Una passa de Morrut Roig contra els valencians

M’han convocat a una reunió d’urgència a l’Ajuntament del poble. Som a la sala de plens i van arribant, amb comptagotes, els convidats. Tots som afectats del mateix dolor: els uns i els altres tenim palmeres afectades per un escarabat. El Morrut Roig (Rhynchophorus ferrugineus) va fent-se les palmeres del país, les exòtiques sobretot. El margalló, l’única palmera autòctona dels valencians, no és blanc d’aquell corc vermell. La reunió comença amb la salutació del tècnic de jardineria de l’ajuntament, que comença dient, sense preàmbul, que si hi ha algú que no parla valencià, ell ho farà en castellà i en paus. En aquell moment n’hi ha un que diu que no el parla, però en demanar-li si m’entén, m’assegura que sí. Tant se val, el tècnic responsable de la jardineria del poble ja ha decidit com parlarà en aquella reunió. Pel que sembla, el morrut roig no afecta solament les palmeres, que viu ben a dins els caparrons, tendres i madurs, de molts dels cervells d’aquest país, per no dir de la majoria de caps dels valencians. Encara no fa una mica de pudor, s’estalvien l’esforç i fan la gracieta; parlaré en castellà.
De morrut roig, l’escarabat real, cal cuidar-se’n: amb tractaments químics de prevenció, amb bona dosi, aconsellen, sempre que la palmera no estiga afectada. Ja ho diuen, per prevenció. En el cas que la palmera ja estiga mínimament danyada, no hi ha un altre camí: el remei és tallar-la, cremar-la, o esperar que se l’emporten els tècnics de la Conselleria (diuen que triguen vuit o nou mesos a venir a per la planta infectada). No cal dir que se n’encarrega una empresa privada, naturalment, i que van desbordats. Fa anys que tenim la passa de morrut, però ells, els responsables polítics de la la Conselleria d’Agricultura, el senyor Cotino al capdavant, no han pres l’interés suficient. No cal dir l’alarma d’aguns indrets del país, com ara Elx, o avui mateix en aquella sala de plens, que un home s’expressava en un valencià de l’horta impecable, per exigir responsabilitat pels danys, per deixar morir una palmera bicentenària sense que ningú no li haja fet el cas que ell fa temps que reclamava.
Senyorets dels masos, fills de senyorets, amb aquelles esbeltes palmeres centenàries, monumentals, d’aquells magnífics hoirts de Picanya, s’exclamaven amb ràbia, i impotència. Tret d’aquell home, tothom parlava en aquella llengua morruda, que ens va corsecant el tendre, el tronc, el cos sencer fins a la mort. Amb els valencians, senyorets, fills o tècnics, no hi ha solució, perquè la malaltia ve de lluny. Sembla que l’única solució siga la mort. Com en la palmera.
De Morrut Roig, a València en patim des de Jaume I, com a poc. Ni el tractament de prevenció, ni el químic, ni el fitosanitari. Tall net des de la soca i al foc. I deixeu viure els margallons, exclusivament.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Un pensament a “Una passa de Morrut Roig contra els valencians

  1. Esmorce gairebé tots el díes amb gent catalanoparlant, tots excepte un xicot que no el parla però l’entén. Aquest xicot s’expressa únicament en castellà. Jo m’expresse únicament en català. La resta de catalanoparlants, aquest sí afectats pel morrut, es trenquen el cap a la conversa canviant contínuament d’idioma: en català quan em miren a mí i en castellà quan el miren a ell. ës una situació tan graciosa com lamentable i esperpèntica. En una mateixa frase canvíen constantment d’idioma, paraula en català, paraula en castellà. Sé que, malauradament, la meva possició els incomòda més que la del castellanoparlant, tot i ser ells catalanoparlants també. Però a mí això sí que se m’en fot. Jo continúe parlant sempre amb el meu idioma, incomodant-los i deixant-los en entredit. Que es trenquen ells el cap. Jo ho tinc ben clar.
    Per altra banda, i connectat amb açò, he aconseguit, mantenint-me ferm en la meva possició de defensa idiomàtica, que gairebé tota le gent castellanoparlant que conec, amb alguna excepció, acabe parlant-me en català. Fins i tot ho intentà un d’Ademús. Eixe és el remei contra el “morrut roig” dels valencians.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *