A TV3 també n’hi ha inútils

Ves que els valencians, milers de valencians, no tots els valencians, vam lluitar per TV3, per aquella casa-televisió que era professional, culta, diferent a tantes televisions com havíem vist. Parle del 3/24, del 33, de la ràdio, i sobretot d’uns quants periodistes que van fer escola, entre més el Puyal, per exemple. Els valencians defensàvem aquella televisió com un símbol per la llengua, però també per la llibertat, per la professionalitat, per com alguns documentals i una part de les notícies podien ser diferents, almenys diferents a com ens les explicaven una majoria de mitjans. Ens vam aferrar a la defensa d’aquella casa com si fos la nostra casa, per bé que sabíem els errors de cada dia, i tan poc com estimava aquella TV els valencians. De l’un costat, el marc mental era massa vegades l’espanyol, com ara, i si comparem el temps que dedicava als valencians, a València, al país valencià, no passava d’uns segons, el dia que n’informava alguna cosa. Potser que ens dedicava el mateix temps que a Càceres, per posar un exemple, però nosaltres féiem força, lluita, símbol, perquè ens véiem en un futur proper amb un model més professional. la televisió dels valencians no va arribar mai a fer-li ombra, ben al contrari, s’esforçava  a empitjorar cada dia, a allunyar-se cada vegada més d’aquell model.

No, no era la nostra, la TV3, ni abans ni ara, però ens ho volíem creure que sí. I això que ha passat avui, o ahir, aquesta autocensura imposada contra Catalunya, no és una cosa nova. Sembla que el director valencià, Vicent Sanchis, no puga fer res més, perquè no em crec que no vulga fer res més. Aquella casa, la TV3 convida tots de gent del pp a tertúlies i més programes, militants d’un partir criminal, corrupte i fals, que com altres polítics i altres membres d’uns altres partits, no han parat de mentir, i sobretot d’insultar institucions i persones. No han parat, el pp, C’s i PSOE d’atacar la llengua, l’escola, fins i tot la sanitat… Ho veiem cada dia, d’uns anys ençà, que tot d’inútils i corruptes i mentiders poden passar per aquella casa amb la falsa teoria que cal diversitat, pluralitat, democràcia, en la participació i decisió dels mitjans. Ja ho he dit: marc mental espanyol, que voldria fer passar idiotesa per ètica, mediocritat per diversitat, provincianisme per modernitat. Sí, tot això és TV3 també, els últims i els primers anys, una empresa tan grossa que és impossible de controlar des de la democràcia que defensa la República Catalana, som si ja estigués intervinguda des de dins, com si ella mateix s’autoapliqués un 155 intern, contra la llibertat i la democràcia. Si fa no fa com una majoria de mossos que fan siroll d’espanyols i actuen amb uns modos espanyols en aplicar la violència i l’agressió gratuïta. Un altre monstre incontrolat, potser.

I ves que una metàfora sobre la prostitució política de C’s, com si hagués sigut del pp o del psoe, que no oblideu que són partits que han preferit agredir que dialogar (prostitució sense embuts i sense metàfora), ha fet decidir a TV3 de castigar la llibertat d’expressió en canvi de voler aparentar de ser més puritants que la maedéu de la figa rapà. Igualment beats, i inútils.

Ai, si n’hi ha feina encara a la república, sinyor, i com paguem que molts liders siguen a l’exili o tancats, mentre espanya pega, ens pega i ens roba, en canvi que molts inútils continuen llepant i vivint a casa nostra, amb aquell marc mental tan borbó i botifler.

5.000 per als orfes del franquisme!

El vivípar Marchena ja ha cobrat avui 5.000 euros directament de dos demòcrates que s’hi han negat a declarar res als feixistes de VOX. La banca, que sempre guanya, té la paella pel mànec i pot multar qui vulga i la quantitat que vulga. Ens roben. Espanya sempre roba, malgrat que pretén cercar qui va pagar tanta democràcia a Catalunya, ells sempre acaben robant-nos; directament, a través de les balances fiscals, els peatges, o a través de totes les inversions que els diferents governs diuen que faran i després mai no fan, ens roben, o indirectament, en canvi de multes i uns altres impostos directes arbitraris tan atzarosos. Sempre multes contra la democràcia i els demòcrates, vés que sí. Acció Cultural, Òmnium, l’ANC, ara la CUP, fins i tot si no vols declarar res als feixistes, et multen. Sembla que els orfes franquistes necessiten euros i nosaltres som bons pagadors. Sempre hem sigut bons pagadors dels seus luxes.

Mentre siguem atrapats en aquella conxorxa d’espanya, pagarem, ens robaran, ens multaran, fem què fem, ells torbaran l’excusa perfecta per fer-nos pagar. És la seua llei, la seua norma, la del 155, la del borbó, la del vivípar, la de tot el suprem: sempre contra nosaltres, que som els pagadors. I damunt ens perseguiran per saber en quina cosa ens haurem gastat allò que ens hagen deixat, l’almoina, fins i tot en això arriben a fer de refillets. És la prostitució, sense embuts. Desregulada, sense control, en canvi que ells sempre acaben guanyant, com la banca, com els vivípars, com espanya. És espanya realment.

Això d’ahir, dels 5.000? Sembla que tants jutges i fiscals no tenien solt per pagar-se l’esmorzar… per cert, tot això, aquests tot el sant dia sense fer res, qui els paga, l’opereta? de què viuen?

—Aaaaaahhhhh!

[continuarà]

Espanya empetiteix davant Catalunya

La vergonya d’un tribunal Suprem farcit de mediocres retrata espanya. També la retrata el rei d’espanya, que és l’únic que veu democràcia en aquella pandereta. Com la retrata la colla de fiscals o advocats de l’estat que no alcen un pam de terra intel·lectual, si parlen. O les maniobres militars espanyoles a Catalunya. O les maniobres policials i de la gc…Tota sola, espanya es retrata, pobra.

Davant el judici contra Catalunya, espanya es fa molt petita, cada colp més petita. Gairebé és un estat raquític, sense arguments davant una lleva de polítics tan capaços i de discursos brillants i sòlids. Espanya és una miniatura que no passa de vergonya i de fer-nos passar vergonya. En canvi que Catalunya creix cada dia, es creix amb raó i arguments per esdevenir una petita gran República.

Després hi ha els mitjans espanyols, les televisions, el 155, Vox i els programes esportius, hi ha els bancs que ens roben cada dia, el treball precari, la merda de política espanyola ancorada en el segle XIX, el psoe -un partit que prometia en els anys setanta i que s’ha convertit en un reducte xenòfob de la democràcia: el menistre Borrell ja no s’està de reclamar el franquisme, per aturar els discursos dels presos polítics que hi ha a espanya.

És l’únic argument d’aquest mediocre feixista, en Borrell, capaç de pagar perquè ens ataquen, ens prohibesquen, capaç de pagar per ordir clavegueres i fins i tot perdonar còmplices de la violència i de l’agressió policial.

Espanya és una caricatura d’estat, mentre Catalunya, malgrat ser envaïda i amenaçada, és un petit estat més gran que tota aquella porqueria franquista que no s’aguanta enlloc.
Algú demana com és que els artistes espanyols, els intel·lectuals, l’esquerra espanyola, no diu res, no protesta, no es queixa… Ni la idiotesa de la Sexta no amaga que ja no poden dir res, que allò no ho salva ni la maedéu, ni mònica, ni l’escola ni florentino, ni els macarres dels Junckers i els Tajani de torn. Espanya no la salven ni titans, ni déus de l’Olimp ni els poetes del 27.

[continuarà]

Europa contra el camp valencià

Concentració en favor del camp davant alguns ajuntaments valencians.

«iiieeee Sulfatem pa l’herba, pal cànem bord, pa la mosca, pal poll… Però contra alguns polítics no sembla que sulfatem prou!»,

«Mentre ens governen els mateixos a Europa, els lladres ens continuaran robant el camp, ens entraran pels preus i pel serengue.»,

«Va, va valencians! El PP va signar l’acord amb Europa contra les taronges valencianes. El PSOE va tancar els ulls. Cap dels dos farà res pel camp valencià. Però quan ens ha defensat el Govern d’Espanya? Només els valencians salvarem el camp valencià. I només si els llauradors s’espavilen!

«Les plagues per al camp valencià no són només de conills i caragols! N’hi ha de polítics, el sindicat AVA, els llepons, els cacics, l’extrema dreta, i els que han governat contra els valencians. Els valencians som els pitjors finançats, així que mentre siguem a mans d’espanya, el camp no millorarà. Mentre els llauradors siguen tan molls!»

«I quan torne el rei i son pare colpista, aneu a besar-li els collons!»

Són uns quants dels versets que havia preparat anit per a la concentració davant l’Ajuntament de Bétera, però he arribat tard «T’hem posat falta!, m’ha dit Lola», però és que tenia una reunió, xa, i molts ja tornaven a casa, amb les mans en les butxaques i el cap cot, com gairebé sempre, aquest homes de la terra i del desencant. Només que quedaven unes cent persones, a tot estirar, a l’Ajuntament. El camp valencià és en crisi i la resposta dels veïns és molt baixa, la qual cosa no ajuda a elevar l’autoestima dels joves, perquè els vells, els llauradors jubilats, per exemple, ni apareixen. No sembla que es creguen res, res de res, de la política a Europa o a espanya en favor dels valencians. —Xiquet, ja ho comprovareu amb els anys.

Però ves que aquests llauradors jubilats, molts ja passen els setanta, continuen votant el PP, el partit que va ordir l’acord amb Europa. Gonçales Pons i la banda de criminals del seu partit va animar a signar contra els valencians, mentre ells farcien les butxaques, els comptes corrents, els paradisos fiscals, en canvi de la lletra menuda que ningú no veia ni explicava. Sí, els polítics espanyols ens han venut, tots sense excepció —PP i PSOE— i la crisi serà intensa, profunda contra el camp, però els jubilats tiraran a la dreta o encara més a la dreta. Ací, no farem forat, si no els convencem que la decisió ha de ser en clau valenciana, sense embuts, només els valencians governats per valencians tindrem la capacitat de canviar les coses. La resta són pedaços, sempre inútils, que no ens fan cap favor, ben al contrari, se n’aprofiten dels nostres vots per enriquir-se i decidir contra els valencians.

Per cert, i els milers de veïns que també viuen del camp, o en malviuen, on eren aquesta nit que calia concentrar-se? Els botiguers, les treballadors de la cooperativa, les perruqueres, els forners, els de la ferreteria, aquells del bar, el de l’altre, on eren tots aquests que no feien costat als llauradors, que després sí que es deixen els diners al poble, els pocs diners que generen o empren o ves a saber com…

A dos euros l’arrova de lanes no paguem sinó la despesa dels productes, i els comerciants ho saben. Van fer mal negoci amb la navelina i ara volen compensar-ho amb la lane, en canvi de furtar i furtar i furtar als llauradors, els nostres propis comercials… I els collidors a preu de liquidació, i els mamons d’Europa xuplant, i l’Arrimadas, més inútil que una plaga de caragols, fent-se la foto davant la porta oberta d’un president que té més dignitat que tindrà ella i els seus mai de la vida. I el Pons fent-se gintònics a la salut dels valencians, i Junckers (a aquets el gintònic ja no li fa ni profit), demanant què collons volen els valencians de merda… Sí, mentre siguem una merda a Europa, o dins d’espanya, ho passarem malament, i la lane penjarà dels arbres, o serà en terra, com l’esperit valencià que no alça el cap ni el cabàs de collir..

Arrimadas?, ella és el feixisme

No cal ser massa llest per a endevinar-ho. Arrimadas és el model de feixisme espanyol que es va instal·lar a València en els anys setanta. Ella encara no havia nascut, aleshores, que vingué després de combregadora que volia fer punts, davant l’íbex i els amos de la fama i els diners. Però ara ja és una xoni que voldria viure de la política des de l’histerisme, l’opereta i la tragèdia, sense el contingut necessari perquè siga creïble. No és Shakespeare, pobra. Perquè des de la serenitat, on la política demana discurs, solidesa, recorregut i, sobretot, intel·ligència, ella fa aigua, que no té tarannà ni coeficient suficient. Vol l’èxit ràpid, i entre la caspa, enmig de l’extrema dreta, ha estudiat com posicionar-se al capdamunt. Espanya és un territori ben armat en això, amb tot d’arguments per fabricar ninots de cartó que després passen uns anys que donen rendiment: van començar a les tertúlies de les tvs, i ara ja s’atreveixen en la política: el rivera, el tonicantó, l’arrimadas, al pp ja n’havíem patit d’aquests, el gonçales pons, el camps, fins i tot el putero de cartagena… Amb uns quants escenaris preparats, i uns quants programes en directe a la TV, només els cal el maquillatge suficient per ordir una petita estrella de cinema de la política espanyola: poc de gra i molta palla. Diners a manta i que passe el següent. L’Arrimadas no deixa de ser la joguina del poder masclista, una njneta, de la qual es farà servir allò que es necessita i després se’n desfaran quan no els faça profit; aleshores li pagaran els serveis, un despatxet i una comissió eterna en tants aparadors ordits i construïts per pagar i cobrar, però fora de les últimes plantes de la claveguera, on s’hi prenen les decisions majors: allà una histèrica podria pegar bandades, fins i tot no ser gaire segura.

Més vedets per al feixisme i anem tirant, aquest és el model polític espanyol instal·lat des de la corrupció, la indecència i la vergonya intel·lectual. Res d’il·lustració o cultura o coneixement: això és la dictadura, i la transició a la neodemocràcia del 155. No n’hi ha més secret, sinyoreta. Per això necessiten dir tothora, a tort i a dret, que espanya és una democràcia, fins i tot ho ha dir l’hereu del colpista que també era hereu del franquista i aneu passant a cobrar la soldada. El nebot també anava amb els feixistes a dir que espanya és una demo…

—Valencians, que el fum de les falles no us encegue: dels models antidemocràtics i amb tants de refillets a alimentar, com voldreu salvar el camp? No hem viscut prou de feixisme?

 

Arrimadas i la batalla de València

La mona Arrimadas —si el qualificatiu fóra banal només—, volia emular aquella altra histèrica valenciana que va ser directora del diari las provincias, fa una trenta d’anys: las provincias era un fulletó de l’extrema dreta espanyola, d’herència franquista, que va encendre la violència i l ‘agressió pels carrers de València durant la Transició. L’objectiu era aterrar el valencianisme, la identitat dels valencians i ficar-nos la por al cos: i ho van aconseguir, fins a l’extrem de l’assassinat i les bombes a Fuster i Sanchis Guarner. Tota aquella violència atiada pel diari, els broseta de torn, l’abril martorell, i altres esguerros de la política, van ser consentits amb total impunitat. Els atemptats mai no s’investigaven i n’hi havia que apuntaven directament a les clavegueres de l’estat, també consentides i pagades amb diner públic.

La inútil Arrimadas, si fa no fa, pretén encendre la violència a Catalunya, mostra d’una mediocritat i una qualitat humana tan baixa que ella mateix sembla que ni mesura, pobra, per tan poca atenció com aconsegueix, malgrat que els mitjans li van al darrere, i atien amb diners i publicitat la idiotesa diària de la provocació. Intel·ligència zero en canvi de l’insult, l’amenaça i la histèria. Si fa no fa com aquella mala peça valenciana que vam patir durant tants anys a València, contra la democràcia, contra la intel·ligència i contra els valencians que reclamaven més llibertat i més democràcia.

Sens dubte que totes dues bruixotes de la violència i l’amenaça rebien molts recursos per fer allò que feien, i van aconseguir de fer forat tant ací a València (la violència permesa d’aquella escola encara dura) com també n’ha fet a Catalunya: la mostra són uns quants mossos actuant de matons i fatxendes, emparats en els seus uniformes i les armes de la violència que els permet el conseller, són també els models de l’insult, l’amenaça dins el parlament català, que mai no havia tingut aqueixa mala jeia, ni uns modos primitius que cercaven fer de pinxos, com si allò fora una cosa entre bandes de carrer que s’hagueren d’estomacar, si ella treia aquella carassa de mala persona que fa tanta angúnia. Pobra.

A mi l’Arrimadas em recorda aquella pseudoperiodista consentida i impune, que usava el diari per atiar foc i flama en favor de l’espanyolisme més caspós i contra qualsevol tret valencià que es volgués reivindicar o normalitzar, com la llengua, la cultura o el nom de país valencià.

MariaConsuelo deia: el terme País Valencià no existeix, és espanya. Arrimadas diu, la República catalana no existeix, és espanya. Tanta similitud entre primats, violents i agressius, no serà una casualitat, sinó una plaga enviada per déu totpoderós per fer-nos pagar els pecats que provoquen els mossos que fan d’espanyols.

El mateix diari la va fer al carrer, MariaConsuelo, perquè ja no li treia el rendiment. Ara, havia fet més mal que una pedregà, la pelleringa. Pel que sembla, a l’Arrimadas també la faran fora de Catalunya, la trauran a passejar per Espanya… És el nivell!

Per què el País Valencià no farà vaga per la democràcia?

Ves que n’hi ha motius, i n’hi ha raons de pes per plantar cara al sistema antidemocràtic que vivim, que ells (elpoder i els llepons) pensen que és excessivament democràtic, però que no l’és. Excessivament per ells és que pot posar en perill els privilegis que s’han atribuït, només per ser rics, poderosos, hereus o fills de puta a seques.

Emparats amb partits del 155, de Compromís i de Podem, amb el PP i C’s a l’oposició del govern valencià, els valencians continuem sense una connexió lliure amb TV3 i IB3, malgrat que són televisions en la mateixa llengua, només perquè una oferta més ampla en català alleugeriria el desequilibri dels mitjans públics i privats contra la llengua dels valencians. Perquè aquest és un desequilibri orquestrat i conxorxat per tots els partits de les Corts valencianes sense excepció, i atempta contra els drets dels valencians i contra els principis bàsics de la democràcia. Però això no els ha interessat, el desequilibri de llengües, ni l’informatiu.

Quan eren a l’oposició, tant compromís com podem com el pspv (no tots els seus militants, naturalment), van demanar que no es tallés la connexió amb els mitjans catalans, però el pp era en representació feixista descarada i va tallar de socarrel aquella informació massa torbadora per al fetge franquista dels seus militants. TV3 podia explicar les notícies des de l’òptica no-espanyola (no us penseu que gaire) o fins i tot des de l’òptica objectiva d’un capitalisme no tan salvatge. A més, afegia el temps i l’esport, que des del Nord són més frescs i hi jugava Messi. Des d’espanya, la informació esportiva de tot tipus és hitleriana sense embuts.
Sí, fins i tot els militants de compromís volien, abans de governar, recuperar el senyal amb una televisió i una ràdio cent vegades més professional i culta que no tot el rastre de ràdios i televisions en mans d’inútils i pocapenes. Ara, va ser posar-se a governar, i el botànic se’n va oblidar de la reivindicació i del desequilibri mediàtic, pel que fa a llengües.

Resum: el botànic prefereix governar entre capelletes a recuperar un pam de dignitat i un got de democràcia informativa; total, si TV3 és en català i potser que, per segons quins militants (de tots tres partits), la llengua català-valencià, la mateixa la mateixa potser que siga discutible.

Però n’hi havia més raons per a l’optimisme i per anar a la vaga general, per l’escola, per la sanitat, pel robatori ordit a les caixes valencianes, per l’atac espanyol al camp, perquè tenim menys possibilitats de feina que qualsevol inútil de castella, andalucia o extremadura: que qualsevol d’espanya… Raons, per la vaga, des la pròpia generalitat, n’hi ha a manta: contra l’església valenciana d’extrema dreta, per exemple, incapaç de fer ús de la llengua dels seus, contra l’ocupació militar usurpada als termes de manta pobles, contra el setge policial que patim cada colp que reclamem identitat el 9 d’octubre, contra els inútils del govern civil, per la corrupció borbònica consentida i fatxenda…, fins i tot per la ineficàcia de tantes conselleries que, ara sí, han sigut governades amb la por als funcionaris i no pocs tics que vénen d’herència espanyolista, sobretot a través d’un pspv convertit en psoe amb tants defectes que vulgueu trobar… Per exemple, la participació en les clavegueres, la tortura, o les llepades a la monarquia franquista.

Però n’hi ha més, com ara el camp, el corredor mediterrani, l’explotació laboral, els contractes de merda, la incompetència funcionarial, les retallades en sanitat, o la bufa mental en favor de beats i requetés. Totes les raons són suficients per fer una vaga general en favor de la democràcia, i del setge als valencians. Però, ai, el groc fa molt de mal, també entre els valencians, i només una minoria són encara descaradament defensors dels drets universals. El feminisme, el color morat, les reivindicacions més absurdes o abstractes, totes seran benvingudes, ara, però ai si us moveu o demaneu de plantar-vos en favor del groc… Ací el país perd l’oli i l’engrapa la por, justament, la falsa democràcia que patim.

Ja li anirà bé al botànic, potser, tenir connexió unilateral amb espanya, fins i tot a través d’À punt, que en espanyolisme i caspa informativa no ha canviat gairebé res en trenta anys.

La llei dels borbons

Per respecte a quines lleis, espanya es va saltar la justícia per regalar diners als bancs? Per respecte a quines lleis els perdonà allò que havien robat? Per respecte a quines lleis, espanya perdona violacions i accepta agressions a les dones? Per respecte a quines lleis els valencians hem de ser furgó de cua del finançament? Per respecte a què, tenim prohibida la TV3?, Per respecte a quines lleis es tolera el saqueig al camp valencià? Per respecte a quines lleis es va permetre la corrupció de les caixes valencianes i la seua eliminació? Per respecte a quines lleis se subvenciona públicament el franquisme i la seu herència? Per respecte a quines lleis s’ha permés la monarquia? Per respecte a quines lleis els franquistes ocupen els càrrecs als tribunals? Per respecte a quins lleis els valencians paguem autopistes i els madrilenys no? Per respecte a quines lleis espanya protegeix la taronja de Sudàfrica i malmet la valenciana? Per respecte a quines lleis la gc no respecta la llengua dels valencians? Per respecte a quines lleis hi ha clavegueres d’estat? Per respecte a quines lleis encara es tortura? Per respecte a quines lleis espanya pot saltar-se els drets universals? Per respecte a quines lleis espanya actua contra la democràcia? Per respecte a quines lleis el rei espanyol reclama que respectem allò que ell no respecta?

Qui és el rei per reclamar principis morals, quan sa casa és exemple d’immoralitat?

Qui confon democràcia amb llei, obre les portes del totalitarisme” Hannah Arendt. [a la piulada de Xavier Díez @herodot10]

“Els borbons són una imposició franquista que encara dura”. Xa, Felipe, a quina llei democràtica atribueixes l’herència?

Per cert, aquest reietó despullat —de democràcia i de drets universals— ja sap que era fora de la llei quan va demanar a empreses catalanes que marxaren de Catalunya???

Jordi Sànchez respon a Felipe VI: ‘No hi pot haver una llei que ofegui la democràcia’

[judici al Suprem, 21.2.2019]

[continuarà]

 

Espanya jutja la democràcia, segona setmana (6)

A espanya no li ve d’una setmana ni de dues, atacar la democràcia per justificar la seua raó de ser. Ho fa a través de tants recursos com li calguen, jutges, mitjans públics i privats, programes esportius (ah, els esportius i futbolers són entrenats en l’assetjament a la democràcia), tribunals, partits, govern, tot li val per justificar com fan pinya en contra dels drets. Fa anys que ho patim, que la democràcia no ha sigut benvinguda a espanya si significava fer net i tallar els privilegis de cuixa de l’extrema dreta i el franquisme: la segona setmana posa en pantalla gran internacional que un partit feixista és acusació particular i té dret de xuplar càmera, mitjans i privilegis. És el representant legal, monàrquic, suprem, del franquisme viu i sòlid en el segle XXI. Molt normal a l’espanya corrupta del psoe, dels borbons, del pp, de c’s, de podemos i del rastre de partits botiflers, espanyolistes… Ells mateix justifiquen, el capgròs sánchez o el capgròs casado, que són el millor model del món.

—Caguenlhòstia, xa, una ferrà per a vomitar!

La segona setmana tornarà l’esperpent en canvi que vulguen obligar-nos a fer vida normal. Com si no passés res. Catalunya proposa una vaga general contra el despropòsit feixista, i Europa, pobra, també va lligada de mans perquè n’hi ha tanta caspa o més que n’hi ha a les millors cases feixistes, sobretot als llocs de responsabilitat del parlament a Brussel·les. Vull dir que no n’hi ha homes sencers capaços d’avantposar els drets universals als interessos feixistes d’espanya, itàlia, polònia o frança, per posar-ne quatre exemples parxís.

Catalunya va sola en l’envit, ara mateix, si no es destapen totes les sorpreses amagades que esperen un tomb, un avís, una profecia de Delfos per obrir la segona caixa de Pandora capaç de posar Europa en escac en favor de la democràcia, o de la idiotesa que molts auguren, per connivència o per conveniència.

Això encara farà més noble tant de coratge i més gros el premi que guanyarem tots plegats, amb la República catalana.

Si la violència és l’últim recurs

La violència és l’últim recurs que li queda a espanya per frenar la República catalana. Fins ací ha arribat l’estat espanyol amb tots els arguments possibles. Sense arguments. Sense, naturalment, en un estat democràtic. Un estat que respecte els drets universals, la llibertat d’expressió, les maneres del segle XXI, si no és que, la violència, és per damunt de la resta de coses. Aleshores, no n’hi ha arguments, ni diplomàcia, ni civilització, només el primitivisme que tant els agrada exhibir, a la meseta.

Dissabte vaig ser a la Gran Via de Barcelona per viure, de nou, aquests encontres joiosos, carregats de drets i de raons. Amb el clam que l’autodeterminació no és un delicte i en favor de la llibertat dels presos, els catalans van tornar a manifestar-se pacíficament i multitudinària per ensenyar al món de què són capaços per fer realitat la república.

La diversitat de manifestants, de tota condició i edat, de molts colors, tan entusiasta com sòlida en les idees i les aspiracions, ja no s’amaga ni es queda a casa, malgrat les amenaces, la presó o la teatralitat d’un judici que ensenya al món dues cultures diferents: espanya i catalunya. L’una, a través de fiscals i advocats d’un estat tan repressor com limitat en intel·ligència. L’altra, uns polítics tan preparats i de discurs intens i culte. El món ja ha pres partit, a través els mitjans que contemplem aquella desigualtat de l’un costat i de l’altre. El Suprem espanyol, també.

Dissabte vam viure un altre jorn per a la història, per a la festa democràtica. I vam baixar carregats per emprendre a València accions en favor d’aquesta il·lusió que ens esperona a continuar treballant per la llibertat dels pobles, pel dret de decidir. Catalunya ja s’ha decidit, per una nació culta i lliure, plenament democràtica, fins i tot de respecte a espanya i a la seua bandera (ho vam comprovar in situ). Això ja no té pas enrere. Encant i endavant, aquest espill que ja és un model al món.

Només caldrà que espanya es respecte ella mateixa.

[continuarà]