà, veia vida
mai sentida fora del meu cor,
batec d’enuig que lloa sa lira,
i pel desig de pus vida voler
en qui mor després d’eixida
per reviure en ser llegida.
(sóc castellanoparlant, de Barcelona i mai escric poesia. Però donada l’avinentesa, m’he animat)