València enigmàtica
En realitat volia dir ‘Variacions enigmàtiques’, una obra de teatre d’un autor suec, supose, o finés, potser (en realitat és francés), que es va representar divendres a la sala Matilde Salvador de la Universitat Vella, al carrer la Nau, el cor de la ciutat, de la cultura, del coneixement, amb dos actors que s’entrecreuen contra la vida, contra la literatura, contra el periodisme, contra la vanalitat de la vida, de la vida en parella, de la vida en família, contra la passió i contra l’amor, entre més coses per acabar quedant-se plegats, amb allò que tenen, uns diàlegs i una obra ben lligada i vestida de colps i d’efectes que ens fan riure; el públic és divers, n’hi ha de molt jove i de molt gran, entremig més de cinquanta anys, i tots riem, d’una obra densa, sense concessió. Potser que puc discutir una miqueta els actors, en algun moment, però l’obra acaba agradant-nos, i en parlem mentre sopem a la vora de la Palau de Dues Aigües, tres homes, amb permís de les dones, que després baixen i pugen aquells carrers de la ciutat, Governador Vell, Trinquet de Cavallers, Nàpols i Sicília, l’Almoïna, on hi ha una concentració de requetés, d’una edat considerable, adulant el bisbe que porta una sotana fins als peus, negra, i un bonet roig, que sembla que preparen diumenge de Rams, custodiats per la polícia, dos cotxes, per si algun cas res no pretén de destorbar-los l’ofici de fotre el veïnat d’aquesta església contra els valencians i contra València, enigmàtica, que ja ho sabem, els tres homes continuen el passeig, ara damunt un milenari d’anys de la ciutat més vella, totes aquelles civilitzacions soterrades davall una fina pel·lícula d’aigua, i els tres homes comenten com és de neta la ciutat, i cuidada, que l’alcaldessa pot viure-hi tranquil·la cent anys, que cent anys més serà batllessa, per sempre, malgrat que hi ha discussions sobre aquest parer de la ciutat, que darrere les façanes d’aquest tros, la ciutat i els murs i les cases s’ensorren, immunes a una neteja superficial, més política que profitosa o de profunditat. Passen davant l’Almudí, els tres homes, en aquella hora, la mitjanit passada, recorden fa més de vint anys com era aquell racó, de brutós, de carregat de trànsit, i ara es veu solitari, buit, abandonat a la dissort de tres homes que van enraonant d’on és la gent, en aquella ciutat muda, almenys en aquesta banda, i a la vegada acollidora, agradosa de caminar, amable; arriben tots tres al riu, passen davant Govern civil, civil?, quin govern?, es planten davant la seu de Bancaixa, gairebé al punt d’inici d’aquell itinerari circular, improvisat. D’aquella façana de falsa caixa valenciana pengen dos llençols grans, enormes, que anuncien dues exposicions d’interés, sobre la Xina contemporània, una visió particular, i sobre Miró. Totes dues exposicions anunciades en un castellà perfecte, exclusiu, impune, una llengua colonial, única, per comunicar com és la ciutat, València, d’enigmàtica. I els tres homes se saluden, es diuen bona nit, i, contràriament a aquella parella d’actors, se’n van a cadascú a sa casa. A trobar-se de nou l’enigma particular de la vida de cada dia.