Ais de Provença, segon dia

Avinyó, Avinhon. L’encant dels carrers dels tintorers, el carrer de les escoles velles, els cafés damunt l’empedrat de carrerons i placetes, els arbres, sempre els plataners, i una tranquil·litat de ciutat que allà no coneixem…, torna a explicar-nos qui som nosaltres, i com són ells, provençals o francesos. Quedem Sur le pont, però no arribem tots, perquè hi ha imprevistos i l’hora de dinar ens porta a l’illa, davant Sant Beneset, enmig d’un altre indret diferent, net, pulcre, al mateix riu Rhone. Dinem davall d’un àlber gegantí, i gairebé als peus d’una ciutat curosa, papal, amb alguns detalls de coentor rabiüt.
Del balcó de l’Ajuntament pengen les quatre barres provençals i la plaça té aquell encant tan habitual i ben conservat, llàstima de tants envelats i restaurants que trenquen l’harmonia, compensada per una volta de cavallets de dues plantes magnífica, màgica. Passejar pels carrerons és un goig, així que repetim l’acció i tornem cap a Ais, aquesta vegada per la carretera general, entre els pobles,  per dins els túnels que de natural els plataners han bastit ací com un paisatge impagable, franquejant el camí. Ens meravellem d’aquest paisatge, mediterrani!, i per això hem triat la tornada d’aquesta manera. A poca distància les unes de les altres, a tot arreu, parades de fruites i verdures. Una agricultura cuidada?, protegida?, que mostra tot de productes, ufanosa i orgullosa de ser com és. Sens dubte els francesos han sabut defensar l’origen de l’ofici, més que no els valencians.  Un país bell, gairebé amorós, del qual els francesos se senten tan orgullosos. Fa goig transitar aquests camins, observar i esbrinar què passa en aquests pobles, en aquests camps; comparar què passa als pobles valencians, d’entrades atrotinades, lletges, abandonades, de vergonya; pense especialment en el meu, des que deixe el Baix-pas i em trobe tants nyaps a ambdues bandes del camí, fins que arribe a Bétera. Vergonya davant la pulcritud. Menyspreu pel propi paisatge. Qüestió  de cultura, que ací es fa evident en cada detall, malgrat els francesos, i de més coses. Sens dubte que arrosseguem massa llast, que hem fet tard, com sempre. Que no tenim l’ànim per canviar. On són, ací a la Provença, els magatzems de construcció a banda i banda de la carretera?, les torres de telèfon, les torres de llum, les piscines plantades, la runa, el fem, la deixadesa, els panells publicitaris, els clubs de putes, els abocadors, la manca d’arbredes centenàries, i tot allò que fa bell el paisatge i l’esperit?
Senzillament, no hi són. I per això gaudim més encara de la Provença, aquest segon dia.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *