A vuit-cents quilòmetres de l’actitud valenciana contra els ciutadans.
Vuit-cents quilòmetres si fa no fa, vuit hores de cotxe després, sóc de nou a Bétera. Un viatge no gaire cansat, energètic, fins i tot, per com el dinar d’avui, a la vora de la mar Cantàbrica, amb la imatge d’aquella escultura de dona que espanta més que no acull, en dir adéu als immigrants que van marxar fa molt, era fet amb productes d’una contundència inqüestionable: fesols, xoriç, creïlla, porc… ‘en voleu més?’, aquell home no sap que he de fer tota aqueixa carretera que travessa Astúries, Espanya, i arriba a València, de vegades enmig de no-res, malgrat que em deixe un paisatge, aquest sí, bell, mig nevat, i un fum de converses amb mestres i directius de cooperatives de gran prestigi: sobretot ens fem amb els nostres, indubtablement, també amb els bascos i amb un parell de dones de La Corunya. M’he perdut la cloenda del Congrés i un sopar final de festa, però vinc igualment satisfet del treball i de les aportacions de gent que fa veritable investigació perquè l’educació rutlle, avance, contra l’actitud valenciana que, sense acusar-la directament de ximple, algun ponent ha descrit de malèvola. A tanta distància, l’esperpent es veu com un malson impossible. Ara ja toque de peus a terra.