El teatre o el desert (remake)

L’adversitat contra l’escola no és l’única de les patologies freudianes dels valencians. No dic dels polítics, exclusivament, perquè aquests que ens governen tenen suficient majoria com per escampar l’adjectiu a tots i cadascun dels valencians als quals em referesc. La immensa majoria. La música i els músics, per exemple, també paguen els plats trencats de l’absurd i l’odi contra allò que composen, canten o escriuen. Els escriptors, per exemple, també són blanc de l’oblit, i els actors i les companyies que fan teatre en la llengua del país també són blanc de la feridura. 
Aquesta nit, a l’Eliana, el Casal de Llíria lliura els premis Jaume I 2008. Entre els premiats hi ha l’actor de Bétera Pep Ricart. N’he parlat en algun altre apunt, però no enganye ningú si dic que som davant d’un dels millors actors que ha tingut mai aquest país, malgrat la barrera de l’Ebre, malgrat els polítics, i malgrat els premis rebuts: durants dos anys ha estat considerat el millor dels valencians pel seu paper. Solidesa, rigor i coherència, fins al límit de viure una incertesa que, amb el teatre i a València, és una cosa assegurada amb escreix.
La comarca, a través de la gent del Casal Jaume I, reconeix avui una trajectòria indiscutible, d’una personalitat austera, feta des de casa, amb el propòsit, inconscient i impagable, de demostrar-nos que encara hi ha conviccions antiprovincianes, lliures, tan necessàries per llevar-nos cada dia amb un bri de goig. No saben què es perden al Pincipal de València, ni al TNC de Barcelona, ni possiblement a l’Olímpia de París. No ho saben, perquè els homes cultes, honestos, solament que representen quan són a l’escenari; i la vida, la vida real vull dir, a València i a Barcelona, va massa plena de tramoiares i farsants. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *