Enric Millo és un home de principis ferms. Va començar al sector més nacionalista d’Unió, va arribar a ser portaveu adjunt de CiU al Parlament, va intentar anar a les llistes d’ERC quan Duran el va treure de candidat per Girona, va fitxar pel PP dins del gir catalanista de Josep Piqué i, quan Acebes i Zaplana van posar fi a la paciència del vilanoví, no va tenir cap mania per adaptar-se al gir espanyolista dels populars.
Que ara en el seu minut de glòria de cada cap de setmana que els periodistes hem decidit regalar als polítics digui que l’Estatut és un paper aprovat unilateralment i que s’ha d’acabar amb la ximpleria dels qui denuncien que l’Estat és un morós només té quatre explicacions possibles.
Walter Riso en diria dependència emocional. Els mossos d’esquadra, síndrome d’Estocolm. Un lector de les 50 ombres de Grey parlaria de masoquisme. I qualsevol persona mínimament informada veuria que estem davant d’algú que obra amb desvergonyiment sense complexos, que ha fet de la política el seu modus vivendi per davant de tot i que confia que la resta del món pateixi idiòcia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La llàstima és que tants diputats i periodistes es facin els “col·leguis” amb aquest tipus de mercenaris.
Després parlen de “desafecció” de la política.
És evident que el sr. Millo ha trobat un “filó” polític en la seva “conversió” a les “esencias patrias españolas”. No hi ha polític català més desitjat a les espanyes que aquell disposat a fer-se perdonar per ser català, tot atacant els anhels de llibertat i de democràcia del poble català. Son els “tresors” dels espanyolistes més furibunds. Quan aquí han estat apartats dels llocs més importants dels partits catalans, troben consol i revenja convertint-se en botxins del seu propi poble, sempre recolzats pels enemics més furibunds del seu propi poble. És trist haver d’acabar així en política, però malauradament no és l’únic cas ni exclusió d’una tendència política. La sra. Chacón n’és un altre desgraciat exemple. I tampoc és exclusiu de l’àmbit polític. Boadella, Loquillo, Cardenas, Mariscal…en donen bona fe.
El nacionalisme (ja sigui espanyol, català o d’on sigui) és una pseudo-ideologia usada quan convé a les oligarquies, i poca cosa més. Una gran nombre de diputats “nacionalistes” podrien militar a qualsevol dels partits esmentats, perquè allò que els uneix no és cap idea social ni política, sinó la defensa dels interessos de classe.
PP i Ciu són un simple i groller joc de miralls, i diria que ERC tan sols aspira a entrar en aquesta comèdia.
Jo crec que la immensa majoria de la gent amb dos dits de front ho sap, i això explica l’enorme abstenció del país.
Una altra cosa és que els tertulians habituals (en la vostra trista simbiosi amb els partits) hagueu d’anar traient comentaris de tant en tant per fer bullir l’olla.