Ulisses20

Per desintoxicar. Per refer un ritme que després, en tornar a l’escola, no trenque en excés la rutina. Aquesta vegada he agraït les vacances, aquesta setmana completa de dies sense escola, malgrat que he hagut de tornar per qüestions de feina i altres afers del manteniment. Els edificis, ja ho sabeu alguns especialistes millor que no jo, mai no fan vacances, i els imprevistos salten quan menys els esperes, sobretot durant les vacances. Ai, alguna vegada ja havia explicat què passa amb els imprevistos. Així que no ho repetiré. Avui volia parlar del camp, de les feines que hem anat fent al camp, amb mon pare (una de les visistes a l’escola va ser per podar tres garroferes. Em va demanar una escaleta i va grimpar com un mico. El 14 de març feu vuitanta-set anys, però ell encara va per damunt les garroferes, com aquell del llibre, l’home rampant). Avui érem els tres germans al Mangraner, al Pla d’Andanes, tallant tot d’arbres vells (al vell foc amb ell). N’hem deixat pocs drets, però hem tornat satisfets de la feina. He mig preparat una paella, i hem dinat junts a cals pares. Un dels germans no para mai, de xerrar, així que hem acabat agafant mosques entre cada conversa, que sembla que haja caigut al perol de l’eufòria, ell, però el dia pagava la pena, per ser-hi tots tres, plegats, al camp. Per la feina feta, pel dinar.
Anit, mentre parlava amb mon pare el dinar d’avui, ell em va explicar on vivia el tio Basílio, al carrer Llarg. El corral pegava a l’Albereda, on hi havia els llavadors. Allà amollava aquell home les oques, soltes, cridaneres, que es tiraven damunt la gent que passava. Després de dinar, en el café, tornem a parlar del camp, de la feina perduda, dels oficis perduts, d’un home que ha faltat avui, i just soterraven en aquella hora que nosaltres plegàvem. Hem parlat de gossos, de vi, en una conversa que tancava la setmana, dissabte. Demà ja començaré a pensar en una altra rutina, per l’escola, per tot de projectes que, durant uns dies, deixaran el camp preparat per suportar la primavera.