Bilbao, València, Bétera (com una cançó de Tonico)
Hem tornat avui de la nostra curta visita a Bilbao, però l’experiència ha pagat en tots els sentits. El paisatge, les menges, la ciutat, la conversa, els moments, els riures i els somriures, la complicitat. Hi ha espais i indrets que t’hi sents acollit. Malgrat que no hages trobat ningú en especial, ningú que conegues personalment, però et trobes acollit. Fins i tot la partença se’t fa més difícil, d’aquests indrets. Després del viatge de tornada, he tingut temps d’adobar alguna cosa al camp, les imatges, les sensacions, el pols de cada moviment, encara eren d’allà. Ahir vam dinar en un petit restaurant a la vora de la ria, i ens van tractar amb una exquisitesa que no paràvem de regraciar, venint. Un viatge breu, però fet d’emocions, de peces que anaven encaixant com aquell titani del museu. Tret del faller Murakami (a València n’hi ha cent artistes més interessants, que no gaudiran d’aquell espai), almenys com a visitants, Bilbao ha sigut un gran respir. Ni les notícies, que semblen embotides totes pel mateix sedàs, no poden torbar-me el goig.