20 de març de 2006
Sense categoria
4 comentaris

RELAT DE «TENS MORT»

LES ONES NEGRES IMMÒBILS

Un traç amb traça.
Si tant volies fer-lo,
no et sortiria.

Carles Hac Mor

T’has tirat d’esquena damunt les tiges verdes d’ordi i t’has posat a plorar. No et sortien llàgrimes sinó vapors evanescents com els dies que fa molta d’humitat i quan alenes t’ixen de la boca nigulets blancs. Has mirat el cel. Una esquadra de niguls –negres de casc, blancs de velam– que navegaven pel blauet empesos per vents d’alta velocitat. Ho havies sentit a la tevé: alerta amb les ventades que poden fer matx. Aquelles imatges lluents dels meravellosos niguls eren símptomes de repòs. Et recordaven un poema de Baudelaire que havies après de cor.


Calia que intentassis bastir la història de Bernat F. A. sense pathos, sense energia emocional. Si no ho aconseguies cauries dins el pamflet o alguna cosa pitjor. Emperò quan senties la veu de l’al·lot de disset anys que ressonava com un eco dins el cervell tot el cos se t’engalavernava i et tornava a sortir aquell fum blanc de la mirada. «No he après a pensar, no sé ser responsable de mi mateix.» Aquestes dues frases de Bernat se’t clavaven als polsos com una migranya.

Un emperador oriental. Quan Bernat t’explicava el fets et va venir la història de l’emperador oriental que estimava les obres, l’arquitectura i la decoració. S’havia imaginat panorames definitius de si mateix i del seu imperi que deixaria a la posteritat per la disposició de les sales, dels passadissos, de les cambres i dels jardins del seu palau. Mentre Bernat tremolava explicant cadascun dels moviments de l’atac recordaves que l’emperador sabia que una façana és el mirall de la seva época. Quin paral·lisme hi podia haver amb aquells dos fets? Bernat returava i plorava amb sacsejades fortes de tot els cos. L’emperador vetllava per contenir l’ardor dels seus arquitectes i decoradors, perturbava tot quan podia el treball de l’obrador per mitjà d’ordres i contraordres perquè les obres no s’acabassin mai, que fos sempre possible modificar, millorar, afinar una corba, una proporció, una perspectiva.

La vida pròpia com a construcció inacabable, Bernat no ho entenia. M’ho ha dit mentre em repetia tot quant havia passat que era heavy, heavy de difícil.

Havíem sortit amb tota la penya. Vàrem beure, ballar i hem fumat rodillos devora el Varadero, per damunt les roques, mirant la Seu il·luminada. Després anàrem al Papillon, una disco de Can Pastilla. Vaig beure massa. Com que estava un poc marejat em dugueren a la platja. No ho record gaire. Quan em vaig despertar no hi havia ningú. Aina havia desaparegut. Xavi també. I Francisca, Lola, Joan, Margalida i Andreu tampoc eren per allà. Havia perdut la memòria quan el vaig veure venir a ell i als seus col·legues que s’acostaven a poc a poc. Jo estava ajagut i em sentia confús, embullat dins un espai vertiginós. No em podia moure.

I ell amb els col·legues s’acostaven. Vaig pensar que hi havia una passarel·la entre ell i jo. I un mur. No sé quant va durar allò. Després m’agafaren per les cames i els braços. Em despullaren de mala manera, a grapades, ell dirigia sense ni un mot. Els altres pegaven xiscles com a botxos. Estava terroritzat. Em despullaren. No vaig poder cridar. Ell em va escometre, em va sometre. M’ho va donar tot. M’ho va prendre tot. La passarel·la s’havia esfondrat, el mur s’havia esbucat. Quan em deixaren sense roba vaig córrer i córrer fins que unes parelles avisaren a la policia. Aquell contacte físic m’havia destrossat per dedins.

Tenc febre. Estic estirat damunt les tiges verdes de l’era. He decidit escriure la teva història, Bernat. Perquè m’ho demanares. Va ser una violació, em digueres. M’obligaren. M’aixec de cop i descobresc que he esclafat les primers margalides grogues que m’han tacat l’ànima de pol·len.

  1. amb en Bruno hem pres consciència

    la pell ha passat de la blanor de l’aigua
    a una duresa d’escata

    sortim del mar
    les pedres seques ens són estranyes i la terra
    que se’ns enganxa als peus és més irregular que mai

    el cel s’obra damunt nostre exagerat
    l’embut de llum s’ha esventrat luciferós
    i ha deixat la nostra gruta al descobert

    enfilem les runes cap a l’exterior, nusos
    i tot s’atura

    l’excavadora atura la pala enlaire i l’home treu el cap
    amb un cigarro a la boca
    l’home del senyal es queda amb l’stop guerxo
    i mira el caporal que aguanta un plànol del terreny trèmul

    hem pres consciència

  2. Què ens està passant?, sembla l’Apocal·lipsi. No sents, tu també, les trompetes? He vist que fins i tot un ésser tan inane com Rosselló-Bordoy s’ha decidit a denunciar aquest nou desastre que arrasarà les restes arqueològiques fenícies. Un camp de golf que no sabem en quina deu succionarà per regar el green (però ens ho imaginam) i un hotel de 450 places. Propietari? El batle de Muro, en Ramis (que ja va fer un hotel damunt l’Albufera que té el mal gust de dir-se Hotel Parc Natural, en comptes de dir-se Hotel Atemptat Ecològic, més escaient), de Grupotel.

    M’expliquen intervencions directes (via amenaces pel mòbil) del batle de Santa Margalida contra un professor de l’IES d’aquest poble que va gosar exposar el tema a classe per suscitar un posicionament dels seus alumnes, un debat, com fa habitualment amb qualsevol tema: és un bon professor.

    Veig també que SON REAL NO TÉ PREU (no sé quina mena d’organització és, però et puc dir que no és el GOB i que és molt transversal, perquè a mi m’ha arribat per devers quatre vies diferents i des de posicionaments polítics molt diversos), tracta a la desesperada de conscienciar la gent sobre la magnitud de la catàstrofe que ningú no dubta que es perpetrarà, distribuïnt uns vistosos rectangles de drap verd que ningú no s’atreveix a posar en lloc visible a l’exterior del domicili perquè alguns veïns que ho han fet han estat amenaçats.

    Tu que has passat molts estius de la teva vida a n’aquesta zona, no faries dos mots per salvar Son Real? 

    Jo que una vegada vaig nedar en pèl devora tu fins a l’illa dels Porros amb l’excusa dels fenicis, et deman que ara, per poder veure brillar ni que sigui una sola espurna d’il·lusió en els meus ulls només un sol instant dins el mirall, voldria veure’t, un altre cop, donant una fulla d’enciam treta de la carmanyola d’alumini on la teva mare t’havia posat el pícnic a una tortuga que quan dinàvem ens va sortir a Son Real. 

  3. Bielet, ves amb esment a no tenir la grip aviària. Hom coneixidor de les malures humanes i de les bestioles t’ho vol dir. De moment ja escrius com un pinçà.

    Estimat, cuida’t.

    A les nostres edats, a l’escaire dels 60 hem d’anar vius per on trescam.

    Ton amic, que et veu

    Xesc B.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!