Un ploure tímid, de destemps i malvestats

Una pluja criminal, segons mon pare, contra la taronja menuda, la clemenules, la clementina, l’oroval (aquesta no la volen ni pintà), però és un ploure desmaiat, que no banya ni les teules morunes. Home!, em queixe. NO et queixes i mira’t les teulades, diu mon pare, a veure si veus córrer l’aigua. Tens raó, pare, no corre l’aigua. Tant se val, per a la taronja és el pitjor que ens podria passar, aquesta aigua.
Em mire les muntanyes de la serra, allà al terme de Nàquera, entre núvols. Allà acaben de decidir, plenàriament, que tindran un carrer Obama, un carrer destinat al gran personatge de l’any, el futur president americà, sobre el qual hi ha dipositades totes les esperances. Fins i tot, hom espera que escridasse com cal Israel i Palestina, perquè deixen de produir tantes morts, i que escridasse per la retirada de les tropes de l’Irac, i que escridasse per tantes coses que, el més segur, l’afonia s’encarregarà de posar a lloc, perquè l’afonia podrà més que no els crits. Per això els de Nàquera volen animar l’home, el superheroi, el triat per salvar-nos el món i del món: allà a Nàquera, una alquerieta de poble enmig de la serra Calderona, si el comparem amb una ciutat americana de veritat, fa anys que aguanten carrers en homenatge als feixistes, als assassins de la guerra civil espanyola, com fa anys que actuen impunement contra més coses, contra el territori, contra els poetes, contra la raó i la paciència. Però ves que han decidit, abans que ningú fins i tot: posar el nom del futur president d’Amèrica a un dels seus carrers. Ja han enviat la notificació a l’ambaixada, que la jugada vol ser mestra, i de retop, ells bé que somien les coses d’aquesta manera, esperen que en un dels viatges oficials d’en Barac, la destinació siga Nàquera. Ei, Fàtima, Lourdes i altres indrets també van tenir fama internacional en canvi de miracles.
Puge a la terrassa, però no puc distingir les muntanyes, ni l’ermita de Sant Francesc, un paisatge i una vista encara ben bella des de Bétera, en canvi, comprove allò que tan sàviament m’ha predit mon pare, mentre dinàvem: una pluja de destorb, criminal, contra la taronja, malgrat que no corre per les teulades morunes. Quines coses, aquests homes de Nàquera. A poc que pensen ens portaran l’Ós Iogui a tenir cura de boscos i jardinets, i potser que copien aquella estàtua de la flama i la corona, demanant la llibertat que els valencians no tenim. No se sap mai, què poden pensar aquells homes, si ens governen a favor de Camps, de golf naturalment, com diu l’amic Galduf. O és Vicent?

Un pensament a “Un ploure tímid, de destemps i malvestats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *