Els detalls que fan rodar, culs o caps.

He baixat a l’escola de matí, de fet encara hi sóc, perquè els tècnics encara no han adobat els nous enginys tecnològics. Com han enviat la meitat dels tècnics compromesos, s’hi han d’estar el doble de temps per acomplir amb la feina aparaulada, però ja m’han ben fotut. M’han assegurat que acabaran pels volts de les sis, així que, allò que de bon principi era una paciència infinita: sí, d’acord, bé, cap problema…, doncs va convertint-se en un desfici, amb el deliri de caure, un colp més, en el parany de ser massa bonhomiosos. Res, que no sabem enviar a pastar fang més de quatre vegades els passarells. I ves que tinc feina al poble, per exemple adobar els ametllers abans no acabe l’any. També és cert que, a l’escola, tinc obligacions, però no l’esme suficient per començar res de complicat. Home, l’escola, sí, però… Tampoc ara és el principal. He tancat els regs, perquè ha plogut i encara les previsions són de ploure més; repasse portes, fins i tot adobe tanques de filferro, perquè no passen tot d’animals als patis i ho deixen cul per amunt. Prou, va dir algú, per salut, i prou, almenys queixem-nos. I tenen raó, més que els sants, als quals se’ls perdonava tot, fins i tot que no teniren raó. Al remat, la feina mai no se’n va. L’endemà encara hi és, i despús-demà i l’altre. Sempre n’hi ha, de feina… El desfici, caguenmi, dos quarts i aquells encara no diuen res. Em tem el pitjor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *