Una crisi d?idees (2)
Que perdem la memòria a cada rentada, no és
nou. Vint, trenta anys, tant se val, els cicles de desmemòria es repeteixen. Perdem la memòria i més coses. Repetim i ens repetim incansables, en els
mateixos errors, fins i tot en els miracles. Idees?, home, potser sí que hem canviat algunes
maneres, la moda, per exemple, i naturalment que ens hem tecnificat, però els canvis són
evidents i inqüestionables allà on no fan gaire mal, on no fan forat, on les
grans línies són tan iguals que res no diferencia la perpendicularitat del
paral·lelisme. L’amor i la mort, passant per l’indestriable sexe, les lleis de
mercat, del capital més dur i salvatge, la riquesa entre uns pocs contra la
pobresa, duríssima, de la majoria, el nord i el sud, la gran desigualtat que ens interessa
mantenir a occident perquè res no canvie. Les línies mestres (o millor: les línies, mestre) no canvien ni gaire ni poc.
Ah, la crisi! Sí, la crisi si
voleu, i també els nyaps per adobar-la i anar tirant uns quants anys més, un
altre cicle, fins a la següent desmemòria. Les solucions proposades?, salvar els de sempre, fer patir més
encara els de sempre, ofegar-los fins al punt de deixar-ne sobreviure prou,
perquè la roda trinco-tranco gire malgrat tot, a favor dels rics. Ja li posarem oli, d’ací uns anys.
Idees?, ah, és clar, les idees.
Recorde aquella sentència del Fuster que fa, més o menys, així:
“no hem avançat gens. Respirem igual que en el paleolític.”
I et rebatré amb una blesada:
“Estem millor que mai, i el que ens queda per veure-hi. Hem nascut massa prompte…”
Cordialment.
PS: consulta amb el savi de ton pare i demana-li què en pensa de tot plegat.