Sense estat, som irrellevants
He llegit l’article a l’Avui del notari Alfons López Tena, corprenedor, com moltes de les reflexions a les quals ens té acostumats. Sobretot per clarivident, per contundent, fins i tot per cruel. Saber-nos irrellevants, malgrat els parlaments, els estatuts, les colzades pel finançament, els insults i menyspreus entre nosaltres mateix, les batalles internes, els errors i els encerts, els guanys, les somnis, la il·lusió… Tot plegat es concentra en què som irrellevants. Es redueix a no res, clar i net. Per no tenir importància, allò que fem i decidim, no li val ni un pegat, ni un sucre, ni un dolç, ni un got d’aigua, en el cas que els que governen l’estat, aquells sí, decidesquen si serà o no oportú el sucre, el dolç, o el got d’aigua, per tapar-nos la set i els altres forats del cos, o si seran bonhomiosos per acceptar-nos les almoines.
El notari, l’economista, el Ramon, i l’historiador, l’Oriol, em pense que juguen al mateix equip, ara. Encara que els dos segons els han fitxat entrenadors diferents, aquests de partits polítics a la manera clàssica. Però potser aquests tres personatges ja diuen més clarament on hem d’anar si volem pintar, si volem rellevància i no solament fum o aigua en cistella.
Potser va sient hora que vagen deixant de banda els caps de partit que durant tants anys ens han portat a la irrellevància absoluta. Sense estat, és el paper que ens toca de jugar. Sense, tot és il·lusió. Més fum.
Una pregunteta: està molt bé, això que diusl però això passa a Catalunya. Què fem mentres ací ? Ah, i l’estat el poden tindre ells.. i si el tenen, serà Catalunya, que s’acaba a Alcanar. Què hem de fer els valencians? També lluitar per un estat propi?