Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Mon tio Vicent

M’ha acompanyat mon tio Vicent. És un dels homes que més en saben del camp, al poble, no debades li ha dedicat la vida i encara continua amb avidesa d’aprendre’n. N’hi ha que també li han dedicat la vida, però no n’aprendran mai, almenys no tant com ell.
El Casolo és un cas semblant. Si em veu bregar sol amb els ametllers, atura el cotxe, s’assegura que mon pare no hi és i, llavors, abaixa la finestreta: enraona, m’aconsella, em diu coses per orientar-me la feina: -no t’escarrasses, que d’ací no en trauràs! Fes allò, agafa aquest guaret i pega ací, allà no, allà no en trauràs res. Pega fort, no et queixes! No és que vulga ficar-me, però jo d’un erm en faig un jardí, que no és per alabar-me, però ton pare ja saps com és, que no li pots dir res. Quin home, el Casolo, el conec de treballar tota la vida al camp, sense queixar-se. Però avui me n’he anat amb mon tio Vicent; perquè ell és un pou de lògica, de saviesa popular i de pragmàtica sobre el camp entre més coses. Volia que m’ensenyés una lliçó ràpida per podar ametllers. Ja ens passa, de vegades, que amb els homes que no ens fem gaire, després descobrim tot de detalls i de cims de conversa. Últimament m’ha passat amb mon pare, malgrat que des que el van operar ha perdut lluïssor. Potser que empoma la conversa, però no n’hi crea ni li creix com abans. De colp, el veig més vell. Amb mon tio, com que feia tant que no parlava, ha estat diferent:

Ha començat a parlar-me de la seua experiència a Maó, on va fer de soldat, de com jugava a futbol, que va estar a punt de fitxar per un equip de Barcelona, però el capità no el va deixar anar. ‘Tu et quedes ací, Taroncher, a l’illa.’ Van guanyar tots els partits i van quedar els primers. Acaba dient-me, mig pesarós: –potser que hauria hagut de tornar algun dia, allà. Hem arribat al camp i, llavors, sense haver de pensar en pedagogia, ni en Piaget ni en el constructivisme, ha fet de mestre d’avantguarda: -Mira’t aquest arbre, tu que hi faries? Ho amollat tan segur, que jo solament que he respost: –Què hi faria?, Sí, què hi faries?Mai no hagués esperat aquella eixida, malgrat que jo sóc mestre, vull dir que m’ha proposat que partiríem de l’experiència, del que jo sabia fer, abans d’amollar-me, sense més, la lliçó magistral. Llavors he començat: –trauria aquesta branca, i aquella, i aquesta també, des d’ací mateix. M’ha mirat, s’ha quedat mirant l’arbre i ha dit: –No vas desencaminat. Veig que aniràs bé. Lleva aquesta i aquesta, agafa el xerric, jo en porte un a la bossa, esmolat, i aquesta també, fes, no tingues por.
–Tio, vull una intervenció més viva, ací n’hi ha molts arbres, i jo solament que tinc els caps de setmana: –Doncs talla, no tingues por. El camp demana acció i senderi, i que no escatimes aliment. Si lleves una branca bona no patesques, ja n’eixirà un altra, si no fas collita el primer any la faràs el segon. Ara, posa’n vint i en trauràs trenta. Vulgues estalviar-t’ho tot i no en trauràs ni els gastos.

Em veu navegar, tallar ací i allà, m’assenyala on he de tirar més, on he deixar anar l’arbre: –l’arbre mateix ja et va dient com ho has de fer. Veus aqueix cimal, deixa’l, trau aquell del costat, que creix cap al centre.
Després d’una estona m’ha demanat quant de temps seria al camp, m’ha demanat de baixar-lo a casa. Hem anat parlant de taronges, de preus, de qualitats, d’un any de poc moviment, dolent, malgrat que ell ja se n’ha eixit amb una part: –els comerciants no són ximples, solament que volen taronja bona, perquè n’hi ha tanta que solament que trien la millor. Els llauradors s’han d’espavilar, veus els catalans, em diu al final, aquells sí que saben estar per lo seu; quan era a Maó, sempre feien rotgle, i parlaven entre ells. Són seus.

No m’atrevesc a contradir-lo, perquè sé cert que acabaria guanyant-me la conversa, la fluïdesa, amb una nova aportació per a la nova pedagogia constructivista del segle XXI: –mira’t el món, mira’t els valencians, tu què faries?, per on començaries?



  1. Jo començaría per tallar totes les branques dolentes i malformades que ens han sortit (als valencians), són unes braques d’un color blavós que semblen empelts d’altre arbre i aquelles branques seques i trencadisses que ja no dónen fruit, aquestes branques seques presenten una “tercera vía” antiga i eixuta que no ha donat fruits. Després sulfataría per acabar amb la plaga de “ceratitis capitata rogigualda” que ens té l’arbre infectat i ens podreix el fruit abans d’hora. Una volta tot açò fet, no queda més que regar i adobar convenientment amb nitroestima i fosfat-reconeixement perquè les arrels prenguen embranzida i creixquen noves branques que dónen nous fruits. Crec que l’últim que regà fou un llaurador de Sueca, un tal Joan Fuster, ja fà molts anys. Els arbres del nostre camp estàn morint-se de set i fam. Ja es hora que ens posem mans en l’obra si volem que sobrevisquen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent