A pel conill!

Divendres vaig anar al cine. Feia molt que no venia, així que em va sorprendre la magnitud de la sala, la comoditat dels seients, la pantalla, la sonoritat (massa volum, si voleu la meua opinió), fin i tot vaig trobar amics que, vam riure plegats, portaven a la mà un poal de roses i la coca-cola de mig litre. No em van sorprendre, tants canvis. Però si res no havia canviat, això ja són figues d’un altra panera, és que res, res de res, no era en la llengua d’aquell territori. L’espai, el centre comercial on han fet aquell bunyol de plàstics i falses decoracions (podien matar els dissenyadors que no perdríem res), no ha pensat que era en un lloc valencianoparlant. Però com que ningú no cala foc, ni fa pintades ni trenca ni mata de por, doncs ja els està bé, perquè tenim coll per aguantar que se’ns burlen damunt, fins i tot a l’hora de fer-nos les pel·lícules. Nosaltres havíem triat Benvinguts al Nord, que retrata una parla que ells en diuen una titotada de por. Em vaig riure, malgrat que no em va agradar ni el final (fluix i de poc tremp) ni alguns altres detalls. Amb tot vaig riure, perquè molts dels espanyols que veuran allò no dissimularan que, nosaltres, potser que els semblem aquella tropa d’amics parlant d’aquella manera idiota, d’imbecilitat fílmica, quan ens senten parlar diferent. 

Tornem del cine i passem pel bar el camí, una nova parada al poble, abans de tornar a casa. Com diria un altre amic, solament que es deixa caure la morralla, les molles d’una ampla societat que, en la seua majoria, ja dorm. Però ves que han d’haver-hi indrets que arrepleguen aquests gànguils, entre més espècies no descobertes encara per Darwin. I ja podeu imaginar el nivell de conversa. Ep, podríem escriure llibres sencers, capítols i serials més divertits i de més piu que no la majoria de telefilms de la televisió. 
Trie una de les converses: els caçadors del poble tenien permís per anar matant tants conills com desitjaven. Però van deixar que en criaren suficients per caçar-los a grapats. D’un tret, assegurava algú a la conversa, els n’han de caure quatre, per poder amortir el cost del cartutx. A més , els han creuat amb els conills australians, perquè resistesquen la pandèmia que afecta el conill autòcton. Ara, com que deixen passar el temps, i tenen butla, els conills van fotent-se les soques dels tarongers, els brots tendres, els plantons, les collites… Un desastre. Els caçadors tenen la festa grossa. Els llauradors, com cada dia, des de fa cent anys, van plorant pels camins, la sort que els ha tocat de viure.

Em demane si, en la cacera dels gànguils Garçon i el ministret, vols dir que no anaven també darrere d’un conill? D’un conill autòcton? D’un conill australià, resistent a la pandèmia? Van en conill i darrere el conill? Com a l’escopeta nacional, la d’ells, la d’espanya, les coses canvien ben poc, i això de la cacera n’és la prova. I encara com peguen contra nacionalistes i altres bèsties semblants, aquests sempre en el punt de mira de la seua escopeta. No passen els anys, per a segons quines coses. Però, en realitat, contra tot allò que ara diuen que disparen, no amollen sinó perdigons, per fer riure i poqueta cosa més. O no són tots de la mateixa societat?, de caçadors, naturalment.   
(amb més correccions)

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *