Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Obertura de l’any dels moriscos

Hem guanyat la ciutat, sobretot perquè l’enemic no ha vingut. Hem guanyat perquè no n’hi havia contraris per a la batalla. També hem tallat curt, perquè no hem arribat  a la cinquantena, malgrat que l’acte de presentació del concert de Llíria ha sigut entranyable, emotiu i amb un tancament que pagava la vesprada: Pep Botifarra, Nèstor i Paco Lucas, són tres cracs. Com deia Josep Vicent Frechina, president de la Federació d’Instituts comarcals del País Valencià (ho repetesc perquè vaja agafant publicitat, la federació), que ho ha dit bé: no abastem tanta qualitat musical i humana com contenen, Miquel i Pep, per la seua humilitat, de l’un costat, i per la proximitat, a fer les coses planeres i senzilles. Vet ací una qualitat dels homes savis, sens dubte.

He agafat uns apunts, mentre escoltava el mestre Josep Vicent, i espere que no li dolga la usurpació: el contingut és d’ell, i de la seua collita; ha volgut presentar els músics protagonistes de dissabte, des de l’emoció i des de l’art, la interpretació descripció dels dos estils complementaris de Pep i Miquel. Tots dos han sabut combinar el sentit real de la tradició dins la modernitat. Tots dos són dues estratègies complementàries, pel que fa a la veu i a la música. L’un recuperant el potencial d’expressió de la música valenciana que, com qualsevol altra música, ens procura el gaudi estètic. Miquel refent aquella estructura de música per fer-ne de nova, d’investigació fins i tot, a partir de la seu veu rogallosa, trencada, plena de gra. Botifarra de veu pura, noble, afinada, de col·locació cap enfora, que exterioritza el sentiment, com fa una part del cant d’estil valencià. Tots dos, sens dubte, amb aquell art que ens situa en el món, segons Frechina, a Còrsega, a Sardenya, a Anatòlia, al Magrib, a la Provença, que ens reubica amb orgull des de la identitat de ser.
Hem tancat amb una cançó d’Albat, de Xixona, mentre Pep explicava com, si no hi havia gaires recursos, encara enterraven l’albat darrere la porta, perquè l’ànima no se’n fugís. Una tradició, sens dubte, ibera. 
Hem acomiadat la nostra estada a la ciutat, Vara de Quart és els afores, amb un cant a favor de Sant Miquel de Llíria, que dissabte acollirà el sentir del cant, ara sí, el veritable concert.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent