Europa sóc jo, diu un funcionari!

Quina merda de funcionari, direu. I errareu poc, perquè un funcionari hi és per servei públic, per servei al poble, i no és ningú que, malgrat tinga un càrrec, atempte contra la llibertat o es negue a fer servei públic. Més encara, un funcionari es deu a servir de manera excelsa, res de mitges tintes o d’atenció amateur. Un funcionari ha de desviure’s per atendre’ns, passe que passe. Mane qui mane. Però aquells que han barrat l’accés a Puigdemont i Comín al parlament d’Europa, l’Europa dels europeus i no dels funcionaris, s’han posat contra la democràcia i contra la llibertat. S’han pensat que Europa són ells, els funcionaris pudents, ves on han situat Europa uns quants refillets, mamons d’una europa que la voldrien convertida en caverna; una Europa vulgar com espanya, l’estat més corrupte i antidemocràtic, que també arriba a posar les mans brutes enllà…

“Amb un milió de vots…”, l’editorial de Vicent Partal avui és una lliçó, una altra, contra els funcionaris corruptes fidels a polítics corruptes. Funcionaris que no fan servei públic si no servil a polítics que es pensen amos, feixistes a Europa, siguen secretaris o presidents. Una editorial sobretot contra tants periodistes que s’han venut la pell i l’ànima., en canvi de favors, criats que es pixen sobre els valors d’Europa i el coneixement. Una lliçó i un clam en favor d’explicar les coses, de contar-les perquè els lectors puguen tenir opinió i, en ser nosaltres, l’ànim coratjós i esperançat. Prou de derrotismes, doncs, si no esperançats. Per l’Europa de les llibertats i el compromís ferm i democràtic.

Endavant amb fermesa amb la feina feta. Voldria que molts valencians haguessen tingut aquest esperit ferm per la llibertat, i haguessen donat suport a la democràcia contra el 155, en canvi de de major solidesa i sobrietat. Però molts valencians encara es debaten entre el pp (el partit més corrupte d’Europa i del món) o partits similars, que no canvien gaire en allò fonamental: atemptar contra les persones i la llibertat.

Si encara hem de fer escola per avançar.

Quants anys fa que votem?

No sé quantes vegades he votat, per això i per allò, però mai, ni una sola vegada, he eixit satisfet. Potser perquè no valdria de polític de partit, o perquè no tinc la fel de ferro o estómac suficient. Avui, si fa no fa, l’alegria va per carrers. Per exemple, a Bétera seran les urbanitzacions dels ricots, les que decidiran si Cristina continuarà de batlle, malgrat que ha obtingut la majoria de vots que es disputaven i una majoria de regidors. Però ves que amb la feina feta i amb l’equip que enguany presentaven em demane com és que no han tret el triple de vots i el doble de regidors. M’ho demane perquè sóc optimista i aquest equip ho havia guanyat a pols, amb tanta feinada feta, una economia que ja voldríem tothom tan transparent i unes inversions preparades que podien deixar el poble preparat per al s. XXI. Però ai, hi ha les urbanitzacions dels rics, que han tret cresta i ara ja diuen que regalaran el comandament de la tele a qui els done més diners. Ho diuen així, sense embuts: doneu-nos el 40% del pressupost per gestionar-lo nosaltres i ja us deixarem que feu vosaltres de batlle. Ho va dir Josep Sorribes, fa trenta anys: les urbanitzacions a Bétera us faran perdre el cap i el sentit de poble.

Pel que fa a Catalunya tinc un parell de disgustos, això pel cap baix: l’un és que els valencians hem votat poc Puigdemont i Ponsatí (ja sé que no n’hi havia cap publicitat, que tot era contra i cavernari). Però jo esperava menys 155 i més vots per la llibertat. Malgrat la presó i l’exili dels líders, que no podien fer campanya en directe, ni a espanya ni a TV3, que de vegades també semblava espanya, cada dia. I encara un altre disgust és que Jordi Sebastià no haja aconseguit l’objectiu de ser a Europa, en canvi que molta gent encara vota el partit més criminal a la Unió Europea: el pp. Com és?, com és possible que malgrat la corrupció, els enganys, la desviació de fons, les campanyes il·legals, tant de robatori i ineficàcia, com és que n’hi ha valencians que els donen suport? No ho entenc, aquest servilisme i flagel·lació, si no és que els valencians, molts valencians, no tenen remei si no és posant-los una traca al cul.

Ara me n’aniré a dormir, si puc, o a fer-me una cervesa, a veure si els de Bétera acaben de fer recompte, que semblen els últims en arribar al 100% de l’escrutini. Sort encara que Josep Carles va publicant les dades en comptagotes a través del seu compte de twitter.

Com voleu que estiga content, xa ni una vegada, ni una de sola. Així no arribarem mai a la República Valenciana!

A Europa, la llibertat dels pobles a decidir

En unes hores ja podrem votar en favor de la democràcia i de la llibertat. De nou, patim unes eleccions on són en risc els drets universals a l’estat espanyol, que continua l’acaçament contra els drets individuals i col·lectius. No n’hi havia prou amb presos polítics, amb l’expulsió de parlamentaris si no els convenen, amb l’augment de la repressió policial o el desequilibri en finançament territorial, en favor de l’espanya profunda, malbaratadora i criminal contra nostre sobretot… Els mitjans han manipulat la publicitat electoral, han convidat opinadors a manta d’un sol costat, se’ls ha permès de mentir i agredir verbalment, i han tingut una Junta Electoral pròpia de franquisme, que perseguia, castigava i multava a conveniència, en canvi de permetre amenaces, agressions i insults de grups i partits feixistes. I se’ls ha permés, perquè el franquisme viu en totes i cada una de les institucions espanyoles, aviciada i subvencionada.

Doncs encara no era prou ni suficient: les males arts dels partits espanyols s’han conxorxat amb tot de privilegis i un consentiment antidemocràtic que ja és marca espanyola post-dictadura: l’agressió continua als drets ja és l’estil amb que conviuen tots els partits espanyols sense excepció (de vox a podemos), els uns es tapen als altres porcades, repressió i actituds d’una vergonya política que faria feredat en un país democràtic. Però a espanya ho volen fer passar per normalitat, com si el món fóra cec o idiota, i no comprovés com cada dia es vulneren drets humans fonamentals. Fa unes hores només, la policia robava amb impunitat la samarreta a una dona només perquè la samarreta reclamava llibertat. La deixava mig despullada davant el futbol, el rei borbó i la merda que permet l’agressió i la impunitat. És clar que espanya dirà que els terroristes som nosaltres, per reclamar les idee, el respecte i la llibertat de pensament.

Per tot això, a Europa el meu vot anirà a qui avui simbolitza i representa un horitzó de llibertat impensable amb espanya: perquè cap altra opció no defensa amb garanties el dret fonamental de reclamar la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. Tant de bo la professora Ponsatí ens puga defensar també des d’Europa.

I ves que em dol traure-li el vot a Jordi Sebastià, l’home que ha defensat com ningú la taronja dels valencians a Europa, amb una honestedat i un esforç immens en favor del camp valencià. Però la urgència de la llibertat és per damunt de la urgència econòmica, i els principis per damunt el benestar.

Al poble fa molt temps que tinc decidit el meu vot en favor de la batlle Cristina, per compromís, que no hem tingut un equip tan preparat en lo manco 100 anys.

Votar PSOE no és votar democràcia

Han suspès quatre congressistes espanyols (són catalans, que públicament havien renunciat a espanya en canvi de la república catalana). Els han tret els drets i la representació. Aplicant-los una cosa brutosa i violenta, similar a considerar-los terroristes. En realitat han anul·lat la voluntat popular d’uns quants votants. Això és, han colpit contra la democràcia.

Això ho ha procurat la presidenta del congrés espanyol, una militant del psoe, que ha preferit d’aplicar una cacera franquista en comptes de defensar a capa i espasa la democràcia, perquè aquests quatre homes han sigut votats democràticament.

Batet, presidenta, ha destinat tot el seu primer esforç del càrrec ha atacar uns homes bons, però sobretot a posar en valor lleis feixistes per damunt els valors universals. Entre més barbaritats, aquesta dona s’ha erigit en actiu de l’odi a Catalunya, a la llibertat i a la República, perquè h actuat contra les idees dels quatre homes, siguen quines siguen, i són profundament respectuoses i democràtiques. Batet s’ha autoproclamat capaç per damunt la llei, la normativa i les regles de joc. Quan els convé, l’aplicació de l’absurditat els juga a favor. Però el temps es portarà a veure en quin infern van caient, aquests protozous de la política del 155 espanyola, incapaç de la democràcia o del diàleg.

Batet ha entrat la justícia al congrés per atacar la voluntat popular. Ha deixat entrar l’ogre en canvi de devorar els principis del respecte, la democràcia i la llibertat d’idees. En tres dies de congrés ja hem vist de quina cosa són capaços els titelles 155: torna aquella sentència que diu “contra la intel·ligència, visca la mort de la democràcia.”

[continuarà]

 

Benet

“S´ha mort Benet”. M’ha telefonat Imma de vesprada. Ho diràs als teus?

Benet era un home fonamental dins el cooperativisme valencià. Un amic i un company de viatge ja fa uns quants anys. De primer el vaig conèixer de mestre, quan ell provava de professionalitzar les cooperatives d’educació valencianes, entre més la nostra escola, més posades a fer pedagogia que no cooperativisme. Després vam fer plegats diversos projectes i vam anar deixant passar els anys, les complicitats, les converses llargues sobre compromís polític i social. De vegades apareixen algunes desavinences, sempre en favor d’enfortir el món cooperatiu i la formació: de primer el coneixement, i després els negocis. Ell em deia: d’això en farem un negoci que obrirà una altra via de treball: però acabàvem fent coneixement. Perquè era el que sabíem fer. Les cooperatives d’ensenyament eren empreses però preferien de ser escoles, només, i ell ens deia que no, que no podia ser, que els reptes havien d’anar plegats, perquè havíem d’enfortir la cooperació i l’ensenyament. I poc o molt, les escoles ens enfortíem, també en cooperació, i en coneixement, i féiem camí avant, gràcies a tanta empenta. Benet venia de l’esquerra combativa encara en temps del franquisme i va saber convertir-se al valencianisme a la seua manera. Amb aquell valencià amb fonètica de huelva, va continuar treballant per la cooperació fins a l’últim dia. Feia temps que no ens trobàvem, és veritat, però vam ser molts anys escampant formació i coneixement plegats a través d’Akoe, amb uns quants mestres valents i coratjosos, i malgrat que n’hi havia crisis, o desànims, va saber-nos guiar i animar a continuar sense defallir. Dels homes que en fan tant de la cooperació sempre se n’aprén. Gràcies, amic.

Enxampen el PP local regirant bústies a Bétera

Anit ens van trobar una escena curiosa, només unes hores després del debat local al castell de Bétera. Quatre membres del pp passejaven anit pels carrers del poble, entre més la seua candidata principal, i tres d’ells almenys regiraven bústies de particulars i en treien la propaganda electoral que no els convenia. Els vam fotografiar i encara van tenir la barra de burlar-se’n. Però s’ho van repensar. Després van començar a amenaçar-nos en telefonar la policia. Naturalment que els vam convidar a fer-ho, perquè explicaren què feien, ficant el nas en les bústies de les cases. No van telefonar la policia, és clar, però van dir que, si féiem públic aquell incident, ens denunciarien. Justament es repetia aquella acció que denunciava la ràdio Àpunt feia unes hores en un programa matinal: quan hom denuncia corrupció no cau en falta qui la fa tan grossa (regirar i traure res d’una bústia és un delicte) si no que poden agredir el denunciant. Això sembla que pretén el PP de Bétera, i no és la primera vegada. REcordeu quan es van manifestar amb espanya 2000 contra l’Aplec del Camp de Túria?

Tant se val, els vam dir que faríem públic allò que feien, robar publicitat —ho vam piular i avant— i ells ho van continuar fent, perquè els pinxos no són sinó pinxos, i que explicaríem com entenia la democràcia el PP de Bétera, amb la seua cap permetent un robatori en tota regla davant les eleccions de diumenge: com els agrada a alguns partits de segrestar la democràcia, de malmetre-la, en furtar la possibilitat que els veïns puguen triar entre les diverses opcions democràtiques. Com al Congrés espanyol, que ara ja prepara com suspendre uns quants representants triats pel poble només per desequilibrar majories a conveniència. Desequilibrar majories a través de jutges, de repressió, d’amenaces… Una dictadura legal, sinyors, aquest estat. Sí, molt democràtic tot plegat, aquest joc entre bandolers, creminals i pocapena. A robar a la Calderona passarà a dir-se ara a robar a les bústies!

[continuarà]

La policia pren el parlament espanyol!

Hom diria que això és un colp d’estat: tot de policies de paisà vigilen i acacen els congressistes dins el mateix congrés espanyol. Congressistes que ja tenen presos més d’un any, els actius d’una democràcia destralera. Aquest exercici polític, escenari o teatre, espanya ho voldria fer passar per normalitat política, que la policia vigile els representants del poble. Sí, que la polícia vigile un congrés triat en unes eleccions, o vigile uns quants dels seus membres. Just aquest absurd. Però això no és democràcia, encara que ho vulguen fer creure. Això és legalitzar aquell Tejero, disfressat de 155, o disfressat de vicis franquistes: autoritzar la repressió a dins mateix del congrés. Si no són espanyols convençuts, pegant a feixistes, els policies, els jutges, i el psoe estan autoritzats a fer entrar la repressió i prohibir que aquells homes facen declaracions, que opinen, que voten, que puguen parlar amb els mitjans, que puguen fer rodes de premsa o reunions o piulades o vídeos… Això què caram és, espanya? Una vergonya, una de les vergonyes més grosses del segle XXI, que és realment aquell estat que ens tenalla els drets universals, bàsics, aprovats a l’ONU el 1948. I encara espanya autoritza aquest segon drama contra la democràcia mateix. De primer el judici, de segon el setge al congrés espanyol.

Ara, fa uns mesos que van assaltar el parlament català. També van assaltar la República. De fet van assaltar la democràcia sencera. Una autèntica merda! (no digues merda, xa, que això desautoritza allò que dius).

Sí, dir merda a espanya sembla que és pitjor que deixar entrar la policia al congrés a veure què diran, com ho diran, quan ho diran, els congressistes. Si tenen veu, si els deixen parlar, participar, col·laborar… i en acabant a la presó, tancats de nou, vigilats, muts. Aqueixa és la igualtat de dret a espanya. Aqueixa merda! (una altra vegada ha dit vosté merda!)

I espera a veure el comportament feixista dels feixistes. Sí, una grapat d’espanyols han votat els feixistes, perquè espanya els va tolerar, consentir, aviciar sempre. Sempre. I ara ja són al Congrés espanyol, cridant, xiulant, fen el torero. És espanya, i no voldria dir merda!

[continuarà]

Bétera, què fareu els joves?

Els joves decidiran amb el seu vot quina mena d’ajuntament ens governarà Bétera els propers anys. Seran els joves que faran desequilibrar una balança en favor d’un govern valencià, de progrés, de les oportunitats, de la gestió honesta, d’una política que garantesca l’atenció social i humana, en canvi de no tornar a la corrupció, a la despesa supèrflua, a l’amiguisme, a perdre allò guanyat en tan poc de temps. Setanta anys d’ajuntaments peripatètics què van oferir als joves?, uns polítics que mai recordaven que n’hi havia al poble, de joves? Tòpics. Els van oferir tòpics i misèria.

Entre més, els partits espanyols es van carregar dues generacions de joves preparats, amb estudis, amb dedicació, en canvi d’haver-los oferit gat per llebre, un dolç enverinat en canvi de robar-los l’esperança: un índex de desocupació criminal, treballs precaris, poques eixides professionals i un horitzó d’abisme. El robatori criminal dels diversos governs del pp (és el partit d’Europa de major nombre de militants imputats) i la seua ineficàcia, va estimbar el futur dels joves. És el que passa quan la política és a mans de polítics pocapena: els interessava una llufa el jovent, els seus estudis o la seua formació.

I els joves van pagar els plats trencats d’una crisi que vam patir per culpa de polítiques nefastes. Ai, però els joves decideixen, oimés què els interessa al poble, qui els proposarà i oferirà polítiques, projectes, programes, recursos, de lúdics i de professionals, d’estudi i de participació, de col·laboració i de solidaritat… Qui garantirà suficient finançament als valencians perquè els joves se’n puguen aprofitar? Sembla fàcil, ep, però si ho fos, ja tindríem la clau i l’horitzó més net, més culte, més lliure. Més jove.

 

 

Parlen de “jocs” mentre es vulneren els drets

Ahir vaig ser al camp del Llevant en l’últim partit de lliga. Aquesta vegada celebr+avem que l’equip serà en primera un altre colp, però jo celebrava com augmentava l’ús de la llengua, ahir, des dels seients dels voltants, des de la megafonia oficial, amb discursos fluïds, ben construïts, i des de la megafonia d’un dels angles on hi ha un estol d’afeccionats que, segons que diuen els històrics, es passen el partit amb clams i himnes animats per un que, casualment, ahir feia cantar en valencià cançons populars i tradicionals, i la resta del públic s’agafava amb una facilitat que animava la festa i la llengua: oh, si cada dia de partit la llengua servís justament perquè la gent visqués en valencià qualsevol moment quotidià.

A l’escola, per exemple, darrerament hom parla sovint sobre un programa de la televisió, Joc de trons, en canvi d’oblidar que tenim presos, que es vulneren els drets, que hi ha famílies que pateixen, que el país se’n ressent, que els jutges se salten les lleis mateix, la democràcia i la llibertat, i que n’hi ha partits que ho voldrien normal, tenir empresonada la gent honesta en canvi de mantenir partits corruptes, xenòfobs, franquistes, amb tot de rucs que passen per governants aprofitats.

Si, ho parla de qualsevol banalitat i potser que siga normal, sí, però a l’escola cal més serietat, major compromís, més feina en favor de la democràcia. Sense aturar-nos, sense deixar de pensar-ho, que n’hi ha que s’hi han jugat la pell per la llibertat, a la presó i a l’exili, mentre nosaltres ens passem el temps, entre més, parlant de jocs i de banalitats.

 

 

La burrera espanyola, com la numeració, és infinita

Els polítics empresonats per espanya. Els presos polítics. Els presos que ara són parlamentaris presos. Seran parlamentaris sense dret a treballar, ni a fer reunions, ni a parlar amb els mitjans. Els jutges d’espanya els prohibeixen de parlar, de treballar o de debatre, encara que els permetran d’anar i venir a les Corts espanyoles, custodiats, vigilats, mancats de llibertat.

Espanya fa el ruc, cada dia gira i gira en aquella sínia imposada pels jutges, pel 155, pel clavegueram. És espanya que gira en aquella roda sense trobar-hi l’eixida, perquè cada colp és més profunda la ferida democràtica, més fonda, gira espanya en una sínia on fa el ruc en un carreró feixista sense retorn.

Espanya inventa i improvisa sobre la marxa l’aberració democràtica que passarà dilluns, quan prenguen part els presos polítics públicament, davant el món. Amb aquest mateix patró, els jutges podrien decidir de tenir un parlament pres, emmanillat, mut, custodiat i vigilat, en canvi que el franquisme governe a l’ombra. NO els caldrien més colpistes Tejero ni Milans, ni reis borbons… Si els jutges (i el psoe i el pp) ja dibuixen com serà a espanya aquella cambra triada pel poble. Un cementeri polític tindria més vida o major diàleg, ves on ha arribat l’absurd espanyol, on ens ha portat aquest cul d’Europa que no es manté dret ni un segon més.

Tot això ho veurà el món dilluns. De fet, fa molt que milions de catalans ja ho han vist, per això no és estrany que hagen decidit de construir la seua República. Que només la repressió la manté en letargia, aparentment.