Nadal, si fa no fa.

Nadal, un any després. Amb la colla, els amics, i la família, i les visites. Feia un any que no veia la tia, avui ha estat sens dubte el goig més gran. Els seus ulls, una mirada, una, que no sé què ens demana. La vida és feta també d’aquests rituals, impagables, inajornables, cada Nadal, després del gran dinar, pujar a ca la tia a felicitar els cosins. Després de l’olla, els cigrons, la pilota, els torrons de Casinos, els cosins, els pares, avui especialment agradosos, divertits, la família sens dubte. I ves que havíem fet parlar, fa uns quants anys, contra la família tradicional, pel que significava i tota la pesca, segons la tradició judeocristiana, i el paper que fa la família, mare. Anit, amb els amics, vam fer una mica de taula amb els xiquets, perquè s’estigueren amb nosaltres més estona, per enraonar i tota la pesca. Així que vaig aprofitar l’article ‘El secret és a la boca’ de Gustavo Martín a la revista Illa, de Bromera: ‘El més menut de la reunió, la nit de Nadal ha de fer la pregunta clau, de fet la pregunta clau i, llavors, els més vells expliquen la història del poble, el destí terrible al qual ens van abocar els borbons (el nostre Èxode), però també les històries del foc, de les festes, els jocs dels xiquets i els nous amors dels joves’. Aqueixa història fa referència l poble jueu, però jo l’adapte a una altra travessia que encara dura. A la pregunta del més menut, ací Miquel va dir: ‘Ja tinc la pregunta’, quina?, quan ens hem podrem anar de la taula? No em va semblar malament tampoc, perquè a Bétera, ho vaig explicar l’any passat, les colles celebren la nit de Nadal entre amics, no en família. Però allò de poder-nos explicar la història del nostre poble, en similitud al poble jueu, també em feia goig. Així que vam jugar a tenir-los obligats davant nostre explicant-los històries, sabent que ens queda ben poc de tenir-los a taula, la nit de Nadal.
Potser si ens explicàrem més històries, no passaríem tanta penúria, com a valencians, ni hauríem de suportar el sermó d’un rei borbó, enemic del nostre rei Jaume I, i per això enemic dels valencians, ni hauríem d’empassar-nos la prohibició dels partits, d’alguns partits, ni les decisions feixistes dels tribunals contra valencians i catalans, ni ens prohibirien tantes coses com ara van decidint. Però és Nadal, que ja veiem que són dies de vacances, de treballar-hi menys, de fer alguna escapada (enguany tornem a la Mata de Morella), d’anar carregant l’oli i la sal del cap d’any. Un any més. Nadal si fa no fa. I tornem a començar, a veure si finalment notem que ens movem, de lloc, de propòsit, d’anar fent camí, com els jueus, cap a la terra promesa, si fa no fa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *