Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Hospital (6): abans de saber que tornem a casa

La casualitat, o l’amenaça d’una alta voluntària, el rapte del malalt fins i tot, ha provocat els canvis suficients perquè, ràpidament (sis hores), ens passaren a la planta.
El retorn a la serenitat de la nit, a l’hospital, mentre mon pare dormia, després del neguit d’aquest dies, és viure novament l’entusiasme d’una normalitat aparent, gairebé fingida, però de més assossec. Almenys fins a una hora de la nit. Després, la planta s’ha posat en peu de guerra.

Havia sopat a casa i havia vingut a explicar-li la vesprada dels seus camps:
-A l’Assegador, li explique, no trobe la saó que en teoria hauria d’haver provocat el reg a manta de dissabte o dilluns. O no han regat, o el reg ha sigut desigual. Passada de verí contra el caragol.
-A Sant Ramon n’hi ha cànem a grapats, però a la tercera taula ha passat alguna cosa amb la màquina. S’ha embussat. Potser que he arribat a fer dues taules amb la màquina avariada, fins que me n’he adonat. Sort que a última hora passava el Pitirri, un veí, que té un camp al costat. En veure’m, ha frenat la furgoneta, ha fet marxa enrere, ha tret el braç per la finestra i ha arruixat: ‘–iee, com va ton pare?’ És un cant ample, pletòric, de veu rural feta  a la terra. Pitirri continua: –vaig anar a veure’l l’altre dia, i vaig demanar tres vegades per ell, però ningú no em sabé dir on era, que no, que no, em repetien, ací no tenim cap José Boví, que no és ací. Vaig anar a tres taulells, i ells que ton pare no estava allà ingressat, i jo, que no pot ser, que m’han dit que José és a l’hospital. Després m’han explicat que era a la Fe, però jo el buscava a l’Arnau: –com va ton pare?
Li explique que potser divendres o dissabte ens donaran l’alta i tornarem a casa. –llavors vindré a veure’l. Què, li fas la faena?
–Se m’ha avariat la motxilla.
-A veure, deixa-me-la. Sí, Contra el marge és la millor prova…, no, no funciona. S’ha embussat.

Pitirri fa via amb la furgona i la seua dona, cap al poble. Jo ho prove un parell de vegades més, fer anar la màquina, però no ho aconseguesc. Passe a l’acció caragol, carregue les coses i me n’entorne. Explique a mon pare tot l’afer de la motxilla, però avui es troba cansat, no té esme de res més, vol dormir. De diumenge ací és un altre. Tothom m’explica l’efecte UCI, que això és normal, en unes hores més la cosa anirà millor. Ho espere.
Torne a la normalitat, doncs. Escric, Baixe a la planta baixa, cerque una xarxa oberta, a la vora de la farmaciola. No aconseguesc connectar-me de cap manera. Sembla que la retallada de pressupost demana fins i tot d’apagar el wifi dels pacients/acompanyants. Quin remei, Més tard ho intentaré.
Debades, perquè la connexió no funciona de cap manera, però a la planta hi ha sarau i, els que no dormim, ho aprofitem per passejar, per explicar-nos les situacions, per passar-nos la teràpia i el cansament. És això també l’hospital, un munt de gent explicant-nos tot de drames i històries amb solatge.
Sort que unes hores després, nosaltres ja serem a casa per contar-ho.

*Gràcies, Josep.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de àlbum familiar per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent