Satisfaction?, és teatre, home!

Anit vaig veure Satisfaction, l’últim muntatge d’Ornitorrincs, sobre un text americà de David Rabe, a l’Altre Espai, l’antic Moma. És un treball d’actors que mereix i paga la pena, malgrat que diumenge faran l’última representació. Una setmana i mitja, és el temps de risc màxim, per muntages independents, de llengua i de pressupost. No és un text fàcil, ni una obra dolça, al contrari, no hi ha cap concessió a l’espectador. Dialègs àgils, ritmes ràpids, un no parar de beure, de fer anar la droga amb rapidesa: el tabac,  l’alcohol, la coca… Hi ha moments més durs i moments duríssims, però el retruc Pep Ricart-Carles Sanjaime mereix l’esforç de gairebé les dues hores de drama. De vegades, enmig de l’obra, pense si no representen la pròpia vida, la dels actors valencians que sobreviuen (s’han respectat els noms propis a la representació). Sobreviuen, sí, de pur miracle. L’escola va malament, segons els sindicats. La premsa va malament, segons els directius i l’índex de lectura, però el teatre, el teatre valencià –actors i directors–, es mor d’agonia, de pobresa, entre més patologies que l’assetgen.
L’honorable consellera de cultura, Trinidad, ha prohibit de representar en català, ella en diu valencià. Ha prohibit que cap companyia catalana puga actuar al Rialto, al Principal, i a la resta de teatres oficials que ella dirigeix, si ho fan en la llengua dels valencians. Així que, com passa fa uns anys, les companyies catalanes solament que proposen les obres en castellà, a València. En canvi, tot de sarsuelas, musicales, teatro clásico, folklore i companyies d’Espanya van omplint els escenaris valencians en aquesta campanya orquestrada fa deu o quinze anys, de substitució cultural, pel que fa al teatre.

Tant se val l’esforç i la qualitat d’aquests dos grans actors, Pep i Carles, o d’algunes companyies independents. A València, amb Trinidad i el seu esbart, no hi ha cap altra solució. Sobreviure o matar l’enemic, a base de qualitat, d’esforç, de reeixir en sales marginals, una setmana, dues a tot estirar durant l’any, i tornar a pensar com podran passar, sense escenaris, sense públic, sense llengua, els actors valencians.
Durant uns anys, València va ser una revifalla, una escola de teatre, d’avantguarda, d’espais, de vida cultural amb una qualitat contrastada. Ara mateix, passem aquesta travessia llarga, inacabable, del desert de què parlàvem ahir (el teatre i el desert). Sense remei, sense perdó. Hem tornat al sainet, al miracle de Sant Vicent, a la barraca i a l’alquerieta, com a models del quaternari. Molt valencià, tot plegat.
Per tanta sàrria carregada de fem no calien ni consellera, ni vicepresident, ni directora general ni cent assessors torcant-los els mocs. La satisfacció de dir-los burros; que no cal que s’esforcen per albardar-los la poca intel·ligència. 
Fins diumenge, satisfacció, de David Rabe, amb direcció de Carles Sanjaime, a l’Altre espai. A València. Per sobreviure.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *