Generació Sarrià-Ramos: ‘Històries del paradís’
El tercer capítol extraordinari de la setmana, quina trilogia d’esdeveniments tan lluïts, va ser la presentació d’Històries del Paradís, el primer llibre de Xavier Sarrià, a la llibreria FNAC de València, per fora un antiespai valencià, de dins no sé com funciona, la veritat, però què voleu…
La presentació, més enllà de la validesa del producte que s’oferia, va ser especial pels quatre discursos que van exposar els presents; Vicent Alonso ja em perdonarà que em refersca en particular a les intervencions dels joves, i encara en últim cas, aquells minuts de Miquel Ramos, de braços creuats, articulant sense papers, sense guió, amb maestria acadèmica, d’escola de retòrica grega, model segle XXI. Lligava pefectament amb aquella part del discurs de Joan Francesc Mira, aquell mateix matí, a VilawebTV: si bé l’escriptor i antropòleg confessava que la seua és una generació que ha articulat una literatura moderna, i poca cosa més, Miquel Ramos assegurava, no sé si havia vist el retall, que sí que ha sabut connectar amb el jovent, i la seua, la generació que ara són a la trentena, va deixant uns productes acurats, d’una qualitat excel·lent, que arriba amb més grapa allà on cal.
Històries del Paradís potser que siga una fita, una obra d’una significació més global, que trenca fins i tot la frontera de la pròpia literatura, que potser s’instal·le com un dels productes polièdrics d’aquests joves que, si bé van començar amb Obrint Pas, no fóra estrany que fins i tot la música els quedés petita, en el sentit de la dedicació exclusiva.
L’home d’avui, els joves que ells representen, Sarrià, Ramos, Gironés, l’editor Girbés mateix, amb aquella solidesa de discursos, són els homes cultes del segle XXI, d’una formació acurada, de manifestació cultural que no s’encaixa, exclusivament, en un producte únic. Com van assegurar, Ramos sobretot, ‘Som una generació que comença a fer grans productes, que comença a atrevir-se a ensenyar pit.’ Ho mereixen, no venen del no res ni han caigut d’una figuera. I la nostra sort, ho dic amb aquest deix d’orgull i satisfacció, és que aquests joves són crítics, intel·lectuals, positivistes, que conviden a l’esperança per la societat que viuen.
Per anar a cavall de generacions, acabe amb Vicent Alonso, l’home de les presentacions de novembre, de primer amb el poeta Joan Navarro, després amb l’escriptor novell Xavi Sarrià: som davant d’una obra compromesa, de contes moralment insostenibles, una obra punyent, amb tocs dels mestres Calders i Monzó (poca broma). Un llibre que va predestinat a convertir-se en un nou referent d’aquest país, afegiria.