Per avançar, l’escola ha de trencar amb espanya

Si volem avançar en humanisme, ciència o coneixement, l’escola ha de trencar amb espanya. Mentalment i física. I això, vol dir abandonar els programes, els currículums, projectes o materials fets amb aquella idea que, espanya, no només decideix què s’ha d’ensenyar, sinó que té el dret de fer-ho contra tots nosaltres, Veges si la cansalà és de pollastre i la ruqueria podrà ser més grossa.

Si espanya és un estat ruc, el furgó de cua d’Europa, el que pitjor governa i administra l’economia, la cultura o la sanitat (atenció, en cap moment parlem de la feina de metges i infermers), com és que hauríem de confiar en els seus plans d’educació que, a més, han fet fallida l’un darrere l’altre, amb qualsevol govern des de 1939? Serà gros que siguem a mans d’inútils, al capdamunt de les decisions polítiques, pel que fa a l’educació i la cultura, i encara més gros, que com ovelles obedients creiem que és així com eixirem de la misèria intel·lectual?

Espanya, i tot aquell equip de saviots que és al capdamunt de l’estat, encara no ha renunciat a la idea principal de la seua filosofia més tòpica i/o criminal: muiga o mori la intel·ligència, que va pronunciar un dels feixistes que encara són presents en els idearis de casernes, jutjats, esglésies i seus de partits polítics principals. I són aquests “incapaços” que volen decidir què i com ha d’ensenyar l’escola.

Sense embuts, qui decideix l’escola, el contingut, com seran els joves del futur, és espanya; aquell bunyol concentrat a madrit de caps que pesen i decideixen què som i què podem ser. No us penseu que aquells idiotes s’emmirallen a finlàndia, dinamarca o alemanya, per posar exemples d’èxit escolar general, generalitzat, capaços de bastir societats si fa no fa preparades, exitoses, productives, democràtiques… No. Els idiotes que decideixen la nostra escola són d’una capacitat limitada i intensament mediocre, en el sentit més corrupte del terme. Volen una escola que prepare aprofitats, corruptes, funcionaris, o en el millor dels casos, membres de la repressió. Són capaços de posar a l’horitzó científics?, escriptors?, artistes?, matemàtics de renom? A quin sant! El seu horitzó més elevat és la legió, els borbons, l’engany, o els pedòfils dels confessionaris, que es vesteixen amb capes de bisbes i barrets militars per aparentar bufonia o esperpent.

Per això, si vol avançar, si mai vol trobar una societat il·lustrada o culta o democràtica, l’escola ha de trencar amb espanya. Per deixondir-nos de la caspa, la misèria i la mediocritat. Si l’escola ha de mirar lluny, caldrà deslligar-se del llast que ens ferma a la ceguesa o, pitjor, a mantenir aquesta idea conservadora i idiota de qui dia passa any empeny. Si volem arribar a rucs, a doblement rucs, potser que sí, que cal obediència i dir que la terra no gira, que és el sol que balla al nostre ritme i que l’església ens continue dictant. Però si mai volem emmirallar-nos en ideals més nobles, esperançadors i científics, no podem deixar el guiatge de l’escola, o el seu programari, a mans de corruptes, criminals i pocapenes.

Mestres, cal combat i començar a pensar per nosaltres.

 

Mestres, feu història o ensenyeu feixisme?

‘es camina recte, sense doblegar l’esquena, i es mira a la cara, desafiant’. Vicent Partal

 

I els mestres, protagonistes principals de l’educació dels valencians, què volem? Quin és el nostre repte? En tenim, de reptes elevats i nobles, o només som uns transmissors de beneïts i pessebristes? Serem capaços de plantar cara a continguts feixistes, corruptes o que atempten contra la democràcia? Quina mena d’escola fem, quan parlem d’història, o d’economia, o de llengües? Encara expliqueu els currículums que van decidir els retors i el pp, un partit corrupte i criminal?, els continguts franquistes de la dictadura que van pactar uns polítics agenollats panxacontents, o potser feu cas del que diu madrit que hem d’ensenyar, o espanya, una colla de criminals que amaguen la realitat en canvi de posar en perill la vida de milers d’homes i dones? Voleu dir, els mestres, que feu entrar el feixisme a les aules a través de l’opus, o del falangisme del psoe, que prefereixen la delinqüència dels borbons a la democràcia i la llibertat?

—Mestres, caminem drets, rectes sense doblegar-nos, com demanava el mestre Freinet (que també va ser empresonat), o ens agenollem a explicar la bondat dels borbons i els jutges fillsdeputa?

Mestres, si no fem combat, en favor de la llibertat, pels drets universals, quin coneixement ensenyeu als vostres alumnes, ciència o cretinisme?, Lucreci o fe catòlica?, Galileu o la Inquisició?, de quin costat us poseu, mestres, quan decidiu què fareu demà, cada dia, a les aules, de la lectura, de la matemàtica, de la ciència o de la història?

Potser us mameu el dit i aneu al dictat dels jutges?, del TC del TS, del TSJPV potser?, que alliberen criminals i violents en canvi de castigar demòcràtes, de desnonar desgraciats, de tancar immigrants que fugen de les guerres i de la misèria? Quina democràcia ensenyeu a l’escola, la dels drets de l’ONU, que espanya trepitja i embruta cada dia, o la que conserva els privilegis de les fundacions franquistes o legionàries? O encara penseu, us penseu els mestres, que podeu ser neutrals, que l’escola no fa política, que ha de viure agenollada perquè els franquistes continuen decidint què podem ensenyar i com? Què ensenya l’escola, doncs, enmig d’aquesta pandèmia repressiva, castradora de llibertats a mans de delinqüents que no expliquen sinó les mentides que els convinguen per mantenir la corrupció i els privilegis de malparits i lladregots!

Carmen Valero, Empar Navarro, Paquita Sanchis, Enriqueta Agut, Matilde Escuder… sabeu què en farien dels programes que ens dicta espanya, o madrit, el pp o el psoe? Els enviarien a cagar a la via, i convertirien l’escola, cada aula, en un espai de combat en favor dels drets universals, del coneixement i de la llibertat dels infants.

 

 

espanya lloa el feixisme

cap president espanyol no ha renuncia al feixisme ni als seus modos.

Cap no ha demanat perdó pels assassinats de les seues clavegueres. Ni pels robatoris a la hisenda pública. Ni pel desequilibri contra els valencians.

Cap no n’ha renunciat, a privilegis i recompenses, que gaudeixen si emparen el feixisme, i l’atien.

Cap no ha presentat excuses pels excessos, ni se n’ha penedit dels crims, ni de les amenaces de les casernes. Ni ha demanat d’investigar el prostíbul de la monarquia.

En canvi de tot plegat, d’aquesta renúncia a l’honestedat i als drets universals, han afegit llenya, recursos i interessos propis, en una justícia criminal, falsa. Vergonyant.

Això ho permet europa, un estat repressor que lloa el feixisme en canvi de perseguir la democràcia.

Demà comencem la tercera setmana del curs, de manera presencial, esclaus d’un estat feixista. Mestres pel combat, què en farem de la llibertat, dels llibres, de la filosofia, del coneixement…?

Els mestres farem com si res, com si no ens robaren els recursos, els diners per tenir més mestres, més espais, més llibres per atendre els nostres alumnes. Farem com si res, perquè el robatori espanyol és permés a l’estat, per tots i cadascun dels presidents espanyols, sense excepció, i pels jutges. Pels fiscals i pels jutges i pels advocats d’ofici, ens roben. Demà no sé si cap mestre ho podrà explicar, això. Que ens roben i que el robatori, si és contra nosaltres, contra els valencians, té el consentiment dels jutges.

Ai caram si això és la justícia, a europa!

 

Els jutges enfonsen espanya en la merda

Jutges o toreros, fiscals i criminals, lladres i serenos, borbons i puteros, colons i esclaus, corruptes i feixistes, pp vox psoe c’s podem, del fem de la merda, de l’infern o més avall…

Dant feia literatura de l’inferno, del drama, però espanya és l’esperpent: en els últims anys va escrivint la part més patètica de la història d’Europa. Dels últims cent o dos-censt anys, o més enllà. Els jutges són ara els protagonistes, el present feixista més viu i intens, van començar a ser-ho amb el psoe, volien ser la part principal, el tall més sucós, qui decidís la vida o la mort de l’ésser. Fan i desfan contra la democràcia amb una facilitat que hom els defineix el nou feixisme dins el feixisme espanyol: fatxendes, capriciosos, malcarats, matabous, s’atreveixen contra tot, contra la voluntat popular, contra els tribunals d’Europa, contra l’ONU… No tenen fre ni mesura ni por a descarrilar l’humanisme, els valors o els drets humans. Són els nous semi-déus de la galaxia, que no depassa la meseta, que no els arriba a categoria de segona divisió, a penes a lectura de primària. Ah, però es pensen homers, galileus, i einsteins de l’univers, però no poden passar el pirineu, perquè aleshores, ai, se’ls acaba la trampa, la rampa, el xot, així que només poden delinquir en el rodal de la conquesta, allà on els militars i la gc apuntarien la pistola, fora vila ja se’ls veu la llauna, el fil, la pandereta. Viuen al gulac espanyol ed la nova falange, són la nova falange, units en el destí universal del feixisme. Punt. No arriben més lluny. Intel·ligència limitada a zero. Els deu primers nombres primers. Prou. però els sobra…

D’ací uns anys, en estudiar el segle XXI, espanya passarà com l’actiu més significat del cretinisme, i la torpesa i la mala fel seran la seua escola. la nova enciclopèdia àlvarez que va escrivint podem, psoe, sanchez i el pardalet. Una ruïna, moral, ètica, filosòfica fins i tot. Caldrà prohibir els llibres, els documentals, la premsa lliure (si en queda cap), perquè ningú no puga burlar-se’n del ridícul, dels torpalls, de la misèria humana que representa aquest estat en runes, aquesta porquera, un exércit d’inútils. espanya és un estat ineficaç, podrit. Un fracàs. Pobre unamuno! Pobra maria!

Ves que era difícil superar la mediocritat política, aquells líders o presidents espanyols. Empresaris, directors de mitjans o tants productes subculturals com omplien el femer d’un quiosc, els camps de futbol, les places de bous, les casernes… Militars, gc, retors, cardenals, bisbes, monarquia, semblava impossible superar el tarquim del segle XX, la brutor acumulada de les guerres, aquell rerefons més trist dels homes… però van arribar els jutges. I espanya va respirar de joia!

Psoe i Podem continuen atiant el feixisme

Tant se val que l’ONU torne a demanar la llibertat dels presos polítics. Tant se val aquest excés dels jutges espanyols contra un jove madrileny que es va manifestar per la llibertat. Tant se val Europa o que espanya siga una merda en un plat, menys que una merda, i menys encara que el plat. Tant se val que els criminals siguen lliures en canvi de tenir presos innocents (entre Martín Villa i el MHP Torra, qui direu que espanya considera criminal?). Tant se val qualsevol president d’espanya, si tots sense excepció van contribuir amb les clavegueres, amb les conxorxes, amb els crims d’estat. Tots sense excepció són còmplices i criminals emparats per una justícia feixista. Tant se val de tenir una monarquia lladre, criminal i corrupta… Un cau de puteros i pedòfils. Perquè ja no és unas qüestió de vergonya, ni de dignitat, ni d’honestedat, ni de respecte o valors… En aquell zoològic de criminals, se’ls fot matar-ne un com cent: perquè viuen panxacontents d’un estat criminal que no n’aprendrà mai, que no farà net, ni demanarà perdó: abans filldeputes que cristians, ha de pensar la seua església! Ves si fan de bèsties i és bèstia aquella vida.

I el pitjor és que cada dia, gent que semblaria honrada, o honesta, o digna, calla, els fa el joc, viu com si no passés res, com si la repressió, l’assetjament, la violació de drets o el crim dels seus, no els afectés de cap manera. A la seua, tu, i qui dia passa… Els comuns i el psoe continuen atiant el feixisme més ranci i caspós a mans de jutges, polítics o cossos de repressió. Ací tothom, de la merda dels comuns als cagarros socialistes, consideren que posar una pancarta de llibertat d’expressió és un crim que hom ha de pagar, caríssim. Ves el màxim al qual poden aspirar tots els homenics i donetes podem i psoe, del govern i dels ajuntaments, de les diputacions o ves a saber on llepen, paren o peguen…

Comencem la segona setmana del curs

“Avui què i quant ens hauran robat els de la meseta?”

 

Els comentaris del primer dia de la segona setmana a l’escola: “això no ho aguantem més enllà de novembre”, “Uii, si això continua, rebentarem com sangonereta, però de tant treballar”, “Ei, si no ens agafem als complements vitamínics, caurem redons cada nit!”, “Passeu-me la cervesa, va, que aquesta vesprada no tenim reunions” (això no ho publiques al bloc, a l’escola no podem tenir alcohol” “Però és que sí que tenim una reunió!” Encara hem eixit gairebé a les set de la vesprada, després de deu hores, xa!

Jo he escrit a la pissarra la primera frase de Hardy “La bellesa és la primera prova que ha de superar un matemàtic.” Aleshores hem cet un joc de números i hem començat a dibuixar una taula de descomposició de nombres, després he descobert un altre llibre que potser em farà profit “Amor i matemàtica” d’Edward Frenkel, peró no n’hi ha versió catalana. També em recomanen una pel·lícula, Rites d’amor i matemàtica, però tampoc és a Filmin, així que farem bondat i no sé què decidiré. A l’escola n’hi ha un humor fantàstic, bona harmonia i un acompliment dels protocols per part dels xiquets que estem sorpresos. Encara fa molta calor i només venim fins a les tres, no sé què passarà a l’octubre, pel que fa al cansament dels mestres, quan els horaris siguen més llargs. Avui un dels alumnes em diu que tenia mal de cap (!), ui, trec la pistola de les temperatures i apunte el seu front, 36.3, cap novetat, però ràpidament n’hi ha que em demanen que també volen saber quina és la seua temperatura… Demà ja començarem a fer estadístiques, que també és dins la matemàtica. Els pares comencen a enviar el certificat de responsabilitat, seguretat i higiene des de casa.

hem començat a llegir el primer capítol de Mehdi i les llunes del zoo, de G. Janer Manila, una narració breu, poètica, crua, que ens ensenya molta llengua i unes frases poètiques carregades de metàfora i compromís, social i literari. sense concessions. Per cert, supose que els mestres haureu llegit la magnífica entrevista que Montse Serra fa a Teresa Duran a Vilaweb: l’escola és vivència, són vivències, no assignatures, i ara ho podem comprovar més si cap. Com mai. Però encara n’hi ha mestres i famílies preocupades pels curriculums… Ves si cal escola i fer-la presencial!

El setge contra València

Anit vaig veure, a través de FilminCat, Sympathy for the Devil, una pel·lícula sobre el setge de Sarajevo i tots els crims que es van cometre emparats per la moral de la Unió Europea, que es creuava de braços davant un dels assassinats o genocidis ordits en el cor d’europa. La pel·lícula és també la vida del periodista Paul Marchand en aquells dies que veiem impassibles, dia rere dia, com el feixisme tenia una tolerància internacional com no recordàvem. Em permetreu de pensar què passarà amb espanya i valència, o amb espanya i catalunya, quan diguem prou i ens independitzem. Com serà el setge, la tolerància feixista, la conxorxa dels grups repressors per acarnissar-se contra la democràcia o la llibertat. O penseu que la gc o els militars o l’esglèsia trauran el mocador i ens diran adéu com uns angelets de la fraternitat i el respecte pels drets?

Ens han robat el finançament, els bancs, el camp, i la democràcia, els criminals de l’estat, els jutges, els polítics, els fiscals. Van tolerar el terrorisme contra els valencians (ara s’ha sabut que els grups violents organitzats que atemptaven contra la Societat Coral el Micalet, contra les llibreries, contra Fuster o Guarner, van ser organitzats des dels governs de la ucd, des de les clavegueres —a vore, s’ha comprovat documentalment, saber-ho, ho sabíem de sobres, per a què serveixen la gc i i tota la repressió franquista-feixista de sempre.

espanya protegeix els lladres, els corruptes, els criminals, mentre acaça demòcrates i gent honesta. Fa cent anys que s’hi dedica, a l’empara d’europa, de l’europa de sempre. que també és una banda de criminals, si molt els convé.

el psoe i podem ja fan festa de com els recompensen participar del sidral, del feixisme, del dret de cuixa, del mos que els pertoca. Encara atien llenya al foc, si seran fillsdeputa, per demostrar als porcs, que poden arribar a ser tant monstres com el que més.

Ves quin estat els ha quedat, de ruïna, caspa i misèria… Pobres, si arribaran a ser inútils!

A meitat de pel·lícula, de setge, de morts i cossos escampats durant anys i panys en aquella ciutat, la veu de Mark Knoofler, i els Dire Straits, que sonen ara a l’Ateneu de Bétera, Brothers in arms!

Si és que no teniu fe, xa!

Mestre, per què pleguem garrofes?

Hem començat el curs plegant garrofes, no sé si els fills hauran dit res a casa, als pares. Ni trobe que siga habitual, això de plegar garrofes, o ametles o olives, si fóra el cas que teníreu aquests arbres a l’escola. Nosaltres tenim la sort de tenir-ne, que no és casual (per això llegiu l’article a Mètode del mestre Ferran Zurriaga). El primer dia vam plegar les garrofes del nostre punt d’encontre (sobretot per no trepitjar-les). Cada grup a l’escola tenim un punt d’encontre i de comiat del dia, per entrar i eixir de manera organitzada. El segon dia vam plegar les garrofes de l’espai d’infantil (pas o rampa a secundària). Fa pena de veure com les han trepitjades, pobres, aquelles garrofes. Avui, com que he vingut més matí, he batollat una de les garroferes que ja havíem plegat, perquè en tenia moltes dalt. Moltíssimes, i no penseu que m’ha resultat fàcil, la feina, sembla una garrofera matalafera, que mon pare deia que eren fotudes de batollar.

Què han dit alguns xiquets, penseu que s’han alegrat o han fet comboi per plegar-ne més, de garrofes aquest matí? Noooo, han dit que jo havia fet trampa, perquè jo les havia batollades a posta per a fer-los treballar. Com?, què? A posta per què? No n’hem bé, xa! encara no saben on s’hi han ficat, amb això del mestre i dels oficis nobles.
—Sabeu per què pleguem garrofes, els he preguntat un colp a classe, mentre llegíem Mehdi i les llunes del zoo, un llibre de Janer Manila… Per salvar el nostre esperit!, per això recuperem aquest ofici, i procurem de salvar també el fruit de la garrofera.

S’han quedat amb la boca oberta que ara sí, que no entenien res. Sí, per salvar-nos l’esperit. Perquè n’hi ha homes i dones, fa molts anys, que van salvar la vida per les garrofes, per això, i les garrofes van alimentar sobretot els animals de ferradura (haques, rucs, matxos, muls, cavalls…), que en menjaven com una cosa exquisida, i amb ells vam salvar també les feines del camp.
Això de l’esperit, no penseu que ho tenen gaire clar, els alumnes. Perquè ací n’hi ha una càrrega emocional, un contingut filosòfic sobre els oficis, el camp, els llauradors, la terra… Aahh, els oficis nobles, humils, del secà valencià i de les terres de l’interior. Qui explicarà als fills com era la vida del camp, qui va portar les garroferes al mediterrani?, com és que ara les busquen perdudes pel terme?
Per cert, en aquesta activitat, els mestres (Albert i Irene) ja veiem el coratge d’uns quants alumnes. Amb vuit i nou anys, ja veus qui valdria per a l’ofici, ves si li posa ganes, com n’hi ha que ja apunta a brigada municipal, a funcionari o fins i tot a alcalde. Ja he demanat als pares que facen la investigació: ja sabeu el vostre fill, o filla, en quina secció del coratge s’hi troba?, no?
Som els nostres arbres, els nostres oficis, la nostra història, som l’escola també. Però quina escola?

—Sabeu per què pleguem garrofes -segona resposta que puc donar amb total llibertat d’expressió: per aconseguir la república valenciana!

Per cert, el nou llibre que m’ha fet arribar Arantxa, el món, el nostre món, d’Ágnes Heller, comença amb un contingut filosòfic ben escaient, sobre l’esperit, el món i les grans noms propis de la filosofia i l’escola. Demà en parlarem.

Els xiquets ens salvaran l’escola, i el país

Els articles de Carme Junyent a Vilaweb durant el mes d’agost, la seua llibreta de vacances, han sigut un regal extraordinari, un pou de coneixement, una mina on pouaré unes quantes idees per al curs que hem començat avui. Per què ho dic i per què em repetesc? Avui que és el primer dia del curs amb els xiquets a l’aula ordenats com en una escola franquista o espanyola…

Un exemple és la llengua i les llengües, i d’això ella en sap un ou, que és una sàvia. Jo li he agafat aquest tros d’una entrevista a Vilaweb: “el bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva. Les llengües que desapareixen, desapareixen perquè tota la comunitat ha après una altra llengua. Així que bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que o fa nosa o no serveix. I se substitueix. Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme. Quan hi ha un procés de bilingüització el que segueix és la substitució. A la vegada, quan hi ha societats on tothom parla moltes llengües, ningú no deixa de parlar la seva. Es creen estratègies de comunicació. La que sigui. I les llengües es mantenen diferenciades.” Carme J.

Quan he arribat a l’escola, un quart i cinc de nou, dos treballadors d’Àpunt ja feinejaven entre els xiquets, amb càmera l’un i el micro l’altre, tots dos amb una llengua que no tenia res a veure amb la nostra escola ni amb escolavalenciana, ni amb la TVV que cada colp s’enfonsa més en la merda de fer-se espanyola fins a la mèdula. Ah, aquells dies dels inicis d’Àpunt, de poc pressupost i tanta qualitat i idees! Espanya ens ho robarà tot, caixes, bancs, televisions, mitjans, empreses, tot; ens deixarà arruïnats i encara la submissió cada dia serà major, de nivells d’esclavitud.

Un colp havia reunit el meu curs a la garrofera de la parra, hem plegat les garrofes, en quatre cabassos de taronges. Les hem sospesades i algú ha dit, cinc quilos per quatre cabassos, 20kg. A Aielo a seixanta, em confirmarà un pare aquesta vesprada, a Xest a setanta, i a Torrent a quaranta-cinc cèntims. Tria on anirà s aportar les garrofes, si és que vols baratar-les per llibres de lectura per a la classe, ara que ens han prohibit de tenir biblioteques d’aula per por de contagiar-nos amb la palpa dels llibres. Ens faltava això als valencians tan poc lectors, que els llibres foren fonts de contagi involuntari. Més desgraciats i no ixim per cap forat.

De primer les mesures de seguretat, els protocols, les normes mínimes perquè la salut, la higiene i la covid respecte l’escola, els xiquets i els mestres: com més rigor més durarà el repte de tenir oberta l’escola. Els mestres som sempre amb els xiquets, a l’aula, al pati al menjador, a tothora, que no sé si ho aguantarem gaire, ves si hem acabat rendits. N’hi havia que no volia ni dinar. Ni alçar la forqueta ni pelar el préssec. Però ha estat un jorn joiós, entre els xiquets i els mestres, sens dubte, i totes les experiències que ens contàvem pagaven la pena, ens feien riure, i acabar-nos la safata, però què podíem alçar-nos de taula, caguenlou, quin cansament. Sort que demà ja tenim festa, els mestres, perquè Picanya celebra la sang, aaaah, que no sabem si serà en un got, en una ampolla o d’un color únic, si és tan preciosa.

Ara ja hem obert el meló, que diria Toni del’Hostal (ja heu escoltat el seu disc Repom? No?, és ben divertit, xa, potser que el porte a classe i els pose això després de dinar, als xiquets, o m’esperaré a portar taronges del terme. El curs avant, mestres!

La mestra Creu ha destacat, mentre dinàvem, que s’havia notat molt els mesos d’absència escolar: els xiquets xarraven més castellà entre ells. Per molts, l’escola és l’única espai on en fan ús, ves si les coses van camí del terrorisme de fiscals i jutges i funcionaris que ens fan la col i ens voldrien morts i esclaus, per a pagar-los els vicis.

Ja he explicat als xiquets els dos grans reptes del curs, la lectura i la matemàtica. Ja tenim una edat, alguns mestres, i no m’estic de res, ni em torben ni jutges ni fiscals. A cagar a la via. Ara, aquell missatge de la llibreta de vacances de Carme Junyent sempre és present, el coneixeu?, no? Ara els mestres som al pati i escoltem els alumnes, tots i cadascun d’ells, l’ús que en fan de la llengua, per això aquesta última reflexió de CarmeJunyent farà paper per tancar aquest apunt:

“Val la pena tenir present que els xiquets de 10-12 anys és la generació que, segons l’afirmació més famosa de la sociolingüística catalana, és la que deixarà de transmetre el català als fills. Per tant, potser que ens dediquem a aquesta colla. Què podríem fer?”

—Què farem els mestres?

—Què farà espanya?

—I tu? i jo?

[a la foto, de Mònica Torres, llegesc als xiquets en tres llengües el contingut del gel hidroalcohòlic, cap d’elles llengua principal de l’escola (si bé, l’anglés potser). Sort que el multilingüisme ens salvarà]

 

 

 

La nit prèvia que volíem obrir l’escola

Avui hem parlat des de casa amb una de les cambres o habitacions de la universitat d’Oxford. A unes hores d’obrir totes les escoles valencianes, ens hem esgolat, a través de facetime, en aquell espai de coneixement i lectures.
El neguit, les hores impacients, encara amb els versos d’Estellés al cap i al cor, a través de la festa organitzada per Vilaweb, prepare el primer dia d’escola. No sabeu com han treballat els mestres per rebre els xiquets amb garantia. N’hi ha que s’hi han dedicat amb cos i ànima, fins al defalliment físic, perquè de cansament moral no n’hi ha, al contrari. El coratge dels mestres és viu i intens, i ho puc dir perquè aquesta primera setmana de preparació he conviscut amb mestres de combat, d’il·lusions, mestres de mestres, que han fet possible obrir en unes hores totes les escoles del país valencià. Ajuts, col·laboracions, i una part de la política valenciana que s’ha bolcat en favor de l’escola, per garantir-nos un dels espais cabdals de la societat del segle XXI, l’escola, malgrat tota la runa política, econòmica i moral que impera arreu i en aquest estat que ens roba, més.
Obrim en unes hores i esperem romandre-hi un curs sencer, oberts, malgrat que els imprevistos, i no sé quantes coses més, puguen aterrar el repte que tenim i volem abordar.
Fa vint anys que el meu xic va començar l’estudi, amb dos anys, a l’escola gavina. Vint anys després, continua la seua aventura d’estudi en aquella universitat mítica, carregada d’històries i més coses. Des d’allà ens envia, a tots els mestres que comencem en unes hores, ànims i coratge. Gràcies, mestres, per totes les aventures que fan possible el coneixement i la lluita per l’escola. Per molts anys.