Escriptors en confinament

«És millor anar a fer un cafè a algun lloc»

Vosté està disposat a escriure durant tota la vida a canvi de no res?, li demana un dels mestres d’escriptura, que interpreta K.Spacey; i JDSalinger diu que sí, que possiblement. Li ho dirà després, molt després que li haja fet la pregunta, anys després en realitat. Anit vaig veure aquesta pel·lícula mentre sopava, una recreació de la vida de Sàlinger que no sé quina part és de veritat i quina és només ficció i prou. Però aquest home, que va escriure un dels llibres de culte de tots els temps, El vigilant en el camp de sègol, va agafar-se molt seriosament la vida d’escriptor, sense haver de conviure amb la resta de porqueria que allò comportava, i ves que n’hi ha moments durs, versemblants, d’un patiment extraordinari, en la semblança de l’home que es va recloure i confinar gairebé cinquanta anys.

D’una altra banda, Vilaweb publicà ahir una entrevista a l’escriptora Margaret Adwood que explica com, els escriptors, ja són fets a un cert confinament continu, si han d’escriure i escriure, i escriure contínuament. Ella es declara realistament optimista, i denuncia com els polítics i els estats corruptes se n’aprofiten del moment que vivim per retallar llibertats (no sé què diria si sabés que el govern espanyol ha tret l’exèrcit al carrer i cada dia el fa desfilar contra la llibertat i els drets universals.)

No és una casualitat, aquestes dues troballes excelses en un sol dia, que coincidesquen a expressar la convicció de l’escriptura, de la vida, de la llibertat, lluny dels convencionalismes idiotes i superflus que ens toca de pair, confinats o governats per inútils. Encara pegue voltes al malcarat de Sàlinger, per com les conviccions d’un home poden ser tan fortes i inqüestionables. Una lliçó, que posa davant els homes un dels reptes més crus i sincers: la intel·ligència, si és coherent, combinada amb la fermesa dels ideals, posen el límit tan aprop teu que fa por. Recorda una mica i prou el pianista de la novel·la “El malaguanyat”, un altre personatge sens dubte.

Encara sort que només passa en alguns casos, quan són tots els ingredients d’aquella fórmula. I passa que, quan la força de l’ofici et despulla d’allò més superflu, no cal sinó renunciar a tots els detalls que vulgueu afegir, excepte a la vida. Sí, direu, fàcil quan l’èxit és tan gros que la vida et serà regalada, malgrat que no vulgues res. No, no, perdoneu, veieu l’altre extrem oposat: Vargasllosa, pobre, quin gra no l’haurà empeltat a la idiotesa, malgrat que va ser un escriptor boníssim.

Quin és el paper dels escriptors, o dels artistes, es demana Atwood, si es que en tenen cap. I el dels mestres? I el nostre?, i el teu? I el dels valencians?

[Dissabte] Aquest matí he començat el jorn enganxat d’uns ganxos acabats de comprar, que eren del tio Vicent Seguí, que segons m’ha explicat va comprar a Llíria. Ell m’ha ajudat a aparellar-los, mentre raonàvem de tot això que passa: posa bé els bolons, agafa aquestes peces també, té, posa-les darrere, te’n faran falta, quan en pergues o es gasten les altres que duus posades. i ves amb compte no et caiguen ara mentre arribes al corral… Compte no t’enganxes a l’eixir!

No s’ha estalviat posar en marxa el seu tractor Fiat 66, el tio Vicent, per demostrar-me com sona el motor… TRanquil, rítmic, acompassat, si n’ets un enamorat, els motors de tractor canten, fan lirisme entre caixons, sacs, eines de camp, marraixes d’ooli i gasoil, lñligons, aixades… “Cada sis o set dies jo l’engegue, perquè com ara no isc, que no em deixen portar-lo al camp… El tio Vicent Seguí té vuitanta-vuit anys i no para d’explicar-me això i allò, entre més una història entre ell i el meu sogre: una matí va entrar-me una jove ací, el teu sogre encara era viu…

Deixe el tractor al corral de la meua sogra, després puge al Bassó, per segar un tros que ens havia quedat per acabar la setmana passada, i aquesta vesprada encara aniré a Sant Ramon, a controlar els plantons de nàvels. Arribe tard a casa, de nit fosc, perquè encara ens hem entretengut en una altra faena: els ganxos i la mare que els va parir. Vicent ha baixat a ajudar-me a enganxar correctament els ganxos, l’hidràulic no els feia elevar prou i els hem aparellat en un altre dels forats. Volem comprovar si l’oli de l’hidràulic és vell, o en falta, o ves a saber què, però no trobem on és el dipòsit. Arribarem a casa a qui sap quina hora, passades les deu de la nit, i després ja soparem qualsevol cosa. Supose que els amics ja hauran connectat via jet.si però m’enganxe a la vida de Sàlinger a través de la TV: el confinament va per barris i oficis, avui. Potser que ens iguala, que ens fa més igualitaris que no els drets humans, malgrat que el govern espanyol s’entrena a atacar-los cada dia, els drets.

«Com més hi pense més trobe que ja en tens prou, de refumuts diplomes. Si allò que vols és seguretat, la llicenciatura ja et bastarà almenys per a servir les taules de logaritmes a qualsevol fastigosa i rústica escola de xiquets i a la majoria d’universitats.[…] vivim en un món on només compten les galindaines acadèmiques.» JD Salinger a Franny i Zooey, traducció de Jordi Sarsanedas

 

 

La desorientació dels mestres (16)

La desorientació no és només de mestres. No us penseu que som el cos professional més torpall del paradís valencià. No sinyors, que n’hi ha que tenen fins i tot millor nota en ruqueria i en inutilitat. No diguem, que no que no, en incapacitat. D’aquests en trobareu a manta en alçar una pedra codissa. Durant anys que fan segles, els espanyols ens han entrenat en la incapacitat. Encara dura, fins que diguem prou, valencians.

Però n’hi ha excepcions, i homes excelsos.

Enric Valor, un dels savis valencians de tots els temps, va escriure trenta-set rondalles valencianes que són un tresor ingent, no sabeu fins a quin punt, mestres. Quan jo era més jove, molt més jove que no ho sóc ara, que encara em conserve sense formol, ja les havia treballades a l’escola, però no mai com ara, potser. Amb allò que sé ara, vull dir. I com vaig prenent-me certes coses. Sobretot pel que fa a l’ensenyament.

Si que ens has descobert tu el cel, mestre! Ara rondalles, vols dir?

Ep, no sabeu fins a quin punt aneu desorientats els mestres, així en general, si no torneu al nostre origen, que és la narrativa d’alta volada, el mestre Enric Valor, i abandoneu totes les altres mamonades que feu servir, de moment: llibres de text, quaderns, textos de qualitat dubtosa, literatura de pa sucat, i tanta borumballa com alimenta la desorientació. Si dic les rondalles valencianes d’Enric valor, passaria també per fer servir les mallorquines, però això serà tema d’un altre apunt, si és que tenim el temps i l’oratge benigne, per això.

Com que el govern valencià encara ens manté confinats pel que fa a la connexió amb IB3 i amb TV3, que vol dir prohibir-nos (ho heu llegit bé), prohibir-nos d’escoltar els parlars d’aquells territoris, em reserve els comentaris d’aquelles rondalles per més endavant.

En concret, i a través de les pantalles, llegim “El darrer consell” amb els alumnes de quart de primària, la tercera rondalla del Volum 8 de les rondalles valencianes d’Enric Valor editades per Edicions del Bullent.No són d’una lectura fàcil, si no és acompanyada, i molt entrenada, així que, com qualsevol de les titoaes que fem repetidament, doncs demane als alumnes entrenament per un text excels, extraordinari, bellíssim.

I ja he descobert que aquesta rondalla és una mina de coneixement, d’aital profunditat i intenció que, com he deixat escrit als xiquets, valdria per organitzar un curs sencer de primària, i curs i mig de secundària. I em centraré, per defensar aquesta hipòtesi, només en el buidat de lèxic d’expressions que l’escriptor utilitza per parlar de l’oratge, perquè apameu quina riquesa i quin tarannà vist el talent lingüístic d’aquest home:

“Una tronada pavorosa assotà furiosament tota la vall i descarregà tantíssim a les amples faldes de la serra, que eixiren de mare totes les rambles i barrancs. L’horta de Vicenta-Maria (com s’estima el mestre Valor de posar noms compostos als seus personatges. Els he demanat als xiquets qui tenia un nom compost, i qui tenia el nom de Vicent com  a principal. No us amoïneu ni res, que de Vicents no en tinc cap a la classe, i molt menys encara Vicenta), que estava conreada i bledana com un jardí, va ser arramblada per una forta avinguda d’aigua, de llor, de canyes i carrissos i de pedres codisses… Les flairoses tomaqueres, el bajoquetar pacientment encanyat, un quadro de dacsa esplendorosa de panolles, i un bancal de blat… tot fou arrabassat i deixat en la més gran desolació…

Passada la tempesta, asserenat l’oratge, els atemorits veïns de Bélgida, moros o cristians (els espanyols encara no havien perpetrat l’expulsió ni la invasió), anaren traent el cap de ses cases amb ulls esparverats.

Ara hi ha un tros que diu això, i ja m’imagine el mestre Jordi Payà dient-ho d’aqueixa manera, amb aquesta llengua excelsa que tenim els valencians, quan els espanyols no ens abonyeguen…

Però la calma durà poc. Després de la tronada, el cel havia eixit net i brunyit com un espill (serà bonica la imatge, mare!). I s’entaulà un ponent sec i persistent. Una setmana i una altra i una altra; l’estiu es tornà abrasidor; ni gota, ni un nuvolet, ni una boira per la baixura. El cel llançava foc hores i hores i dies i dies sobre la terra ja eixuta, sobre l’herbeta que havia brotat, sobre tota la malmesa vall; les cigales xerricaven furiosament en els arbres assedegats.

—Què, ens orientem a ensenyar o continuem corregint exercicis, mestres?

 

La desorientació dels mestres (15)

—Pare, un ramat de 180 ovelles, com el distribuiràs en dos corrals, l’un més gran que l’altre, si vull ficar-ne trenta més en el corral gran?
—Les ovelles estan asquilaes?
—Sí…
—Pos tu primer vas fent-les entrar en un corral fins que l’omplis, i després, les que falten, les entres en l’altre corral. [d’un altre apunt escrit fa sis anys]

Un clam per evitar que la crida a obrir les escoles en juliol faça fortuna entre els apòstols, els apocalíptics i els que porten les butxaques foradades a la sotana.

***

“Fem llegir o corregim exercicis?”, era la frase que havia deixat en un article anterior. I m’havia demanat què feia el nostre país, la nostra escola, respecte a això. Perquè és evident que el plantejament és molt diferent, i l’enfocament que voldreu donar a la vostra experiència, de retop: què ensenyareu a partir d’ací.

Mireu-ho des d’un altre angle. Si treballeu l’ensenyament a partir de la lectura, ningú no us dictarà des de la meseta el 60% del currículum. Ni el 100%. Sereu vosaltres que haureu de construir-vos el currículum. A més, Sereu protagonistes, ara sí, de l’ensenyament que fareu. Perquè haureu de decidir. Prendre decisions, mestres, sí. Fins i tot de decidir en companyia dels vostres alumnes.

Massa democràtic?

M’havia demanat què feia el nostre país, gran part del temps escolar. I si és veritat que n’hi ha alguns detalls, pocs, que van canviant entre els mestres—el mestre Enric Queralt va pregonant entre mestres aquest canvi… Però una majoria de mestres encara tenen la taula del mestre farcida de quaderns per corregir, amb piles de fulls d’exercicis per corregir, i n’hi ha que s’emporten a casa bosses o caixes plenes, d’aquests quaderns que tornaran corregits l’endemà.

Una mala cosa. Perquè això vol dir que els xiquets continuen fent exercicis i més exercicis, en canvi de llegir a l’escola. Potser perquè llegir, la lectura, encara és una de les activitats menys valorades pels mestres. Sense embuts. Demaneu quines activitats són les més valorades en el dia a dia a l’escola, de veritat, d’aquelles que són a l’horari, que tenen pes, que garanteixen la nostra dedicació i el nostre temps més important, i veurem si allò que diem coincideix en allò que fem.

Un exemple: enguany una escola que conec va organitzar un concurs escolar de lectura en veu alta, amb publicitat, tria de textos obligats i de voluntaris, amb categories, regals i, segons que em van contar, moments ben vius de lectura i d’emoció…, però només el 10% de mestres d’aquella escola hi va assistir a les sessions. La resta, o no va poder, perquè tenia altres coses més importants, o no va considerar que allò meresqués un minut del seu temps. Ep, del temps dels mestres!

Entre els valencians, l’índex de lectura és tan baix, però tant, que fa vergonya de dir què llegim, quant, i no sabem per què passa. Ho sabem, però no sembla que es puga dir, perquè una part d’aquest dèficit és culpa del sistema educatiu. Del mateix sistema educatiu, que filtra tot d’exercicis, exàmens, controls i fins i tot avaluacions per determinar si un alumne és apte per promocionar. I pot passar que, un curs rere l’altre, els alumnes avancen sense llegir. Sense l’hàbit necessari de lectura que, en canvi, exigim en altres àrees del coneixement. El mateix sistema educatiu està configurat, conxorxat caldria dir, perquè acabes l’ensenyament obligatori sense una mínima actitud lectora.

Un indicador de canvi que serviria, per provocar el canvi, és que els mestres, cada mestre del nostre país, portés a la seua classe els deu llibres que considera imprescindibles, que ha llegit i dels quals podria parlar als xiquets. A més, hauria de deixar aquells deu llibres damunt la seua taula, només aquests llibres, sense oblidar-ne cap, cap ni un, i de tant en tant podria llegir-ne ara l’un ara l’altre, sense venir a comptes de res, o potser que sí, explicant que avui llegiria això i demà allò, però que això, xiquets!, seria a partir d’aquell moment l’activitat principal de la classe. La lectura i la vida, que en un article va escriure Emili Teixidor. La lectura i la vida en i després d’una pandèmia, vet ací.

—Mestres, ací teniu una de les feines principals: quins deu llibres —si tindrem l’oportunitat de tornar a l’escola abans de l’agost— portaríeu a la vostra taula de classe?

La desorientació dels mestres (14)

Anit, en una conversa online entre amics, discutíem sobre aprenentatge i ensenyament. Com ensenyem els mestres, i quins mestres feien possible l’aprenentatge amb un model més eficaç i democràtic. Home, això últim, en ensenyament és difícil, sincerament: de l’un costat, si no es viu l’escola en democràcia, després serà molt difícil de tenir joves demòcrates a casa, al nostre país o al món. De l’altre costat, als mestres els costa molt de deixar la seua autoritat a mans de la democràcia —llegiu-ho com una metàfora, va. No estem entrenats a no tenir l’autoritat de l’aula, a més que pensem que, sense, els xiquets no aprenen, o no aprenen tant com voldríem.

Potser que tinguen raó, aquest últims, però és que som molts anys de currículums antidemocràtics. Sí, així de gros i de contundent. Una majoria de currículums escolars són fets contra la democràcia, contra el coneixement. Només preparats per tenir llicenciats, milers de llicenciats, en el millor dels casos, però poc fets a viure en democràcia. O fins i tot a gaudir del coneixement. Però això és una altra qüestió. Un tema que mereixeria un estudi a fons dels millors experts. Només avance que patim els pitjors currículums que l’escola mereix, ves si la cansalà és de pollastre!

Però tornem al debat d’anit, entre amics, que era com ensenyem millor, si amb un sistema que garanteix els premis i els càstigs (potser l’únic que coneguem amb profunditat, i que practiquem a cegues, massa a cegues, sense voler que fem figa…,  o un sistema basat en aquelles “invariables” de Freinet, que començaven amb una sentència que presentava els principis d’una altra escola possible, fa gairebé cent anys (mestres, fa cent anys!): els xiquets —els alumnes—, són de la mateixa naturalesa que nosaltres. Això que semblaria una frase innocent, fins i tot evident, era i és un repte, un ajut, una mena de punt de partida excels: ara que ja sabeu com som, mestres, què esteu disposats a fer perquè n’aprenguem plegats! Doncs, en una majoria de casos, la invariant primera és un entrebanc, una mena de: només ens faltava això, als mestres! Que els xiquets foren com nosaltres!

En una banda del debat, per dir-ho ràpid i senzill, hom venia a dir que és això que coneguem, els homes, aprendre i aprendre a base de càstigs, esforç, coratge i càstigs, perquè de recompenses, de premis, en trobarem pocs a la vida. En canvi de disgustos, en tenim per donar i vendre. Potser ajudava en aquesta lectura apocalíptica la situació de confinament que vivim: no només els amics ens hem de trobar a través de les pantalles, gràcies a la tecnologia, també hem de conviure amb la mort i, encara pitjor, a una gestió política de la pandèmia nefasta i molt ineficaç. I res de tot això és gratuït o lluny del model educatiu del qual parlem, els càstigs i els premis, sobretot els càstigs: la policia i els militars cada dia són a compte d’un model polític, i educatiu, poc democràtic, i escassament educatiu. Un càstig de vida, és veritat.

Ara bé, no deixa de ser una realitat que una part de l’escola, només una part, ha sabut renàixer del fosc model repressiu que significava: aprendre amb sang, a colps, amb uns models repressors entrenats entrenats entrenats durant molts anys de dictadura i un servei d’inspecció que durant la transició i encara ara mateix és hereu del franquisme més servil i improductiu. Una majoria dels inspectors d’educació dels últims cent anys, no tenien ni idea de ser mestres. Ni idea. Al cos d’inspectors arribaven el pitjor model d’ensenyament que podia guiar els mestres. La desorientació era servida i guiada a posta, perquè no tingués remei. Ah, les excepcions eren tan poques que no compten!

Doncs malgrat la societat, el currículum, i el cos d’inspectors, una part important de l’escola, que no ha sigut mai l’escola, ha resistit en favor de la democràcia a l’escola, de cercar uns altres models d’ensenyar. Per bé que una majoria d’aquells mestres que practicaven i feien possible noves didàctiques no havien tingut l’oportunitat de viure en democràcia, ni la formació, ni les pràctiques, ni l’experiència a l’escola.

La desorientació ja ve servida. Cada dia n’hi ha exemples vius perquè caigues de morros. Sort que, al final, en aquell debat que havíem començat i que no va durar gaire, uns cinc minuts de la trobada potser, vam apuntar l’última de les invariants de Freinet, com a possible resposta tallafoc: “l’esperança optimista en la vida”. Sense, l’escola hauria de tancar, quedar-se confinada per sempre.

—Recordeu cada dia, mestres, ara més que mai: una esperança optimista en la vida!

 

La desorientació dels mestres (13)

M’hi havia quedat, en el darrer apunt, que encara n’hi ha mestres que volen posar notes. Que volen avaluar a la manera tradicional, des de l’escola a casa, que és com voler avaluar la pròpia casa, però sense l’escola. En això de l’avaluació, també ho diu la mestra Neus Sanmartí, no hem avançat gaire en cent anys. Uii, direu, és que n’hi ha coses que no han canviat gaire, ni en cent ni en dos-cents anys. És veritat. Teniu raó. N’hi ha moltes, de coses que no han canviat gaire: el finançament valencià, per exemple. Els modos militars de l’estat espanyol. La via única del trenet a Bétera. La carretera vella Bétera València fins al terme de Godella. Com les accions d’alguns mestres, pel que fa a l’avaluació.

Fa molt de temps que ho vaig dir als xiquets, allò més important que fareu a casa és llegir. Si llegiu, ja haureu acomplit amb vosaltres i amb l’escola. No us preocupeu de res més. Però això, aquest consell, no asserena les famílies, ni els pares. Ni les mares, en aquest cas la part principal  en educació. Ací, contravenint la investigadora Carme Junyent, caldria posar la diferència del genèric, perquè són les mares, en un percentatge elevat, qui s’encarrega dels fills pel que fa a l’escola i els deures escolars. Per això, ho dic, a posta: la lectura potser que hauria d’ésser l’única matèria d’avaluació. L’única necessària realment.

Com que això no passa, vull dir que la lectura no preval ni té la importància que hauria de tenir, molts mestres encara avaluen la gramàtica, o el càlcul, o el nom dels ossos del cos, i d’això fan ingents exercicis que destinen després a corregir i a posar-los número. Una quantitat. Aleshores tenim una altra quantitat més ingent encara d’aprovats i de notables i d’excel·lents, sí, però de pocs lectors. Molts aprovats i pocs lectors. Un altre fracàs. Perquè tenir pocs lectors o estudiants amb escassetat lectora sí que ens hauria de preocupar. L’estat espanyol, per exemple, té molts aprovats, moltíssims. En canvi de tenir milers de llicenciats amb una escassetat lectora que fa feredat. I resultat és un estat a la cua de les coses de rigor i a primera línia en incapacitat. I el nostre país, i el cas valencià? Com ho tenim a l’hora de l’avaluació? Fem llegir o corregim exercicis?

Ací ho deixe, xa!

La desorientació dels mestres (12)

El paper dels mestres durant el confinament de la pandèmia ha sigut molt principal. Almenys de molts dels mestres que conec, que s’hi han dedicat amb cos i ànima per atendre els seus alumnes. No cal dir quina feinada han fet les famílies. Tantes famílies o més que els mestres que no paraven d’enviar treballs i més treballs als seus alumnes confinats. Mestres confinats i alumnes confinats. I famílies, ep, no ho oblidem. I encara mentre milers de meetges i infermers s’hi jugaven la vida.

Semblava una paròdia còmica, però no l’era gens. Sobretot perquè en aquest trànsit de treballs que calia fer i treballs ja fets retornats als mestres, hi havia la incansable i esforçada feinada de les famílies, sobretot de les mares, ajudant, guiant, de vegades reguinyant els fills. I entre el trànsit, els morts, sobretot dels iaios, que queien cada dia a centenars. Havíem confinats les escoles, les cases, però ens havíem deixat a posta el focus principal, que era una ciutat espanyola que ningú no s’atrevia a tancar.

I per aturar el colp, els equips dels hospitals, principalment. Sense material bàsic, i no pocs d’aquests treballadors que a més havien de fer el seguiment escolar dels fills… Aleshores era normal que algú digués: —Socors!

Però la desorientació dels mestres venia a compte de l’avaluació, uf, i de com calia corregir els treballs d’aquells alumnes confinats si es volia fer un seguiment correcte, rigurós del seu treball. Aleshores, com espanya havia robat totes les competències als consellers d’educació respectius, van demanar-li, a espanya, si calia un aprovat general, una repetició de curs general, un temps mort general fins a setembre, o alguna altra cosa que fos general i atengués tothom per igual.

El caos, com va dir aquella matemàtica anglesa, Mary Cartwright,  ja era servit, en una ferrada de quatre anses, perquè ni els homes més forts de la terra no la podrien mantenir en equilibri. Sense que vessés. No, si es pretenia un equilibri emocional que evités el papanatisme.

Sobre la teoria del caos n’hi ha molt escrit, és cert, i els mestres no coneixen encara fins a quin punt en parla d’ells i de les seues vides. Un petit canvi que puga semblar insignificant, lluny fins i tot del medi on vivim, podria provocar un canvi general i generalitzat en la manera com vivim, perquè alteraria les condicions rutinàries, habituals d’aquell sistema conegut.Que els ho diguen al centenar de porcs senglars que han baixat a passejar per les avingudes de pobles i ciutats, demanat-se on eren guardades les escopetes repetidores.

Hom pensa que no passa mai, que a ell, això no li passarà mai. La teoria del caos. Però si hom fa un repàs i una estadística matemàtica, n’hi ha uns quants milers de iaios que s’han mort justament per això, en teoria, i encara continuen morint-se a la pràctica. Sí, Mary Cartwright va ser la primera dona a presidir la Reial Societat matemàtica de Londres. Sempre n’hi ha dones primeres.

Aleshores, els mestres, voleu dir que encara estan capficats a posar notes? A dir set, cinc i mig, vuit, quan diuen música, matemàtica, filosofia? Sí que han d’anar desorientats, pobres, i la cosa no és cap broma, perquè l’equilibri emocional de milers i milers d’alumnes en depén completament. I encar han de patir més, i nosaltres de retop, si això ho han de decidir uns ineptes incapaços i mediocres que viuen a madrit.

Ací ho deixe, mestres!

 

Apagada cultural i del coneixement (i3)

Hom diu que, en democràcia, cap govern no prohibeix mitjans que puguen enriquir la diversitat lingüística dels ciutadans. Perquè és atemptar contra el coneixement mateix. Contra l’estudi. Contra l’escola. Contra la formació dels xiquets d’un país. Qui voldria que els sus infants, el valor més preat d’un país, el jovent, fos cada colp més ruc?

Qui ho voldria fer, això?

Cap territori a Europa, la vella, la culta, la civilitzada i sàvia, no s’estalvia el valor de la democràcia, si no és aquest capgros que anomenen espanya, un estat que volgué ser un imperi que es va autoesmicolar tot solet per ruc, barroer i corrupte.
Cap de les nacions annexionades a aquell imperi no ha volgut continuar per pròpia voluntat: una desferra intel·lectual que significa espanya, capaç d’assassinar científics, poetes, metges o demòcrates…, i pitjor, no penedir-se’n mai d’aital crim.

No sé quants territoris a Europa viuen un conflicte lingüístic tan gros com el nostre, ni tan malparit. Que tingués tanta visceralitat política i anés tan carregat d’odi, com és el cas d’espanya contra els valencians. Ni sé quines altres llengües properes viuen una política de prohibició calculat i determinat des dels propis governs, en teoria, democràtics.

Bo i sabent que desconnectar-nos TV3-ÀPunt-IB3 impedeix que xiquets, nins o nens escolten els diversos parlars d’una llengua comuna, qui decidiria actuar contra les llengües, contra el coneixement, contra la riquesa cultural?

Espanya!

Però no només espanya, també els governs autonòmics que en viuen submisos, encongits, desorientats del que significa la llengua i el país. Com viuen deorientats tants mestres, malgrat tants anys d’escola, i tants anys que fa que Freinet va escriure les Invariants.

Sí, sembla que tant se val pp, que psoe, que compromís, que podemos, tant se val!, que per tots ells, sense excepció, mantenir-nos sense senyal, aïllats, ajudarà al coneixement lingüístic, però d’altres llengües que no siguen la nostra. Perquè de la nostra, tothom se’n pot burlar, o pixar-se, o cagar-se damunt, mentre s’atien falles, o coloms, o barquetes a la mar.

Qualsevol ho pot fer, això.

Per què? Per què, ens demanem amb el neguit de trobar una resposta adient.

Continuem a mans de la incapacitat i d’un espanyolisme antivalencià disfressat i impotent.

Apagada cultural i del coneixement (2)

Som confinats també per la cultura i per la llengua. Diria que sobretot per la llengua, que també és cultura. Sobretot. I en el nostre cas particular, és pàtria i és casa. En el sentit més identitari. Tornar a la casa del pare. O bíblic. Som en temps de Pasqua i de confinament. De mones, malgrat que no podrem eixir a menjar-nos-les al camp.
Confinats per la llengua, seria una metàfora si no fos un assassinat calculat, ordit amb la consciència desperta i alerta dels espanyols. De tots els governs d’espanya (àdhuc el govern de les autonomies, malgrat que aquestes, per l’estat d’alarma, ja viuen també confinades). Fins i tot la democràcia viu confinada, perquè al psoepodemos li ha eixit dels ous, que és on tenen el cervell els governs a espanya.

València, sobretot el país valencià, fa anys que pateix el confinament lingüístic ordit en la Transició espanyola per tots els partits que van signar aquella constitució espanyola que ens atacava expressament. La màxima bé que podria ser: «Als valencians, —sembla que van decidir— pegueu-los doblement. Fins que no puguen alçar-se de terra, de tan romputs com tindran els ossos i l’enteniment.»

Als mitjans, a l’escola, a la televisió, a la ràdio, als documents oficials, a les notaries, als jutjats, a l’empresa pública, a la privada, feu tant com podreu i encara més, perquè la llengua siga confinada. A València, a les Illes, a Catalunya, qualsevol indigent de la gc pot dir que no té perquè atendre’ns amb respecte ni democràticament, si els presentes un document en català.

I aquesta conxorxa, aquesta xenofòbia contra la llengua es manté amb sis anys de govern de compromís, sabeu, desconnectats de per vida, deuen pensar, els xiquets valencians, els al·lots mallorquins, els nois catalans, per dret de conquesta. Confinats per la llengua a escoltar només el parlar de cada territori, sense la possibilitat d’escoltar-nos.

I dins les generalitats, i les conselleries d’educació es desfan per aimar els mestres a enviar recursos a casa, a les famílies, als fills, a veure si animeu les vides dels infants, mestres. I les mestres fem de pastorets, de xais, que són corderets, anyells o bens, i vinga a enviar-los enllaços… I n’hi ha mestres que tot allò que envien passa, exclusivament, per filtre espanyol de la llengua, fins i tot si fem escola en valencià, en català o mallorquí… Tan fàcil com seria obrir les connexions, totes les televisions d’aquest país perquè els alumnes pogueren tenir l’oportunitat de viure en democràcia. Ai, no, que som en estat d’alarma, de confinament, sí.

Però què diu, aquest mestre, xa, que s’ha tornat boig!

Apagada cultural i del coneixement

Molts dels alumnes de la nostra escola, a Picanya, no escolten xarrar mallorquí fins que no són a sisé de primària. Xarrar d’aquella manera que hom fa quan vol escoltar l’altre, comprendre’l, comunicar-se de veritat o, simplement, passar una estona per fer-hi amistat. Lo manco fins els onze anys.

Ca, impossible, us direu: amb aqueixa edat que dius, els onze, n’hi ha que ja han fet tres viatges a Mallorca a comprar ensaïmades, a posta per les ensaïmades d’aquell forn, que en fa de crema que tomben de tos un bou…, com es deia el forn, Antònia?

Als onze anys nosaltres fem l’intercanvi amb aquells xiquets de Palma, com es diu l’escola…, si, una cooperativa, i és a partir d’ací que s’hi troben que descobreixen que els parlars mallorquí i valencià són germans, tan bells i diferents. Jo, a més, a sisé els feia llegir abans de la trobada unes quantes rondalles de Mossén Alcover, i aleshores tenia la feina avançada, per endavant.

I potser que n’hi haurà més escoles que ho faran, això, de trobar-se escoles del país per reconèixer-nos en la llengua, almenys en la llengua. Això sempre m’ho recomanava Gabriel Sendra pare: no perdeu mai aquesta activitat, no sabeu fins a quin punt és important per al país, l’intercanvi. I per als alumnes, escoltar els altres parlars.

Després de tants mesos de Botànic, de govern del Botànic, i d’anys que fa que ens governen als valencians, hom ja pensa si no és una estratègia calculada, ordida contra nosaltres mateix, expressament, mantenir-nos desconnectats. Perquè els xiquets i els al·lots no es puguen reconèixer, o bé fins els onze o dotze anys, o bé mai. Mai de la vida.

Com si els xiquets valencians fórem menys que els xiquets d’un altre país, com per exemple, per exemple (Carme Junyent de segur que podria posar-vos exemples fantàstics i similars a aquesta situació).

D’una altra manera no s’explica l’apagada cultural i lingüista que significa aquesta desconnexió entre les televisions dels tres territoris (a veure si ho dic que no els sente malament als cowboys de compromís) o del país que, ja ho va dir Pla, o Fuster, o qualsevol amb tres dits, tres: “el meu país és aquell on em responen bon dia quan dic bon dia.”

Avui i demà hi ha apagada cultural. Una protesta, una altra més, contra els delinqüents d’espanya, que aprofiten qualsevol esdeveniment per robar-nos la cultura, l’escola, la sanitat, l’ànima. El teatre, la música, la poesia…

Però obrir les tres televisions, homes i dones del govern valencià, possibiltar que els xiquets valencians coneguen la varietat idiomàtica de la seua llengua, depén exclusivament de vostés. Evitar-ho, mantenir-nos sense senyal, durant anys i panys, ni un dia més, és participar activament del crim contra la llengua que els diversos governs d’espanya han infringit sempre contra nostre. Participar del genocidi lingüísta que els partits d’extrema dreta, feixistes clarament, han comés sempre contra la cultura.

I la responsabilitat del crim lingüístic que vostés mantenen, és similar o paral·lel al crim a la salut, si impediren que els nostres alumnes, xiquets, al·lots o nois, no tingueren accés als mínims recursos que necessiten per viure-hi.

[continuarà]

Tres dies de passió o tres mil

Si els rucs no fan de rucs…

Com que fa tres dies que ajude a posar el camp dins l’equilibri que demana la primavera, i ara mateix aquest sector primari no entén que no el regules, abans de perdre la collita i els arbres, he provat de treballar de sol a sol. Això, amb l’edat, el cos ho paga, que no n’hi ha múscul o os que ara em mantinga dret. Els llauradors del salvament són confinats a casa, així que pagaré tant d’esforç veurem quant de temps.

Llegesc a vilaweb, i via xarxes, i m’admire com de rucs poden ser aquells del destí en lo universal. Avui, mentre anava al camp, he vist tres banderes en els balcons com demanant-los el miracle, però si no saben fer ni gestionar ni comunicar, ni trobar aigua a la mar, aquell govern paramilitar, si no és tornar a viure del model franquista, que només mane madrit, que ja sabrem com castigar els catalans, i els valencians, i qui vulga que pegue darrere.

Però si els rucs no fan de rucs, què caram han de fer: regalar diners públics als mitjans feixistes, als mitjans de la caspa, perquè els tapen tots els errors, fins i tot que canvien allò que ha dit l’OMS: Europa, no feu aquell desastre del govern espanyol, no els imiteu si no voleu ser els primers del món, els primers!, a tenir més morts que ningú.

No atureu les iniciatives que ajuden al control, a la seguretat, i, sobretot, no feu negoci de la mort, dels materials bàsics, ni dels diners públics: en temps de crisi, govern d’espanya, com se us ocorre castigar els desgraciats de sempre, en canvi de continuar regalant a bancs, borbons, o filldeputes, tant com robeu!

Tres dies de passió, amb espanya el calvari és continu, perquè ni saben ni poden aprendre una altra manera de gestionar res que no siga traient profit propi i alimentant el clavegueram feixista d’un estat podrit.

I tot són mentides en els números, en les mascaretes, en els morts, espanya és una mentida darrere d’una altra: i l’OMS ho pregona: que ningú no faça com fa el govern espanyol, si no voleu provocar encara un desastre major.

I aqueixa merda cada dia, en cada mitjà de tv. Sense remei.

Que els rucs sempre fan de rucs, sempre.

No entenem, que no ho entenem, com els valencians no demanem la independència, en compte d’aplaudir cada vesprada a les policies locals o encara a pitjors efectes especials que fan sonar les sirenes com si foren protagonistes de res, si no és del pitjor desastre de gestió d’aquest estat, entre més exemples que podríem contar.

Si el nivell cultural màxim és el duodinàmic, doncs això…