Ulisses20

I no cregueu que s’hi posen per poc! Quan comencen de riure, a grans riallades, els déus no paren: sorgeix «el riure inextingible dels déus.»

Relats de mitologia. Els déus. Maria Àngels Anglada.

Els cotxes de fórmula 1 ja s’escalfen per irrompre a València, a compte dels valencians, sobretot, i d’una despesa que mai no coneixerem realment en la seua justa mesura (la transparència dels comptes públics, mai no se sap per què és secreta).
La riota gran s’acosta, la valenciana, més grossa encara que no els Jocs Olímpics de la Xina –una munió d’atletes i periodistes atemorits de què podran dir o no, i a quines pàgines tindran accés. Potser que encara el Tibet tinga més publicitat que no es pensa.

El circuit urbà de València, perquè els cotxes rebenten com una traca, ja és gairebé apunt. Vull dir, que s’hi treballa dia i nit, amb despesa extraordinària, que no falte de res, que tot això ho paguen ells si cal, que el paisatge urbà siga pulcre, net, polit, lluent, veloç, malgrat que el camp s’enfonse, l’escola siga en barraques o, l’acabada d’estrenar CV-35, ens coste diàriament seixanta mil euros de l’ala, als valencians de veritat. Si cal, tapen façanes, soterren cadàvers i silencien els músics valencians, tot per l’esperat siroll d’aquells motors.

No cal dir que l’estrena oficial de l’autovia València-Ademús amaga una nova pífia, una altra, al sarró dels populars. Com ho va ser Terra Mítica i l’enganxada d’unes quantes caixes oficials (ai, la rumorologia de la crisi de les caixes dites valencianes), com va passar amb la Copa de l’Amèrica, un teatret per a rics i fills de rics, la Fórmula 1 no es quedarà enrere. Com collons volen que s’estiguen a aquella hora davall un sol de justícia, tants milers d’espectadors com s’espera que vinguen.
Podien fer passar tots els sants cotxes a tres-cents per hora per la CV-35, per veure si els professionals són capaços d’evitar els revolts, el budell de forats, tot d’indicacions errònies, els pontets i els enllaços, que sembla que paguem un projecte del XIX, perillós com a poc, i encara els despropòsits no s’han acabat.  

Tant se val. Els déus valencians són de vacances, amb el gin, els tinglados del port, les barquetes, i un sac d’auditories esperant de fer-se públiques per apamar quant ens costa als valencians tanta riota: el papa, el metro, el mestalla nou, Castelló, l’aeroport, els centenars de fàbriques de porcellana, i les putetes que l’eclestone es rifarà a compte del veïnat de l’Horta i València mare.
El riure és gratuït, si ho fas d’amagat o d’esquitllentes, i encara ho remataran amb pirotècnia a crèdit de Bancaixa i la CAM.

Sempre n’hi haurà malparits que es faran rics de tot l’embruix.
Riem, com els déus.