Ulisses20

Mentre feinejava amb un amic una andròmina rural de pes i de volum, sentíem que músics i propietaris d’aquell missatge salvador s’afanyaven que feien tard: és diumenge de Ressurrecció i és costum de celebrar l’Encontre al poble, a la Glorieta, porta d’entrada d’un Calvari esplèndid, recuperat finalment després de les atencions a plantes, casetes, vores, tanques i rastells. Quan ja teníem enllestida la feina, hem hagut de demanar ajut i més força per pujar el carro al remolc, m’he aguaïtat al cantó: a cent metres hi havia la gernació de fidels i devots, uns cetenars de persones, que esperaven les dues cares protagonistes, la mare i el linx, l’ibèric, l’iber…, hi havia el coeter preparat, la música, el pas lent per fer més llarga l’espera, per alentir el desig de trobar-se, el moment que els directors de cinema saben trobar en el punt i el temps adequat per fer saltar l’emoció de l’espectador, i just quan allò passa, la banda, la banda del poble, la majoria de joves entre vint i trenta anys, comecen xinta, xinta, xinta, ta-xinta… l’himne de Franco, que és l’himne d’Espanya, i el coeter dispara i els trons ensordeixen la música i l’Encontre mateix, com un retorn a aquell temps feixista, mussolinià, berlusconià: tot això torna davant el marqués, que és allà representant per una estàtua de pedra, Don Vicente Dasí, marqués de Dues Aigües, amb aquella pintada orgullosa, també història, visca la FAI… Quin quadre costumista i quin valor d’imatges, aquest matí de diumenge, ara que el carro ja no hi és, el carro i tota una altra història han fugit a cavall d’un remolc. Cent anys d’història, o gairebé cent anys.
Però què els passa als joves?, molta protesta, i vina exigir estil adolescència, i queixes per dalt i per baix, i encara en allò mínim no saben què dir, ni com dir-ho, ni tenen res a explicar… Cinquanta anys després, segons ells, i el linx, i la Dolorosa, i el bon Jesús, i tota la pesca d’una tradició representada en un sainet, victoriós i d’una certa gràcia, tornen a l’època del franquisme per la música de banda, del vil i sorprenent temps de la derrota…
Puge a casa, faig café, trac la coca grosssa, el panou, escric l’apunt…, com passa el temps. Com són d’importants els detalls, les petites mostres que som vius, alguns  no ho semblen, però tot això també és Pasqua. Així que ara me’n vaig al camp, a segar, a trencar aquesta imatge pastoril, l’Encontre i la música de Franco, me’n vaig a segar brossa, i a pair aquest trasbals, quaranta eanys enrere, de nou. La Pasqua. I bon dia.