I si et refredes jo no en vull saber res. Posar i treure, posar i treure i qui no et diu que després no faci una calor molt, molt. Sí, que sí, que sí, tens raó. Doncs, fort! Perquè t’hi estaves allà en aquella cantonada. Ara no et queixis. No, no és cert que sigui la nevada de Sant Josep. Que no la fa cada any? Cada cinc. Cada deu. Calla i tanca la finestra. Obriu i que tanqui. Olor de resclosit, de florit, de tancat. Que corri, que corri l’aire, però tu no t’hi estiguis. Olor de romàtic. De romàntic. Calleu i mireu on poseu els peus, cony de bassal, cony d’ortiga, cony de formiguer… Amunt, mirant amunt, cap al nord, allà la veureu la nevada de Sant Josep, allà, Puig-llansada, Puigmal, Cadí, Ensija, cony sé. El Canigó. Collons de primavera que sempre comença abans d’hora i no s’està mai quieta i són dies d’anar amb el descapotable, amb la moto, amb la bicicleta, amb la samarreta. Olor de pneumàtic. Dies de portar la música alta, migdies de terrasseta. Després se’n va el sol i tancant finestres i encenent el típic focarret de primavera. Dolor de reumàtic. Doncs com sempre. Com com sempre? Aprofitem-la, doncs. Que ens ha estat donada una altra primavera. Cada any igual. Per sort.