Ulisses20

Mos pares no saben que és festa, així que pensen que demà tot serà obert, per comprar el necessari per al diumenge. En realitat, a mon pare li la bufa, que siga sis de desembre, demà. Finalment trobarà oberta una botiga i comprarà el pollastre i el conill, la bajoqueta… ja sap que li toca encarregar-se de la casa. El pitjor ha estat que ma mare havia extraviat la dentadura. Collons, després que ens estem tres hores buscant-la, ell i jo, ella ens demana què fem, tan ocupats. Mon pare li fa una mirada poc tova, jo li dic què fem: busquem la teua dentadura, mare. Però ella riu, mentre amolla que ja apareixerà. És veritat, no està gens preocupada, fins i tot riu per baix del nas. Bé, és com comencen aquests tres dies de conversa, amb els pares, amb els amics que ara arribaran, per trencar amb la rutina de la feina entre més coses.
Dissabte dinem potatge de cigrons, un plat esplèndid, amb una sidra germànica que fa els honors ben complits. A l’hora del café, comencem la primera de les tertúlies, informals, que s’allargasarà durant unes hores, malgrat un petit descans a mijan vesprada. De nit, vénen a casa gairebé tots els amics, amb els xiquets, i fem dues colles: pares i fills, joves i grans, migrants o nadius digitals (PSP i wii, sobretot), creixement i decreixement (físic i mental). Tanquem sobre les tres del matí, ambdues colles, que ja és una hora prudencial per anar a dormir. Els xics encara ens en demanen més, però no afluixem i ens monstrem inflexibles, sobretot perquè estem cansats. Parlem de tot i li peguem la volta a tot, sense excedir en l’aprofundiment: són tres dies de vacances, no feiners, i ja anem deixant que la conversa fluesca sense cap objectiu didàctic.
Diumenge –encara no sé com plourà dilluns–, he quedat amb Manolo, al Bassó, per regar. Arriba tard, com l’aigua, però és una feina agraïda, regar, així que parlem d’això i d’allò i de res en concret: ho tens net (supose que vol dir que ho tenia d’aquella manera), però si veres com tinc el meu camp, em diu. Li he tirat un herbicida que ho ha deixat com una carretera. ‘Fica un got de producte en una motxilla de cinc litres…’, jo n’hi he abocat got i mig. Però, home, proteste. Que jo he fet un curs i diuen que… Calla, home, no saps com m’ha quedat, quinze dies després vaig tornar a fer-li un passó. Com una carretera. Si són pa donar-les, les taronges!, a com les paguen no les venc.
A casa hi ha paella, el millor és que ma mare ha trobat la dentadura: era damunt la tauleta. Ves, com ha arribat ací?, li demane. Sempre hi ha estat!, diu ella. Veus què et dic, ho veus?, em repeteix mon pare.
No és especial, però l’arròs és bo. Pugem a casa, i ens tornem a seure a quarts de sis de la vesprada, amb els amics; tancarem pels volts de les dues del matí (aquesta és una de les sessions més llargues, sens dubte). N’hi ha alguns canvis, però n’hi ha que ens estem tota la sessió completa, vuit hores, aproximadament. Les dues colles si fa no fa, els xics i els pares, i la conversa altruïsta, gratuïta, d’anar filant les hores contra la rutina dels altres dies. Sobretot per goig de l’amistat.
Tanquem una hora abans que no ahir dissabte, malgrat que ha estat una marató autèntica, de temes, de rialles, de paràboles fins i tot, també sense una intencionalitat didàctica. Almenys així m’ho semblava, que no hi havia necessitat de cap formalitat que, també ho hem dit, reclama l’excés de reunions a la feina.

Torne amb mon pare al camp, per collir taronges, però la pluja ens agafa a meitat de feina i ens obliga refugiar-nos al cotxe. Decidim de tornar-hi, perquè el cel va tancant-se i la cosa no sembla que vol canviar d’aspecte. És el comiat dels tres dies: dinem un bollit de l’horta amb un segon més contundent. Aquesta vesprada abans de la rutina, un altre colp, de lectures, de llibres, de diaris endarrerits, de pàgines, de blocs, descanse i prove de situar-me.
Continua plovent, ho ha fet tota la vesprada, sense parar. Quin silenci, després dels tres dies de bull. Demà comença l’esprint del trimestre, quinze dies per tancar la primera part del curs, abans de Nadal. Ho he anat ajornant, però ja no em serveixen més excuses. Em posaré a corregir llibretes. Sobretot per no fer de menys els amics, i aquestes sessions tan intenses. Em sembla que aquesta vegada no he estat gaire lluït, però ja m’ho perdonaran. Són amics. Em sembla que ara ja patesc de l’excés de didàctica. De nou.