Ais de Provença, tercer i últim dia

[Finalment he trobat un punt de connexió comunale -servizo internet, a la biblioteca de Grassina, sense accent i pronunciat esdrúixola]

Des d’Itàlia, continue doncs, la crònica sobre aquest viatge, a les portes d’Itàlia, la Provença: la manera natural d’entrada des del nostre país, segons que explica el mateix Pla. Des d’Itàlia, explique la Provença, penúltim capítol.
Marsella. Ha vingut a trobar-nos Janot, un amic que feia tres anys que no veia. Ens acompanyarà durant tot el dia per aquesta Provença que també és una mica seua. Va nàixer ací, així que coneix la comarca i ens guiarà amb aquell to que determina l’amistat, el reconeixement mutu d’haver-nos trobat després de tant de temps i, sobretot, pel seu coneixement exacte d’aquest territori.
Comencem l’itinerari a Marsella pel port vell, atapeït, encabit gairebé, de barquetes, edificis i una taca de mar gairebé reclosa. Pugem cap a la mare de déu de la Garde, des d’on divisem una ciutat paral·lela a Barcelona, de tant similar, una ciutat entre turons abocada al mar, amb barris vells i d’altres de més o menys encertats, amb el trànsit d’una ciutat que vol fer-se gran, que és gran i ben abocada a la mar. Madura que no vella, Marsella, no debades té una tradició tres vegades mil·lenària. Marsella és l’excusa d’un encontre de goig entre amics. Ací dalt hi ha un trànsit de gent, de cotxes i autobusos com si feren peregrinació. Parlem dels vells temps, dels barris més populars, de les fàbriques de sabó, totalment desaparegudes, del port, dels vaixells que veiem marxar cap a Còrsega, dels que arriben d’Algèria. Ens sorprén l’aigua tan neta del port, de les platges del voltant, a tocar, de la mateixa platja dels catalans. No podem sinó comparar tanta brutícia com ompli les platges valencianes, no sabem perquè. Ací hi ha molt més trànsit, incomparablement major, més població, més indústria, així que no s’explica la raó d’una aigua tan brutosa, a València, malgrat la vela i els cotxes dels rics.
Hem dinat a vora mar, hem ficat els peus a la platja de Marsella com un ritual, amics contra amics (havíem passat de llarg la platja dels catalans, ja ho he dit), i hem cercat una mica de gel per a la nevera: viatjar amb xiquets demana d’un cert proveïment de refresc si es viatja a l’estiu. Li hem demanat a Janot que ens guiara fins a Le Corbusier, un edifici de 1952 que algú de nosaltres recorda com un referent arquitectònic dels anys cinquanta. La visita ha pagat la pena, sincerament. L’Unité d’habitation: une experiéncie, un prototype, une référence.

És la ciutat radiant, moderna. Hem arribar en plena feina de restauració de les façanes. Sense, la visió ja és d’impacte, d’atreviment, si pensem que fa gairebé seixanta anys que es va construir, i segurament que es va avançar al seu temps. Hem pujat fins a la terrassa, on ja es veu que tot és diferent a la resta que coneixem sobre edificacions modernes. No ens acompanya cap arquitecte (una llàstima no tenir ací les explicacions del Blesa, sens dubte). També visitem la planta numero 3, amb alguna exposició i una botiga de mobles d’acord amb l’estil de l’edifici. Botigues, escoles infantils, comerços, restaurants, equipaments d’esbarjo, l’edifici es va pensar perquè fos una veritabe ciutat equipada dins una altra ciutat. A fe que ho va aconseguir. Amb els detalls, amb les formes, no podem sinó admirar la bellesa malgrat la nostra ignorància. Sort que d’ací a poc, l’analfabetisme arquitectònic serà substituït per una altra cosa, si seguim les orientacions d’Steiner, sobre el que hem d’ensenyar a l’escola bàsica: a dalt de tot, la matemàtica, després, la música, l’arqitectura i les ciències de la vida. es porta el cabàs.

Abandonem Marsella, atravessant-la completament, després d’unes hores d’arribar-hi, amb una sensació gratificant, plena, de la nostra curta visita a una gran ciutat.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *