La desorientació dels mestres (11)

Dissabte, 22 de febrer, XVII Nit d’Escola Valenciana, Elx, centre de congressos. Escola valenciana convoca els mestres del país a visitar el sud, a reivindicar-lo per als valencians, per a la llengua, per al país. Fins i tot el mestre Ferran Zurriaga envia una carta per encoratjar-nos a baixar al sud, cap a les terres estepàries, assedegades, de soferts garrofers, aquella adustesa de les garrotxes, que descrivia Enric Valor a les seues rondalles —mare, l’alta literatura: Mestres, estudieu, estudieu llengua i llegiu els grans escriptors. el sud de ruïnes, plenes de llangardaixos i malenconia. Hom travessa amb el cotxe aquell paisatge desèrtic, s’admira de l’un costat de tan singular formosor: el Puigcampana. De l’altre costat, s’avergonyeix de què són capaços els homes contra el paisatge i contra la mar, en contemplar el poble de Benidorm. Són les dues cares d’un país que no acaba de trobar-se ni de trobar l’harmonia necessària. Ni la identitat, ni la necessitat de les llengües o del coneixement. De l’una banda el feixisme, l’extrema dreta, els atemptats continus contra els valors bàsics, la democràcia, la llibertat, la igualtat que prediquen els Derts humans. Associacions que es reivindiquen xenòfobes, contra la llengua dels valencians, contra l’escola, en definitva es reivindiquen contra l’escola. De l’altra, la trilogia premiada enguany per escola valenciana: el Misteri d’Elx, aquelles veus extraordinàries que vam veure abreujades, dissabte la nit: el projecte Com sona l’ESO, una aposta que acomboia els joves de secundària a aconseguir grans reptes col·lectius, per la música i la convivència i el reconeixement a la mestra Maria Conca, amb setanta anys, una veu ferma, sòbria, contundent en favor del compromís social, polític, educatiu del país. Sense defallir. És aquest altre país que es reivindica, des de l’escola, i renaix malgrat l’assetjament, els jutges espanyols, una majoria de polítics decebedors, idiotes, i una majoria de valencians que encara no hi creuen en ells, perquè tampoc han tingut la possibilitat que ningú no els explique qui són, si només espanya, i aquella mediocritat rància i casposa dels mitjans agafats dels ous: de les cent televisions que entren en una casa valenciana, cap ni una no explica als valencians què som els valencians, què podríem aconseguir, on seríem capaços d’arribar, perquè a més dels mitjans, els polítics i la resta de poders ja ens alliçona com hem de ser d’estúpids i servils. Sense excepció, tenen una por que els fa córrer amb la cua entre cames.

Els dos o tres centenars de mestres que vam baixar al camp d’Elx, a festejar la Nit de l’escola, no representem el 10%, ni l’1 ni el 5% dels mestres. Tanmateix, l’escola representa el moviment més vertebrador i valencià del país, juntament amb uns quants músics esforçats i uns quants escriptors. Ni empresaris, ni advocats, ni venedors del mercat central de de les tres províncies, no crec que representen tanta valencianitat. Ni els llauradors, ni els colombaires… I encara molts pobles són governats per partits polítics criminals, el mateix del beato cotino i la gallina pons, i la resta de miserables dits populars…

Ah, els mestres, si encara aneu tan desorientats, els finlandesos sempre ens aniran a trenta mil quilòmetres lluny!

 

La desorientació dels mestres (10)

Una visió humanista de l’escola no vindrà malament, sense perdre mai el sentit científic d’allò que fem. Els grans mestres, aquells que han fet ratlla i han marcat una pedagogia tan viva que encara es manté moderna malgrat els anys, li van donar sentit a la vida de mestres, feien investigació. Investigaven mentre feien escola, cada dia, i escrivien què passava  a l’aula, com aprenia cada xiquet, per què no aprenia aquell o aquell altre. No sé com ho feien, de veritat que no, potser perquè tenien un què especial, sens dubte, però justament per això van ser mestres universals. Jo no en sóc, un d’aquests (això també ho diria Wallace en aquell discurset del primer dia) però en conec, i aprendre’n d’ells és un goig. Llàstima que les escoles de mestres no els aprofiten. Les escoles de mestres de normal s’omplin de funcionaris, de rucs, de professors vulgars que es pensen que en saben. I la desorientació dels joves ja ve regalada. No podem avançar, no a la manera finlandesa.

Personalment, potser que siga l’edat, el ritme a partir de la seixantena, o l’emoció de l’ofici: escric, llegesc, visc amb passió l’aula, per preguntar-me cada dia com està l’aigua, el medi on treballem, i em demane com podré atendre millor els alumnes, dins les potencialitats i limitacions pròpies. El medi social no ajuda gaire perquè tenim una societat que viu contra l’escola, contra el coneixement, i no és fàcil conviure amb aitals condiments si, al remat, allò que nosaltres voldríem és començar cada dia amb totes les garanties i el vent a favor.

Si la llengua és la nostra pàtria, la nostra casa, la nostra escola, i el govern valencià encara es debat si cal aprendre i ensenyar la llengua dels valencians a l’escola, al carrer, als mitjans, als funcionaris, com caram no voleu que els mestres vagen desorientats!

Fills de la justícia, robeu-noooooosssss!

La caixa de solidaritat demana ajut urgent per fer front al nou robatori del tribunal de comptes espanyol que vol robar-los les pertinences particulars, els anells de casats, el cotxe, els ferros o pèrcings, la casa, el gos i el collar del gos, els comptes del banc, la cafetera, el poal del fem… Sembla que quan els jutges espanyols dels diners diuen nem a per tu!, els empara una legalitat espanyola que és com viure a l’infern, un infern on et fan dir aspanya, et fan cantar el carasol, i has de pixar damunt dels drets humans, perquè et poden follar viu, furtar-te els fills, els seus estudis, la identitat, fins i tot si t’has comprat un tractor Fiat de 55 cavalls de segona mà, te’l podran robar, si arribaran a ser mamons.

En canvi, hom es demana com és que a tots els fills del puta del pp que van robar-nos durant anys i panys als valencians, no els embarguen els comptes, ni la casa, ni els amenacen els fills, no. Com és que al rei mataelefants que traficava amb armes i amb putes, que feu fortuna robant-nos anys i anys, no li han impedit els comptes ni li han fet tornar la milionada… Quan el crim ens rodava i s’escampava entre milers de patriotes corruptes, tot allò que tant aplaudeixen, ells, els jutges, que delinqueixen com ningú, volen  per damunt del bé, del mal, del cel i de la moma. Ells i les medalles que els pengen del coll, com uns collarons d’ase que no llaurarà mai, en l’honestedat i la decència.

Hom es demana com és que després que el pp robés i tingués centenars de comptes en paradisos fiscals, que van rebentar els ordinadors i les proves i es van burlar de la figa de la maredédeu, els refillets, es van quedar els diners públics i els van donar als bancs, els jutges no els van intervenir…, els jutges espanyols que tant els agrada robar-nos, i deixar-nos despullats, no van considerar que calia intervenir els comptes del pp, ni dels seus afiliats, ni els van traure el pa als fills que tenien llepant i menjant del pessebre.

Sembla que allà on fan carrera, els jutges refillets, demanen qui voldrà robar als valencians i als catalans, i aleshores aquests guanyen punts i pugen com la bromera, a robar a robar!

Els jutges dels comptes, tampoc no van intervenir els comptes dels polítics que van fer negocis ruïnosos amb els diners públics, aquella merda de la fórmula 1, o la visita del papamòbil que li van fabricar una pluja de saliva que li enviaven tot de falleretes majors, perquè tinguera el piu fresquet, ni van robar els comptes de l’inventor dels aeroports fantasmes, aquells que tenen els avions de paper, ni van robar els comptes dels inventors de l’AVE, els dep psoe i el pp, mentre els trenet de Bétera té via única, una sola via sinyors fa 130 anys d’això, malpariiiiiiitttttssssss!, i per això ens feu pagar el bitllet més car.

Tampoc no van intervenir els comptes de PONS, ni del CAMPS, ni dels altres bufapius, quan van desviar els comptes d’ajut europeu per a porcades del Cotino, no els van embargar, no, ni quan van desviar els fons per al corredor mediterrani, per a què els fills de puta de la meseta tingueren aquelles vies, mentre nosaltres els pagàvem el pinso i els condons.

Aquests jutges figamolls i malparlats, amenacen i roben, amenacen i roben, d’això en diuen justícia espanyola. Però si ets un filldeputa rematat (poseu tots els partits espanyols que coneixeu i tots els remaleïts caps de partit, i els fiscals, i els secretaris, els jubilats i els que són actiu, no se’n salva cap), aleshores t’apugen el retir, et paguen la quota, et deixen agafar forat i ja pots enviar totes les boles al gua.

Potser per això els de podemos han entés la jugada i aplaudeixen aquell feixista de rei, i xuplen i llepen com xuplen i llepen tots els franquistes del puticlub, de las cortes i del pàrquing de taxistes feixistes, i ja podeu pujar la persiana i començar a retre comptes a tants malparits com ens vol vendre que espanya és una, una…

Què serà?, què serà?

La desorientació dels mestres es cura (9)

La neurociència és ha aportat noves que són esperançadores: la desorientació es cura, fins i tot la desorientació dels mestres. Ara, n’hi ah mestres que ho tindran molt difícil. Però molt, potser perquè havien equivocat  la tria professional, i per més que tornen i tornen cada dia a l’escola, cada colp ho fan més desesperançats. Sense remei. Hi ha mestres que no tenen remei, no cal que cerquen més. No en tenen.

Una lliçó d’orientació, per exemple: el mestre Ferran Zurriaga envia una carta, un correu electrònic, a mestres amics, per animar-los a baixar a Elx per participar de la XVII Nit d’Escola Valenciana, un encontre de mestres que cerquen l’orientació de l’escola i del país. Per cert, no solament els mestres van desorientats, els polítics valencians, els del govern, encara no troben convenient de demanar que els funcionaris valencians necessiten d’aprendre correctament la llengua. No, per ells, els polítics dits del Botànic, saber valencià és un cromo que no els cap en la seua necessitat de coneixement, ni d’intel·ligència ni de res. Valencià?, es demanaran, això de quina cosa valdrà si podem dedicar-nos a fer els inútils: malmetre el camp, permetre comunicacions de trens del segle XIX, donar suport a espanya mentre ens pega pel sac, oooohh, no exageres, xa!

Els mestres freinetistes, alguns amb més de vuitanta anys, sembla que són una boia que encara ens guia, malgrat la ceguesa de mestres i polítics. Talment com els polítics no veuen necessària la llengua dels valencians, no veuran necessària la llibertat, ni potser la democràcia, no veuran necessària, com aquells fiscals refillets que cerquen l’escarni, la venjança, el franquisme, contra la justícia.

A Elx, La Nit d’escolavalenciana farà reconeixement a la mestra Maria Conca, al Misteri d’Elx i a tot l’equip de mestres del projecte Com sona l’ESO. El mestre Ferran diu:

Amics i amigues d’amical conversa, cal visitar i viure amb els companys del sud valencià, crec que hauríem d’anar a la Nit de l’Escola Valenciana a Elx, animeu-vos-en, jo ja m’he apuntat….
Creuar una part del País, sopar amb la gent del sud i participar de la festa de l’escola valenciana, són raons de pes…Homenatge al Misteri d’Elx, a “Com sona l’ESO” i el premi Josep Vicent García a Maria Conca, ès tot un acte on reafirmem la voluntat d’anar fent país…. Animeu-vos, confirmeu-vos la vostra presència.

Una abraçada, Ferran Zurriaga

Sort que encara fem de mestres i ens podrem reorientar, ara que entra per davant el cap de setmana.

La desorientació dels mestres (8)

«L’escola és això.»

Paral·lela a la idea de David Foster Wallace -L’aigua és això- el títol d’una conferència que obria un curs escolar en un college, “l’escola és això”, malgrat una diferència ben grossa: que l’escola és un model, deuria d’ésser model on emmirallar-se els xiquets i els joves, perquè fa anys i panys que ensenya què, com, qui ha d’aprendre, què ha d’aprendre i com ho ha d’aprendre. Però no sembla que n’ensenyem prou o que n’aprenem prou, els mestres.

I jo ara diria: no sóc el mestre assenyat de què parla Foster, però més que no assenyat, jo diria que comence a tenir una tirada especial per ensenyar a llegir sense preocupar-me de gaire res més, i m’ho passe extraordinàriament bé. I gaudesc d’aquesta llibertat completa d’ensenyar. Avui per exemple he tornat a redescobrir les rondalles d’Enric Valor. Va!, direu, què dius!). Ho confesse. Almenys una de les rondalles, perquè només hem arribat a llegir en veu alta el primer paràgraf de Joan de la Panarra, el tros que descriu el paisatge valencià de Finestrat, al sud del país, davant el Puigcampana. I unes quantes frases han sigut suficients per enamorar l’aula i la lectura que ens ha regalat Laia Morelló, de nou anys -prèviamnet, li havia demanat que l’estudiés unes quantes vegades. Ací m’apareix ràpidament el mateix debat que va tenir el professor i filòsof Martin Gardner, del perquè els xiquets americans de dotze anys no eren capaços de llegir “Alícia en terra de meravelles” que al nostre país havia traduït el mestre Josep Carner per a l’editorial Joventut, un llibre que ha desaparegut (si arribarem a tenir mala sort, xa) en canvi d’altres traduccions que no ensenyen la meitat de la llengua que atresora aquella traducció mestra. Sublim, excelsa, massa culta per a primmirats i bambos que volen fer de mestres.

Jo avui volia fer una prova: si els xiquets de quart de primària serien capaços de llegir Enric Valor en tota la seua dimensió, sense les versions adaptades, ensucrades, facilitadores, perquè l’obra original és un pou de llengua que no tenen les adaptacions. Justament les adaptacions es carregaven la part de la llengua més elevada, les descripcions del territori valencià, el paisatge, amb un lèxic d’una riquesa i diversitat inusual no només en les adaptacions de les rondalles, també en la resta de llibres i històries adreçades als xiquets, d’allò que en diuen literatura infantil/juvenil… I per això us deixaré una mostra del que passa a l’inici d’aquesta rondalla, perquè ho valoreu vosaltres, mestres. Perquè els mestres reorienteu la vostra necessitat i la manera com ensenyareu a llegir, a fer ús de la llengua, a transmetre-la amb el coratge que necessita.

D’això en diré primera lliçó de lectura des d’un model excels d’amor a la narrativa.

«Finestrat té molt belles coses: les fonts dels Molins, que brollen enmig d’un paisatge estepari i assedegat; unes ruïnes plenes de llangardaixos i malenconia; unes grutes tan misterioses com les que més ho siguen, i sobretot aquella adustesa de les garrotxes, de les rieres polsoses, de les margenades de soferts garrofers, en punyent contrast amb alguna clotada de vegetació exuberant i tendra. Presidint tan singular formosor, talla el cel l’espasa gegantina del seu inaccessible Puigcampana.» Enric Valor. Edicions del Bullent, volum 8, rondalles valencianes

Després que hem acabat les lectures a la biblioteca, hem aprofitat una activitat de comprensió per desllorigar el lèxic, la riquesa, el nivell de llengua d’un escriptor necessari. Hem escrit, per exemple, els topònims i els hem buscat al mapa: Finestrat, les fonts dels Molins, el Puigcampana… Aleshores hem començat a pouar la llengua: brollar, un paisatge estepari i assedegat, els llangardaixos i la malenconia, l’adustesa de les garrotxes, les rieres polsoses, les margenades de soferts garrofers… el paisatge valencià del sud, sinyors s’apropa al desert, a tenir les mans rudes, prunyons, pells, arrugues… Sort que després apareix aquesta formosor que el senyor Valor ens va saber fer veure en cada història que escrivia, sense concessions.

—Jo ja he encomanat els llibres, un per xiquet.

 

 

La desorientació dels mestres (7)

«Quina és la vostra ambició lectora, abans de fer els 10 anys?»

I la vostra?, i la teua que ja has depassat una edat prudencial?, i la teua que ets a secundària?, i la dels mestres?, i la dels professors de secundària (uuuiii, si dius que són mestres), i la dels pares? —per cert, ahir vaig proposar als alumnes de quart de primària (9anys), que per elevar l’esperit lector dels pares, apuntaren dues lectures: el nou número de la revista SAÓ, amb un especial de la mestra Rosa Serrano, entre més mestres fundadora de l’escolagavina, i el llibre de Carmelina Sànchez Cutillas, Matèria de Bretanya. Aroa em va respondre de seguida: -ma mare eleva cada dia l’esperit lector, mestre, llegeix molt, llibres molt gruixuts!

En canvi, jo vaig començar a llegir tard i malament. Vam haver d’aprendre a llegir en valencià sense saber-ne, de grans, perquè aleshores la llengua era prohibida, només sabíem que s’usava a casa i prou, amb els amics del carrer… El castellà era imposat com una obligació i una violència. I la lectura tampoc no era un exercici gaire recomanat.

Han passat cinquanta anys, cinquanta!, i ara només tenim prohibida la televisió si és en català. Cinquanta anys després, el psoe-podemos i compromís mantenen aquesta prohibició com en els anys seixanta el segle XX, si fa no fa. Potser que pensaran que hem avançat molt, però el paral·lelisme és colpidor, sobretot perquè sempre ataca la mateixa gent, els valencians. Però aquesta vegada amb el permís de partits que se suposaven democràtics, o un xic més democràtics que aquell model feixista d’aleshores…

Tornem a l’ambició lectora i a la desorientació dels mestres: us imagineu cada dia els mestres valencians que, en disparar-se el despertador endollés el seu cervell en favor de l’ambició lectora? Què llegiré avui als xiquets?, què els presentaré de nou?, quin llibre encetarà el dia, quin?, el 12 de febrer de 2020, i després el 13, i el 14, i després dilluns, dimarts, cada dia del curs fareu una nova proposta, o una altra pàgina del mateix llibre, o la mateixa pàgina fins i tot, si és una pàgina que demana d’estirar-se tantes vegades. Ambició, mestres, l’ambició que reclamava Hardy davant els joves, els matemàtics, el coneixement, però potser que els mestres si encara ens perdem, desorientats amb les normatives, els documents, sense un horitzó clar, sense gaire ambició.

Aquesta dèria dels mestres pels llibres li la dec al mestre Ferran Zurriaga, que no només practicava quan era a l’escola, sinó també quan eixíem d’excursió amb els amics, la colla de Bétera, d’Olocau i de Campanar, per exemple,. En arribar al lloc, ens feia traure els llibres que havíem portat i els convidava deixar-los exposats en una taula de la casa que ens acollia, perquè qualsevol de nosaltres es pogués posar a llegir en qualsevol moment.

Ací hi havia una ambició, de lectura, de conversa, d’enriquiment, de trobar-nos amb els llibres i els reptes lectors de cada moment. però això també era l’amistat, i l’escola no sem la que perd gaire temps fora dels seus currículums.

 

La desorientació dels mestres (6)

«Més del 90% de les reunions de l’escola són supèrflues. Podrien estalviar-se. Del 10% de reunions considerades necessàries, la meitat del temps que s’hi dedica és per perdre’n, de temps important d’atenció a alumnes o d’estudi dels propis mestres. Però insistim a augmentar la desorientació.»

Anit vaig acabar parlant de l’ambició, l’ambició necessària dels mestres que voldrien ser mestres o, si ja ho són, l’ambició necessària que necessiten per millorar de mestres. Hardy ho diu d’aquesta manera: «pràcticament totes les contribucions importants a la felicitat de l’home han estat fetes per homes ambiciosos.»

I d’això els mestres quina lliçó en trauen, si no és que es perden en la desorientació? Quina ambició té cada escola nostra, al poble, en aquell barri, aquella i aquella altra en aquesta ciutat petita valenciana? Quina ambició tenen les escoles individualment i col·lectiva? Què volen ser? Què volen fer amb el jovent del país? On els volen guiar perquè el país despunte, vesse de coneixement?

Ah, potser que no s’ho plantegen, que han de tenir la major de les ambicions, els mestres, i l’escola, cada escola, tanta o més com pot tenir-ne, per exemple, l’empresa cocacola o l’empresa google. I sabeu quina és l’ambició de cocacola, per exemple?, doncs refrescar el món, ves si la frase és curta, directa i contundent. I ambiciosa. I Google vol aplegar tota la informació, tota, perquè després cadascú la faça servir lliurement. En canvi, l’escola, en sabria trobar una de més encertada, d’idea, més punyent encara, més intensa i bella? No?

—Ho veieu-ho, com els mestres van desorientats!

Potser que hom plantege que això fóra fer un paral·lelisme de l’escola amb macro empreses allunyades de la filosofia de l’escola. Però ves si els mestres plegats, cent mestres, mil mestres, un milió de mestres, ens posarem plegats a pensar quina havia de ser la nostra màxima, el nostre lema, la missió de l’escola, almenys de l’escola dels valencians.

Oh, llàstima, potser que els mestres preferesquen de continuar desorientats.

 

La desorientació dels mestres (5)

És dilluns, són les nou del matí, som a classe i els xiquets ja esperen un dia nou, especial, extraordinari. És en aquell moment just de començar la setmana, just quan només si han passat uns minuts des que hem entrat, que els mestres tenim una gran oportunitat, una nova oportunitat per reorientar què farem, què ensenyarem. Però, què els ofereixen els mestres? Va, penseu-ho, què tenim de preparat, d’ordit, que il·lusionarà els xiquets com res, que els farà apassionar-se, que els posarà davant una realitat que els acomboiarà a aprendre…

El mestre Kanamori, en aquella escola de Kanasawa —la TV3 ens va passar un documental que trobareu fàcilment a la xarxa— diu que els mestres venim a ensenyar els grans valors de la vida, el gran valor que té la vida.

Aleshores, què hem preparat els mestres que farà que aprendre siga tan extraordinari com ens havien dit a l’escola de mestres? Vull dir a la Universitat, mentre estudiàvem… No vos ho havien dit, això? Que els mestres heu de preparar cada dia, sense excepció, una cosa extraordinària? Però vosaltres on heu estudiat? A espanya? Home, jo confiava que haguéssiu seguit els models finlandesos!

Pensar que dilluns i cada dia , els oferiré una cosa extraordinària als alumnes és una actitud. Una actitud de mestre, que comporta una manera de fer, un estil. Una menra de viure, ser mestre. Sí, aqueixa és l’actitud, perquè l’actitud dels mestres és principal, si voleu atrapar els vostres alumnes a partir del primer minut. Si veniu a gaudir de tot allò que passarà a partir d’aquell moment, les nou (ja deuen ser les nou passades, o cinc minuts de deu), o sou dels que ja espereu que siguen les cinc, les cinc de la vesprada per pegar a fugir, quan encara si són dos quarts de deu… Us peseu que els xiquets no ho saben, els vostres alumnes, quina de les dues actituds porteu a la cara, ai. Què ha fet la vostra formació en això, mestres, com us ha preparat per viure el moment del dilluns, a partir de les nou? És una càrrega o és com un repte?

Ara us diré una altra cosa, si encara sou dels que voleu readreçar la desorientació que patim. I aquesta idea li la robaré a un altre mestre, el matemàtic Godfrey H. Hardy, del seu extraordinari discurs “Apologia d’un matemàtic“. Au, sense embuts, i així acabe aquest capítol:

«Escric per a lectors (mestres) que tenen o han tingut en el passat un autèntic esperit ambiciós. El primer deure d’un home (jo ho traduesc per mestre), si més no d’un home jove, és de ser ambiciós. l’ambició és una passió noble que legítimament pot prendre moltes formes.»

—Quina és la vostra ambició, mestres?

[continuarà]

 

 

La desorientació dels mestres (4)

Sí, m’havia compromés que diria res sobre tecnologia, malgrat que jo sóc un addicte, un mestre que llegeix, escriu i pensa amb l’ordinador. Escric un diari d’aula, a l’ordinador, el projecte a classe, escric frases, el noms de les plantes, versos, fins i tot els textos dels xiquets, així que no me’n puc estar, d’usar una de les eines o recurs habitual que faig servir sense vergonya, ratllant l’abús. Però no és d’això que parlem, no, quan diem desorientació, i si encara sou en aquest fil és perquè no explique bé allò que vull dir.

Però allò que diré avui ho vaig traure d’una xerrada-conferència d’Imma Dasí, experta en addiccions, i jo només que posaré el relat damunt els consells. Hom veurà que allò no té desorientació, sinó un ordre de coses o de recursos.

Per començar, mestres, pares, posem damunt el debat tecnològic una pregunta senzilla, sobre qüestions rutinàries, de cada dia:

«Si som dels que demanem als fills d’endreçar un armari, l’habitació o l’estudi, per què no li demanem que també endrece la seua vida digital?»

I nosaltres, de pas, també podem endreçar els nostres espais digitals, si encara som a temps amb tant de desordre.

Penseu que per esbrinar si els nostres fills fan un ús adequat d’internet, ens cal consultar els seus correus, watsaps, perfils, etc.? Decidiu què decidiu, caldrà sempre diàleg i confiança pares i fills… D’una altra manera, internet no permet de tenir controlats els nostres fills a casa si no els acompanyem, amb confiança. I som capaços de limitar el temps d’ús davant les pantalles?

I si cal acompanyar els nostres fills en la seua vida digital, no els caldrà acompanyar també en la seua vida escolar? O us penseu que ací no es poden fer mal? Els fan llegir, a l’escola?, què els fan llegir cada dia?, cada dia?, quins llibres porta el mestre del vostre fill a l’escola cada dia?, en porta?, quants?

Aquesta sessió sobre tecnologia i desorientació , la vam viure a l’aula nova del pavelló de l’escola: tractava sobre un curs de tecnologies i joves, xiquets i tecnologies, que ens impartia Imma Dasí. Ho ha fet uns quants divendres seguits. D’infantil a secundària, cada sessió parcel·la l’edat i els continguts, el curs adreça els millors consells sobre l’ús de pantalles: usos, quantitat d’hores setmanals, seguretat, control parental, guiatge. Sens dubte que les pantalles atrauen els nostres alumnes com no ho fan, per exemple, els mestres amb l’aritmètica (!) o els pares amb els sermons, per a segons quines coses. El joc, la tecnologia, la psicologia, l’atracció, els jocs digitals, el cinema, les xarxes, són fetes per brillar i tenir èxit, almenys per tenir més èxit que la vida analògica o oral.

L’exposició a les pantalles preocupa. Almenys sembla que preocupa. Indirectament, potser, perquè en posar-se neguitós el menut a casa, al restaurant, a ca un amic, o tot comprant a Consum, li amollem sense pensar-ho el mòbil i el neguit desapareix. Aparentment desapareix. A nosaltres, ja ho sabeu, els menuts ja ens deixen fer allò que preteníem de fer.

No se’ns ocorre de donar-los un llibre o una revista científica o un joc per entrenar el càlcul matemàtic. No. Potser perquè no ho hem intentat prou. No ho sé. No sabem si aquests recursos funcionarien, o funcionarien tant com ho fa la pantalla del mòbil, que ja té uns quants jocs pensats per tenir un èxit espaterrant, per damunt els llibres o el càlcul aritmètic.

Això ho fa la gent que va a peu, sabeu, potser dubtareu que els mestres, que són un model en l’art de l’educació, no ho faran, que aquests tindran uns altres recursos, diguem-ne, més pedagògics, més fins, més en la línia d’ensenyar què s’ha de fer què no s’ha de fer davant el neguit dels xiquets. Respireu. Podeu estar tranquils. Els mestres van tan desorientats que fan, si fa no fa, allò que fa la majoria. No se’n van un pam. D’ací també ve la desorientació, mestres: si els mestres, que haurien de ser astronautes de la pedagogia, no difereixen gens ni miqueta allò que fa la resta del món, per què hauríem d’esperar res de diferent, o nou, o senzillament extraordinari de l’escola?

[continuarà]

 

La desorientació dels mestres (3)

Si voleu, mestres, també podem parlar de tecnologia però no evitarem la desorientació. Ni la sensació que la nostra feina només si afecta positivament a un quants dels alumnes, i encara perquè aquells alumnes podrien aprendre igualment, sense els mestres, amb unes quantes indicacions, les mínimes, com tenen una màquina de rentar, un microones o fins i tot una afaitadora.

Si voleu comencem a parlar de tecnologia, i evitem de parlar els mestres joves que es formen en les escoles de mestres, com n’aprenen, qui els entrena en la pràctica, com és de deficient la seua preparació, qui els tria finalment, quan ja tenen el títol, i quin és el repte més gros que es plantegen, si és que en tenen cap; quants llibres hauran llegit abans de la primera classe, i quants llibres posaran damunt la taula el seu primer dia de classe. Fins i tot si tenen el goig de la lectura, la passió necessària per llegir que ha de tenir un mestre de primària, i encara si tindran prou fort el cos per decidir si és més important una reunió i una altra i una altra més, en canvi de perdre’s les lectures principals.

Si voleu en parlem, no m’hi negue, però davant el debat de la tecnologia n’hi ha mil debats suficientment importants per abatre a terra l’escola. Més de mil. Així que la desorientació de la qual parlem és ací encara, no se n’ha anat enlloc, i va fent camí, forat, corca la corfa, el moll, l’os fins i tot, però si voleu en parlem. De tecnologia.

Imma Dasí, experta en addicions, ha estat a l’escola i ens n’ha parlat en un cicle de conferències, destinades sobretot per a pares, però els mestres també s’hi podien afegir, però com que van desorientats, doncs no trobaven el lloc de les xarrades, ni pensaven que allò els pogués interessar, com que de bon principi semblava destinat a pares desorientats, els mestres pensaven que la seua desorientació no tenia res a veure.

Aquest fóra un altre debat, sí, si la desorientació dels uns i dels altres, té cap relació, cap punt en comú, potser no ho saben del tot cert, els mestres, si… Així que ja tenim els mestres desorientats, els pares desorientats, i no sembla que cerquem un remei plegats, una brúixola que ens faça alçar tanta boira com plana damunt l’educació a casa i a l’escola.

(continuarà)