Sopars de cine i populars

L’Ateneu de Bétera ja ha començat el programa d’estiu, per no perdre l’horitzó ni el senderi d’una actualitat que no per vacacional ha de difuminar la identitat valenciana: faltava la punset d’assessora, mentre el finançament continua sota mínims, la TV3 prohibida, canvis en Àpunt estranys, i una llepada borbònica que fa córrer més misèria que forment.

Avui li peguem al cinema valencià, després que soparem a la fresca, i ja direm demà si el dia serà més benèvol. Tanquem el mes de juny però aviat encetàrem el juliol, un dels plats forts a l’Ateneu, sens dubte, amb la programació del Folk. Ja teniu reservada l’agenda?, no? Tenim els gins més barats de la comarca. Comproveu-ho!

Si sou de la pedra seca (1)

Si voleu presentar-vos a la X Trobada de Pedra Seca, els organitzadors informen que atenent diferents peticions i amb la finalitat d’enriquir la trobada, s’ha decidit ampliar el termini de presentació de propostes de comunicació i pòsters, fins al 14 de juliol. Per a poder participar en les comunicacions, hauran d’estar directament relacionades amb algun dels blocs temàtics:

-CONSTRUIR EN PEDRA SECA HUI. OFICI I ALTERNATIVES D’OCUPACIÓ. Experiències realitzades per a la recuperació de l’ofici, formació i eixides professionals de la tècnica de la pedra de seca. Noves construccions i restauració.

-GESTIÓ PATRIMONIAL DE LA PEDRA SECA. Experiències públiques i privades abans i després de la declaració de la Unesco.

-EL FUTUR DE LA PEDRA SECA. Posada en valor del patrimoni cultural: turisme, educació, medi ambient, agricultura…

-PEDRA SECA HERETADA. Estudis de patrimoni material i immaterial, conservació, eines innovadores…

Les propostes seran valorades pel Comité científic i a la fi de juliol es notificarà als interessats la seua resolució. Les comunicacions triades disposaran d’un temps màxim de 10 minuts a fi de ser presentades durant la X Trobada Pedra Seca. Segons el nombre de comunicacions acceptades es podrà modificar el temps d’exposició pública, circumstància de la qual s’informarà adequadament. Les comunicacions acceptades seran incloses en la publicació de les actes de la X Trobada Pedra Seca. Les comunicacions s’hauran d’enviar al correu comunicacions@trobadapedraseca.es amb l’assumpte “Comunicacions X Trobada Pedra Seca”. Podeu ampliar informació en www.trobadapedraseca.es

Si salveu vides no estudieu valencià

“Una consellera del govern valencià ho ha dit així, amb la boca plena, que abans que no estudiar valencià, n’hi ha la prioritat de salvar vides. Doncs, vinga, dona, ja que t’has lluït en filosofia, en llengües i en valors universals, ara ja pots pujar al cel, ràpida, i deixar-nos governar als valencians el País Valencià.”

Feta la metàfora, o el paral·lelisme, ja podem tocar terra i tornar a la realitat valenciana més crua: després de les eleccions municipals, espanyoles i regionals, continua governat-nos el #155, als valencians, entre més el psoe i tot de fiscals i jutges amics que, amb la llengua, no tenen dubtes ni secrets: amb la llengua espanyola, naturalment. Perquè l’espanyola és una llengua natural, divina si els cal, i necessària per salvar vides, encara que siguen vides que no ho mereixen, de ser salvades.

Per cert, sembla que el vaixell OPEN ARMS ha salpat d’un port d’Itàlia per salvar vides, contravenint les ordres del govern espanyol que li havia prohibit de salvar-ne: sí, el psoe del 155, els jutges i els fiscals, tots plegats, prohibeixen que el vaixell salve ningú més al Mediterrani. Potser que aquests mariners de l’OPEN han de saber massa valencià, si tenen prohibit de salvar vides, i també contravenen l’ordre donada per la consellera Gabriela Bravo, que diu que els funcionaris no han de saber de llengua, si no és l’espanyola, que de primer han de salvar vides, i després ja veurem.

Les llengües o la vida, sembla que deu pensar l’Honorable Gabriela, amb aquesta demagògia pròpia dels polítics pocapena: hom caldria que li preguntés què deu tenir a veure una cosa amb l’altra, saber valencià per a salvar vides, com si saber la llengua del país no fóra prioritari, ni important, ni estigués a l’alçada d’una circumstància, diguérem, de primera categoria: per exemple, quan un valencià arriba a l’Administració de justícia, o de salut, o d’hisenda, com és que se’l considera de segona, si ningú no l’atendrà amb la llengua que l’han parit, ensenyat o alimentat? Com és que els valencians que parlen valencià han de ser considerats de segona, si ningú d’aquestes administracions, per posar uns quants exemples inútils i d’inútils, no els atendrà mai en la llengua oficial dels valencians? Ah, que torna el tio Canya, amb aquests miserables de la política que no avancen ni es formen ni canvien… Mai, mai de la vida se m’ocorreria de dir, a cap valencià que parle valencià, que abans de saber espanyol caldria salvar vides. però ves, fóra el moment d’explicar-ho, no? Si el govern d’espanya prohibeix al vaixells OPEN ARMS de salvar vides, potser que ha arribat el moment de renunciar a espanya, no?

Xa, que sempre ens han de tocar a nosaltres (els valencians) tots els jocs de rucs i d’ases de la granja?

[continuarà d’ací una estona]

Trasllats de tres dies

Els presos són camí de Catalunya, en un viatge de tres dies. La frontera amb espanya (ara mateix la frontera només és mental) costa de passar, perquè el món espanyol és d’aqueixa manera: no sabeu quants dies van trigar a traslladar el cunyat del borbó a una presó a Suïssa?, setanta dies?, cent?, si és que és en presó, aquell homenic.

L’escarni fins i tot en els trasllats dels presos polítics, perquè els jutges pixen en cantoneres i escales contra la dignitat humana, és al punt de la constitució espanyola, allà on diu paper del wàter. D’una altra manera, si fóra una qüestió econòmica, en una empresa privada o ajustada a eficàcia, si no és que fas ús de la diligència de John Wayne, si trigues tres dies per anar de madrit-espanya a barcelona-catalunya és perquè fas turisme penitenciari, o perquè vols esbombar la feinada dels funcionaris, pobres, tan carregats com tindran els muscles de l’esforç. Sembla que els porten a muscles, com les andes del Cristo.

Podríem posar aquest problema matemàtic a l’escola, si no és que s’hagués acabat el curs: «Si el tren ràpid amb el qual els corruptes d’espanya made in florentino, es van embutxacar una milionada, triga tres hores en fer un trajecte d’un punt M_espanyol a un altre punt B-català, i en canvi de les tres hores, el trajecte es farà finalment en tres dies, respon:

—qui havia decidit que el tren calia espentar-lo?, o què caram ha passat a meitat de viatge perquè el temps s’hagués aturat a espanya dins el franquisme?, o què passa quan les vies ja no són paral·leles, sinó d’ample espanyol?, o quin és el preu que hauríem de pagar per una feina, si el temps a fer-la depén d’un alt funcionari espanyol com Inda o Villarejo?, o qui té més eficàcia en l’afer, els cosos de seguretat, en no baixar a repartir hòsties durant tres dies, o les mestres d’escola, que triguen lo manco sis anys en ensenyar a llegir els xiquets?

Per cert, aquesta nit on és l’acampada d’aquell atobusset?

 

Cap a Estrasburg (1)

DES DE SOLIDARITAT I REPÚBLICA – PAÍS VALENCIÀ VOLEM ADHERIR-NOS A LA MANIFESTACIÓ QUE CONVOCADA PEL CONSELL PER LA REPÚBLICA TINDRÀ LLOC EL PROPER 2 DE JULIOL A ESTRASBURG. PELS DRETS DELS PARLAMENTARIS ELECTES, PELS DRETS DE LA CIUTADANIA, PER LA LLIBERTAT DELS PRESOS I PRESES, ENCAUSATS I EXILIATS POLÍTICS, PERQUÈ L’AUTODETERMINACIÓ ÉS UN DRET.

SALUT, SOLIDARITAT I REPÚBLICA!!!!
València, 17 de juny de 2019.
Manel Rodríguez-Castelló, en nom de

Solidaritat amb Catalunya

en defensa de la democràcia

La Nit de la llibertat a Bétera

Aquesta nit, l’Ateneu de Bétera celebrarà la festa especial del solstici d’estiu, per agrair als socis i al poble el suport i la col·laboració. Festota per reivindicar, per organitzar, per comprometre’ns, per continuar obrint via i camí per la identitat, la cultura i la reivindicació política i social.

Amb l’acord municipal de la dreta extrema a l’Ajuntament del poble, l’Ateneu és ara mateix l’últim far de llibertat, un col·lectiu que treballa sense excuses ni por. Potser per això mateix, per aquest coratge demostrat any rere any, s’ha escampat un boicot general, no només contra l’Ateneu, també contra els valors bàsics, els drets universals, contra la llibertat d’expressió, contra el respecte i la democràcia mateix. Si n’hi ha que, com Marchena, voldrien l’ONU tancada!

Anit vam ser al lliurament dels Premis Lila, de les dones progressistes de Bétera, un altre focus de llibertat incansable. Però no us penseu que n’hi ha gaires exemples més, al poble. Si voleu, una nova colla de joves, la colla jove de l’Ateneu, que organitza amb independència un programa propi, és també un llum lliure.

Avui farem la benvinguda amb un cava fresc, inaugurarem l’exposició “Consum Just”, i soparem a la fresca del solstici: després, els focs i la coca de Sant Joan, i el concert del filòsof “El gitano alegre”. Al final, encara un cant al Vol per festejar un any més un curs nou, un programa d’estiu que enceta un treball, un altre, que ajudarà a guanyar més espais de llibertat i de cultura.

Obert a tothom, esteu convidats si voleu venir.

 

Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer?

“Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer? Tu digues-me Quica, Quica només.”

Doncs, a Quica!

Com un record d’infantesa / sempre recordaré la Teresa / ballant el vals.

Ella ens va dir d’on veníem. / I que els reis de l’Orient / no existien.
Ni llops ni esperits. / Com un record d’infantesa / sempre et recordaré a tu,
Teresa, / ballant el vals.

“A Quica” sembla el títol d’una novel·la d’aquelles que filen per davall terra una contracultura als morros d’Europa. Ara que Europa és tan de dretes! Avui no és cap fanal de llibertat. Ja no! Europa no sembla tenir memòria. “A Quica” és una dedicatòria tan convencional com pugueu resistir. Tu hi poses Quica, a google, i què penses que t’eixirà del capell, un conill? En canvi, si dius Quica a Bétera, potser que sí, que et sabran dir res que tinga sentit o estrèpit o ves què, si és que són del poble vell i d’una edat singular. O molt de dretes!
Avui les dones progressistes del poble lliuren els premis “Bétera en lila” al Castell, entre més dones premien Vicenta Aznar, Quica. Si hom diu, qui?, dius, Quica la de la tintoreria!
Són ja unes quantes edicions de reconeixement a dones, col·lectius, projectes, que han posat la igualtat, els drets, la reivindicació a les seues vides… Però enguany, els premis Lila agafen una nova dimensió, en triar una dona que ha viscut en la transgressió des que era una xiqueta; enllà del límit, de les convencions, de les normes, dels protocols rutinaris, no tant per allò que ha fet (un llibre?, una descoberta científica?, una poesia al marqués?), sinó per la integritat d’una vida en favor de la llibertat.

Podem viure contra un sistema social i repressiu?, si encara el patim?, en tots els sentits que vulgueu definir?, no?, doncs ella sempre se n’ha rebel·lat. Fins i tot de petita ja es negà a anar a les monges “Si em portes a les monges m’escaparé!”, li va dir a sa mare, “M’escaparé i me n’aniré a l’Ullal”. De les escoles “nacionals” secció xiquetes, la primera mestra que l’havia d’atendre s’hi negà: algú havia avisat la mestra falangista, que aquella xiqueta seria una penyora, si no anava mai a missa. Així que la mestra de segon, encara que no li corresponia per edat, la va acollir, expressament. Naixia una relació entre la mestra i ella que duraria uns anys. La mestra, poca broma, era Carmen Valero. Una mestra republicana depurada pel franquisme, que va aterrar a Bétera en 1952, en recuperar la condició de mestra, malgrat que represaliada. De fet, Quica explica que era una mestra diferent i que totes dues es van agafar una estima ben especial. “Si vosté se’n va, jo no tornaré a l’escola”. “Jo me n’aniré, i potser tu no voldràs tornar a l’escola, però et donaré un paper que et valdrà, més endavant et valdrà!”

El feminisme, el país, la democràcia, la identitat, la llengua, els drets universals, però la llibertat individual sobretot, són presents sempre: el treball, la casa, les filles, la família, i això ara i aleshores, quan tants fronts havien de ser clandestins, d’amagat, perquè la repressió i el sistema moral no suportava, ni ho suporta encara, un ideal de llibertat portat a la pràctica, en el dia a dia.

Déu havia mort feia molt, havia dit Nietsche “Déu és mort” i molt pocs veïns ho podien posar en actiu, en aquell franquisme barroer dels anys cinquanta. L’escola Republicana va obrir una escletxa contra una moralitat beata i constrenyedora. En canvi, el revés del colp militar va matar aquella llibertat. Uns quants mestres, poetes, l’escola… Sort encara que n’hi hagueren que pogueren fer-hi front.

Quan diem Quica, recorde la cançó de l’Ovidi “A Teresa”, si fa no fa perquè la llibertat més crua, més sincera, és en pocs exemples coneguts o vius. I a Bétera n’hem tingut d’exemples. Quica és sens dubte un llum de llibertat al nostre poble. Amb tots els ets i els uts, però això ja serien excuses, pors, que explicaria Erich Fromm. La llibertat, com ens ha ensenyat Quica, és sense excuses.

—Jo tinc el goig de lliurar-te avui un dels premis Lila…

Els jutges es caguen en l’ONU?

“Cagar-se damunt no és el mateix que cagar-se en, o cagar-se en el morts, per molt que del forat de tots els serengues del món ixen, si fa no fa, de cagallons a merda amb totes les seues textures!”

Els jutges espanyols han de pensar que l’ONU és una societat de colombaires o una colla tastaora d’orxata vegana, o una colla coetera o del bou embolat, perquè d’una altra manera, ho supose, espanya en faria cas, d’allò que diu recomana i dicta als estats amb greus mancances, en favor de la llibertat i de la democràcia. Per a aquests funcionaris megafranquistes (de jutges a la policia, de polítics a retirats de reis), l’ONU serà un comú on ells poden deixar els seus cagallons o flocs vestits de toqueta i maneguet de brodats blancs.

Amnistia Internacional, què voleu, no cal ni contar-ho! En un estat feixista, no us estranye que pensen que Amnistia els la bufa, ara i quan regnava l’Assassí, si són descamisats d’una democràcia inútil tan supèrflua com els Drets Universals. Una follia pitjor els pince l’ouera, a veure si tenen més ganes de venir a passar-nos la carta de les Nacions per la cara, fills de puta!

Regants de l’Horta?, caçadors?, pescadors de l’anguila a l’Albufera?, qui caram representa l’ONU, deuen pensar a Espanya, si ells són una unitat de destí en Lo Universal!

Després dels jutges espanyols, que ja són per damunt el govern d’espanya i la borbonella feixista, per damunt el poble, la democràcia i totes les sèries d’Spilberg o Georges Lucas,  han de venir les Corts, oooohhh, quins desgraciats!, quina barreja d’inútils havent-hi com n’hi ha tants jutges amb ganes de traure pit i decidir tu sí i tu no, tu lliure i tu a pagar, malparit valencià, o català o merda seca.

El govern espanyol es caga damunt, però també es caga en l’ONU, encara que indirectament, sabeu?, l’inútil de sanchez-castejon i la resta de bonyigues menistres en funcions, es caguen en l’ONU indirectament: per ells que els jutges ja van prou de diarrea… Ara, en Amnistia i en la figa ta tia, si els cal, el cagar és diferent. Amb aquests de la camisa sense botons ni traus i pèls en l’aire, s’hi atreveixen tots: fins i tot els fiscals, els advocats de l’estat, la policia, la gc, els bancs, el florentino, fins i tot les figues confitades, s’hi poden cagar, en Amnistia Internacional.

—Això per a què, malparits, per a què val tot això, si són uns tocacollons! Nosaltres, els espanyols (ací ixen el Borrell, l’Arrugues, la Collfí, i totes les albardaes, totes sense excepció), ací a espanya ho diem clar: -Nosaltres ja tenim el 155, que aplega tots els drets, tots, què volem donar, quan els volem donar i com els volem donar. El 155 és puturrú, és oli en un cresol, és la llet merengà, és iceta, colau, puig, valls, èvole, errejon, wayomin i tota la merda de progressistes i partits espanyols de podem a vox, tots sense excepció són 155, que és per damunt l’ONU i qualsevol nau galàctica.

—L’ONU?, es demana espanya, això què collons és? Si nosaltres som Flandes, Cuba, Guinea, i tenim reiots i puters per fer callar el món, si ens cal! Que l’ONU exigeix la llibertat dels presos polítics, però qui s’hauran pensat que són?

 

La mestra Carme Miquel i l’humanisme

“Sóc mortal i només desitge coses mortals.” Petrarca

Mestres, escriptors, editors, llibreteres, alumnes, el MH Quim Torra, el conseller Marçà, músics, polítics, però sobretot mestres, diuen, escriuen, pensen unes paraules per contenir la mestra Carme Miquel en unes frases. Tenir-la breument i senzilla, ella, feta de senzillesa i d’escola. Els amics més propers, mestres també, la família supose, i tants com formem part d’Escola Valenciana, ens sentim tristos per la pèrdua. I voldríem explicar tant com va significar aquesta mestra per a l’escola i per al País Valencià, que és també per la llengua, pels seus, per l’educació, per la identitat i per la cultura, sobretot perquè els valencians havíem patit tant, tanta mancança de cultura i d’escola, que ens hem d’agafar fort, aferrar si ho voleu, als nostres protagonistes del segle XX. A pocs com s’hi han mantingut fidels sense defallir.

En un país de misèria tan castigat —recordeu que només portem quatre anys de govern de compromís i encara no a tot el territori, i encara amb la desconnexió de TV3—, el calvari valencià ha sigut més gros que aquella història bíblica de Jesucrist, més infernal i dur: amb morts, assassinats, torturats, robats, colpejats, i llençats de casa, com van viure els cristians del segle I, sinyors, si fa no fa. I encara sense el dret de restitució històrica, i menys encara amb una previsió de vida de llegenda, o catedralícia.

Carme Miquel va dedicar la vida a l’escola i a l’escola dels valencians (són coses diferents?) es va comprometre de ben jove i s’ha mantingut fidel fins que el cos ha dit prou. Sense renúncies, ni oblits, ni misèries. I ves que els valencians, castigats com ningú, hem tingut en contra raons per desistir. Però n’hi ha que s’hi han mantingut. Sempre.

Recorde Petrarca i l’humanisme perquè és el primer que veig, que em trobe, quan em mire Carme i li demane si vindrà a l’escola, amb setanta anys. Ella em diu que vindrà si li ho demane, per suposat. La recorde més jove, també a l’escola, celebrant els 10 anys de la nostra cooperativa. Quan l’escolte parlar de llibres, amb una senzillesa que hom diria que no, que no volia ser escriptora si havia de renunciar a cap dels principis de l’Escola Nova, de Freinet o de Ferrer i Guàrdia. Reunions d’escola, amb pares, amb mestres, amb les juntes d’Escola Valenciana, amb Guaix, amb la federació, amb els alumnes, hom no pot separar aquest humanisme sincer tan bell, irrenunciable, i comparar-lo, per exemple, a una reunió d’expresidents d’espanya, o amb un tal florentino, o amb tot de directius de l’Íbex o amb els jutges espanyols de la caspa i l’àguila, ni amb la merda seca de la política…

Havíem de recuperar la dignitat de l’escola de la República: Empar Navarro, Paquita Sanchis, Carmen Valero, Enriqueta Agut… I uns quants mestres valents ho van aconseguir enmig de la dictadura: ens van obrir la via cap a la llibertat de l’escola. Entre més la mestra Carme Miquel.

“A punta d’alba me’n vaig, l’estrella del dia em mena…” diu un verset del poeta Tomàs Garcés. N’hi ha mestres que hi seran sempre, entre els valencians, ara que som capaços i dignes, i sobris, i ingenus.

 

 

 

 

Batllessa Cristina, benvolguda…

Dissabte, el pacte de les urbanitzacions riques de Bétera amb la dreta extrema del poble va evitar que la llista més votada a les municipals, Compromís, continués governant-nos. Ves que els veïns, una majoria del poble, ara sense les urbanitzacions, aprovaven la gestió de l’Ajuntament i el seu equip de govern. Un equip com mai no havíem tingut, capaç de molts encerts, i d’errors, de posar per davant el treball al lluïment. Una gestió econòmica eficient, sòbria, que ha eliminat el deute que Bétera arrossegava durant anys, amb una aposta de futur per l’educació, pel patrimoni i per un present més net i lúdic: la inversió en parcs i jardins ha sigut notable, la reorganització interna, l’atenció…, una política ferma per la cultura, el teatre, la música, els espectacles infantils… Capaç d’unes festes vives però de respecte als veïns, de mostrar diàleg en canvi de prepotència, de començar a fer política local en un horitzó global, on els drets universals han de ser inqüestionables… Però tot plegat, a Bétera no ha sigut suficient, per mantenir un govern de veritable progrés. Potser perquè hagués calgut millorar la comunicació, explicar-nos als veïns tan com s’havia fet en canvi també del deute zero i des fonaments per posar el poble a primera.
Particularment, em dol que la mestra Cristina Alemany no repetesca quatre anys més de batllessa. De primer, perquè l’honestedat i la senzillesa del seu equip ho mereixia. De segon, perquè mai no havíem tingut una política tan ferma pel col·lectiu de veïns, en canvi de l’anonimat polític. Amb molt menys, uns altres equips s’hagueren posat tot de medalles i vítols. S’hagueren passejat cada dia amb el cosset estirat mirant-nos de reüll, hagueren esbombat de quina cosa han sigut capaços aquest col·lectiu de regidors que hem compartit durant quatre anys. Només en quatre anys tot això, us direu. Doncs ves que no hagués passat amb quatre anys més… Quatre més hagueren mostrat de què era capaç, aquest equip. La cara ben alta, doncs, la dignitat per explicar-nos des de l’oposició que Bétera té possibilitat de reeixir de la coentor, del tòpic, de poble satèl·lit, de perdre’s en una no-identitat que no voldrem patir, com ja ha passat en altres pobles.

Benvolguda batlle Cristina, batllessa, la feina i el coratge que heu dipositat pel poble en aquest temps us posa a l’alçada dels millors polítics que hem tingut mai. És veritat que hem patit carquinyols de poc nivell, però ara mateix ja sabem com serà el mínim que demanarem dels polítics que us vulguen fer ombra.

Batllessa, per molts anys.