Timmermans i Junckers

N’hi ha homenots a la UE, al capdamunt de la responsabilitat política europea que asseguren no tenir dubte que el judici contra l’1 d’Octubre orquestrat pel 155 espanyol —el govern espanyol, els Tribunals, la policia, la monarquia, els mitjans, i la resta de la caspa— serà imparcial. Arriben màxim fins ací, que el judici serà… sense parar a pensar si el camí fins ací, l’empresonament arbitrari d’innocents, la pèrdua de drets individuals i col·lectius, l’atac a les idees, a la llibertat d’opinió, i fins i tot, l’atac a un parlament democràtic, és motiu de judici, de posar en presó els líders polítics que han acomplert amb el compromís de consultar el poble amb un referèndum.

Els Timmermans i els Junckers (aquest és president de la UE, un borratxo en el qual hi ha dipositada la responsabilitat màxima) qüestionen el parlament català, les seues decisions, i la força de més de dos milions de catalans que els donen suport, en canvi de dir que no dubten que el judici serà… No han qüestionat la violència policial, la persecució a la democràcia, l’assetjament, les males arts del govern espanyol del 155, les clavegueres, el suport al franquisme, les subvencions a fundacions feixistes, de tot això, que és qui dóna ales al judici, els Timmermans i els Junckers no diuen sinó que el judici, pensen ells, serà just…

No qüestionen, els Timmermans i els Junckers, l’emprsonament arbitrari durant més d’un any de polítics que fa quatre dies compartien parlament a Europa, homes i dones que han demostrat abastament la seua lleialtat a la democràcia i als drets humans, tota la vida al sevei d’una Europa més humana, al debat, a la construcció d’una democràcia més neta a Catalunya i, de retop, també per a Espanya; no han qüestionat, els Timmermans i els Junckers, la persecució de joves, de músics, d’artistes, només perquè expressaven opinions d’això i d’allò a través de cançons, de titelles, o a través d’articles de premsa, ni han qüestionat la persecució a mestres, a escoles senceres, en canvi de tolerar la impunitat amb la qual grups feixistes han atacat persones, institucions democràtiques, o símbols que representen la llibertat… Ni han qüestionat uns cossos policials d’herència franquista que actuen amb la mateixa agressivitat i violència com quan étrem en una dictadura franquista assassina.

Perquè mai més pocavergonyes siguen responsables de la política, ni a Europa ni enlloc, denunciem tots els Timmermans i Junckers incapaços de diferenciar els drets universals dels interessos polítics que representen.

El llaç groc contra la violència

El 30 de gener se celebra el dia de la No violència i de la pau, una diada internacional que té molt de commemoració teatral, de paper mullat, per acontentar-nos o alimentar consciències amb dietes i potingues. D’un altre costat, cada acció en favor de la pau i de la no violència ajuda a destapar els violents, fins i tot a formar els joves per la pau, des de l’escola. D’ençà de la República catalana, proclamada i envaïda d’un sol colp, la violència s’ha ensenyorit del discurs, de la política, dels mitjans, que han volgut normalitzar-la com un afegit crònic al qual caldria acostumar-se en vida, com qui s’acostuma a viure amb el mal de cap, la coixera o la vellesa quan l’edat s’hi aproxima.

Aqueixa violència que s’ha ensenyorit indissimuladament de les nostres vides fa que trobem normal de fer vida normal amb presoneres polítics, canals de televisió prohibits i amenaces a tort i a dret si en parles d’això i d’allò, fins i tot el jutjat ja se n’encarregue de decidir, amb una violència inusual, quins han de ser els programes d’ensenyament de llengües a l’escola. Tothom veurà normal de permetre atacs feixistes en ple segle XXI? Tothom veurà normal que els bancs decideixen què han d’escriure els mitjans?, Tothom ha de veure normal què els set telenotícies, de set canals diferents, expliquen sempre la versió uniforme de com veuen el món?, tothom veurà normal l’exagerada corrupció polític-empresarial d’un règim violent i caduc?

N’hi ha pocs símbols que provoquen tanta reacció a la trama violenta orquestrada els últims anys contra la democràcia i la llibertat. N’hi ha batalles que han passat al davant amb una certa normalitat, sense que provoquen aital animadversió. Perquè hi ha lluites que es fan virals, sense pretendre-ho, i agafen una dimensió desconeguda fins en eixe moment, són d’una força imparable, punyents, intenses, com una de les grans lluites de tots els temps.

La multa de la justícia feixista espanyola

Fa uns anys van multar Acció Cultural, una entitat germana d’Omnium, només perquè facilitava de veure la TV3 als valencians a través d’uns repetidors que havíem pagat amb una subscripció popular. Les multes van arribar al milió d’euros, només perquè la televisió no era en espanyol, i tampoc no semblava espanyola, malgrat que molts dels programes eren provincians i submisos a espanya. Tant se val, les multes van obligar-nos a desconnectar els repetidors i els valencians ens vam quedar sense senyal. Un No-senyal que encara continua. La justícia feixista espanyola no considera que això siga un greuge, ni un tracte desigual, de tenir 100 cadenes de tV en espanyol i només una en valencià, encara no fa ni uns dies. Ens van multar severament, amb escarni, de manera exemplar, perquè sabérem que els feixistes del pp i dels jutjats podien actuar amb arbitrarietat, contra els valencians.

La mateixa arbitrarietat que ara els permet de multar OMNIUM cultural, per una enquesta que, els jutges feixistes espanyols, consideren que vulnera els drets del secret de dades. Xa, mira que n’hi ha empreses multinacionals, bancs, Íbex, i tutti quanti que han fet mal ús de dades particulars, ves que n’hi ha que saben què fem, què mengem i on caguem a cada moment, si el control legal i il·legal que en fan de les nostres dades és abusiu i ben productiu per ells, aqueixa caterva d’empresotes que fan i desfan el que els passa pel serengue. Però els feixistes de l’audiència han decidit de multar una organització cultural, en canvi de perdonar i deixar actuar amb impunitat criminals, gànsters, i organitzacions franquistes. L’arbitrarietat judicial? No, la injustícia feixista espanyola contra la justícia, si aquesta defensa la llibertat, la democràcia o els drets universals… Amb prevaricació, premeditació, nocturnitat, els militarots juficials es creuen per damunt del bé i del mal, si arriben a ser inútils!

 

Rodant per les Repúbliques

Encara amb els cor encongit per l’experiència d’haver acollit Jordi Puig, que avui ja serà a Vila-real, rep missatges de pobles que volen ser etapa d’aquesta aventura extraordinària per la llibertat. Què és també l’aventura per la llengua, per l’amistat, per la descoberta d’un país que es destapa de pors i amenaces, malgrat la insistent violència contra nosaltres: el cas dels taxistes, dels guàrdies de seguretat, de tants mitjans públics i privats com ens voldrien espantats, muts, atemorits i submisos a la causa feixista.

«Una merda pa ells!»

«No ho tindrem fàcil», deia el Jordi a l’Ateneu dimarts a la nit «però l’objectiu ja no és cap altre i finalment ho aconseguirem. Malgrat un estat feixista —què us he de dir jo als valencians, de com és de feixista l’estat espanyol!»

Camí de Massamagrell ens paràvem a observar la serra Calderona, que es retallava contra el cel tan neta, el vent i el fred ajudaven a perfilar-la: es retallava el Camp de Túria darrere nostre i arribàvem a l’Horta, pel polígon del bovalar (ja no se’n fan de boves, ni de cadires, d’aquelles tiges…) per fer parada al cementeri del poble —tot just recordava aquella porta del cementeri de menut, quan passàvem els diumenges camí de la platja i un rogle d’homes i dones en les cadires de boga feien la tertúlia: com podia ser, que ho feren davant la porta del cementeri, em demanava amb sis o set anys, sense que la pena els posés tristos i capcots cada diumenge…

És aquella pena que molts independentistes encara arrosseguen ara, per aquest tràngol passatger, o per aquell inconvenient, sense pensar quantes vegades altres personatges de la història han patit encara més grans desgràcies abans d’aconseguir l’objectiu però que no van defallir mai. Mai de la vida. A fer la mà la pena, xa!

Ja no ens acontenten molles, que voldrem el pa sencer, coste el que coste: el problema ja no seran les taronges, ni el patrimoni valencià, ni la llengua, ni tenir-nos sense senyal… Mentre siguem encadenats a espanya, els valencians perdrem sempre, patirem, i serem l’ase dels colps. Prou de mostrar-nos melindres i submisos, cap a la república valenciana, l’únic horitzó net i lloable dels valencians.

 

Rodant per la República (l’etapa de Bétera)

Jordi Puig ha arribat avui a Bétera, des de Burjassot. Venia acompanyat de bons amics valencians, pel camí de Burjassot, que entra al terme pel camí vell de Paterna. L’hem rebut a la vesprada quan ja havien fet una sobretaula al bar la Font. A l’Ateneu de Bétera ens hem aplegat una bona colla de socis que hem reviscolat de tant de coratge: «aquell article de l’Andreu Barnils —tu que estàs disposat a fer per la República?, em va esperonar a fer alguna cosa, també per tranquil·litzar la meua consciència…» I Jordi Puig es va llançar a recórrer el país, de primer per les Illes, després pel País Valencià, convençut que la República no té aturador, encara més com més gent ix a rebre’l, a acompanyar-lo, a escoltar una experiència més, com tantes d’altres d’anònimes, que ja són conscients que l’únic camí possible de la democràcia a espanya és la via catalana: la república i la independència.

Sopem a l’Ateneu a la vora del foc, i planifiquem el camí de la següent etapa, fins a Sagunt pel camí de Llíria, l’assegador, la vella via ramadera que unia Morvedre amb Edeta. Discutim d’això i d’allò entre dolços i licors de la terra. Parlem del camp, dels valencians, de dignitat i de democràcia. Parlar-ne, en aquest estat caduc, si ets en casa amiga encara ho pots fer. Poca broma el que voldran fer-nos empassar. Guanya l’optimisme, amb el qual afrontem el difícil equilibri a dues bandes de la balança: de l’una, espanya i la violència, l’amenaça, la justícia franquista i arbitrària. De l’altra, els drets humans, la llibertat i la democràcia… Si en el segle XXI encara no ho tenim clar qui defensarà els valencians i qui ens vendrà a Sud-Àfrica, que li ho demanen al refillet del González Pons, que va animar tot el PP d’Europa a burlar-se dels valencians i de qui ens va parir.

Una altra nit sentida, carregada d’història, en aquest viure intens de tants protagonistes com ens animen a continuar, a entendre que estimar i lluitar són verbs inseparables, entre els valencians. Gràcies, Jordi.

La vida del llaurador valencià

Una plataforma  ha convocat avui una concentració a diversos pobles en favor de la taronja, del camp i de la vida dels llauradors, que ja fa milers d’anys que passa més pena que glòria.

Plataforma per la dignitat del llaurador” vol aplegar la consciència valenciana a Europa, que no sembla conèixer gaire els valencians i el seu patiment bíblic.

Sembla que el llaurador valencià vol deixar d’acotar el cap, però ningú no li ha dit com, i ell, pobre, no sap com fer una altra cosa, si no és acotar el cap. De primer va ser el secà, i unes petites hortes per sobreviure, i el llaurador acotava el cap. Després va venir el monocultiu del taronger, desregulat, desorientat, desorganitzat, el llaurador valencià acotava el cap, que sempre havia fet allò, el que li havien dit, sense protestar, sense queixar-se públicament, sense convicció, ni identitat, ni culpa de tanta immoralitat com l’havia governat sempre. Acotava el cap i s’encomanava a la maedéu i a la cassalla. La cassalla feia més miracles que no la maedéu, però ell continuava acotant el cap després de tanta pregària. Tant era taronges com mandarines, caquis com magranes, el problema no era el producte, ni la feina, ni l’estil de vida senzill, en canvi d’una manca de convicció, de defensa a ultrança de la terra.

Durant anys, el llaurador valencià s’havia refugiat en els partits de dreta, o en la mateixa dictadura, amb resignació, bo i sabent que la dreta el castigava per ser llaurador i pobre, però ell hi insistia a deixar-se governar per aquells que més el castigaven. Es queixava a casa, amb la dona, amb els fills, però acabava acotant el cap. Quan hom pensava que l’esquerra faria res, en arribar a tenir poder, l’esquerra va fer com els partits de dreta, robar, enriquir-se i continuar maltractant els llauradors valencians, que ja sabien que ni els uns ni els altres no li resoldrien els problemes del camp, ni li canviarien l’esport preferit d’acotar el cap. Per això continuava votant els partits de dreta, o d’esquerra, perquè el llaurador valencià suposava que els partits espanyols de l’un o de l’altre color li adobarien la vida.

Enguany el parany que li han posat ha sigut tan gros que, els més vells de l’ofici, arriben a dir que no ho havien conegut. La desfeta és total, de renúncia a la terra i al camp, diuen uns quants llauradors que fa cinquanta anys que acoten el cap. Sobretot perquè saben que els polítics de dreta i d’esquerra, els del pp i els del pose, van vendre-li l’ànima, allà a Europa. I ara no té ni esme, d’acotar el cap, el llaurador valencià.

Aquesta vesprada veurem si serà diferent, davant els ajuntaments de seixanta pobles valencians, si som capaços de dir prou, de dir alguna cosa del camp valencià. De dir nosaltres som ací i no deixarem que se’n burlen, ni el pp ni el psoe, els uns i els altres, del viure dels llauradors valencians que només si saben acotar el cap.

 

 

Passions nobles pel país i per la lectura

Aprofite que baixe a València amb metro per començar un llibre que tenia pendent, des que vaig llegir la recomanació que en feia Jordi Badia: L’única passió noble, de Joan Garí. El llibre ha provocat que la distància, el temps d’anada i tornada a la ciutat des de Bétera, fos curt, massa curt fins i tot. Joan Garí aprofita una estada al Perigord per visitar la casa-torre de Montaigne i escriure un assaig bell sobre Fuster, el país, la llengua, i la noblesa d’escriure. Capítols breus, de gairebé dues pàgines que s’empassen amb tanta facilitat com el goig que provoquen, i a cada racó ja trobareu una petita reflexió per obrir més gana i un gran deler: els valencians, el gran mestre Joan Fuster, la desesperança de saber què podíem arribar a ser, o ser només, si els valencians mateix no haguéssem sigut castigats tan severament, de vegades pels mateixos valencians. Però sobretot pels espanyols, ben calculadament i premeditada. Un exemple, la TV3 encara és una quimera del 155 espanyol contra Nosaltres, els valencians. Tornaré a descriure i escriure sobre aquesta lectura en més ocasions, però us deixe aquesta màxima del pròleg:

«Lectors, feu de la vostra desesperança una pàtria. Molts valencians ja han pegat el primer pas»

L’única passió noble, converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. Joan Garí, ONADA, 2016

Sant Antoni a la presó, que del porc farem cuixot

Sant Antoni és la festa més estesa del país, i malgrat que pocs pobles fan festa grossa, sí que celebren el foc, el dimoni o la benedicció d’animals. La primera festa gran de l’any, després de Reis, espanya l’ha aprofitat per escarnir la democràcia, en empresonar amb arbitrarietat alcaldes o qui li ha passat per l’engonal: tant se val que no hi hagués carta d’un jutge, tant se val, perquè són la mateixa cosa, i el fet greu, gravíssim, és que la impunitat policial per actuar com i quan els rota ja fa pudor a normalitat: el govern del 155 assegura que això és correcte (ho van dir el delegat i el ministre), actuar amb violència contra la llibertat de les persones. Sí, espanya veu correcte perseguir i acaçar els demòcrates, perdonar els violents, els agressors, amagar els criminals, perquè potser vol actuar com un estat criminal, l’és, si fa no fa des de la borbonia, la política, la justícia i la policia, aquest enteixinat criminal no tapa la incapacitat, la mala gestió, el robatori continu, la malversació, d’un país podrit, com un gra en el cul de l’europa més mediocre i pocavergonya.

Sant Antoni es va enamorar d’un porc, pobre, que ja el tenim durant la setmana vestint haques i cavalls, gossos i corders, arreu del nostre país per preparar-nos contra el setge feixista de la caverna. Qualsevol de nosaltres serà agredit segrestat, violat en els seus drets a mans del psoe, del pp, de c’s, d’aquest pastís franquista del 155 que tant els agrada de traure a passejar, mentre aquell inútil extremeny voldria demanar directament que cada valencià o català li donàrem 1.000 euros per a vicis, que n’ha de tenir d’inconfessables, el refillet. Com més va més independència i més gent al nostre favor #RepúblicaValenciana

Paquita Sanchis, escola i llibertat

Paquita Sanchis Ferrer  (1896-1970) va ser mestra durant els anys vint-trenta del segle XX. La informació recollida per exalumnes, i algunes mestres investigadores, encara una informació escassa, apunta que era lliurepensadora, naturista, membre d’esquerra republicana al país valencià, la primera dona afiliada a la UGT, i per això li van fer consell de guerra sumaríssim… Mestra massa revolucionària, represaliada. Avui, al centre cultural la Nau es presentarà un documental sobre al seua història.

Escarni i càstig als mestres, fa vuitanta anys, com avui mateix, que no sembla que vulguem aprendre. Avui han tancat arbitràriament unes quantes persones, sense ordre del jutge, per la cara i la pocavergonya de la policia. Entre més, dos alcaldes que fan d’alcaldes, i es planten contra el feixisme sense por. En favor de la democràcia.

En alguna comissaria no deixaven entrar els advocats si parlaven català. Com en el franquisme, els cossos de la policia no han canviat gaire. No gens. Repressió, analfabetisme, l’herència franquista que perviu descarada desbocada idiota contra la democràcia. Acarnissament, burla, acaçament, la policia i la justícia espanyoles. I el delegat del psoe, i el govern del ps,e diu que tot això és correcte. Ells ho veuen correcte, el feixisme imperant.

La mestra Paquita Sanchis va ser mestra a Llíria durant cinc anys, i encara va defensar-se de la burrera espanyola fins que aconseguí incorporar-se al magisteri a l’edat de 69 anys. Perquè la llibertat no mor, l’amenaça la força franquista de sempre, ahir i avui, el 155 que ens governa. Però no mor.

 

Enric Valor, 19 anys després

«De primer l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.»

Diumenge féu dènou anys que va morir l’escriptor Enric Valor. Un dels grans narradors valencians de tots els temps, possiblement el de llengua més acurada del país sencer, un home que va fixar i augmentar la riquesa de la llengua, com cap altre escriptor valencià. Un novel·lista excels, un mestre gramàtic, i un rondallista com n’hi ha pocs al món, perquè la cura de la llengua va anar per davant de la història, del succés, de l’anècdota…

Divendres, edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya van lliurar el 38é premi de narrativa Enric Valor al Centre Cultural en un acte lluït, brillant i emotiu. Hi va participar el cor de l’escola i un trio de músics que van oferir una versió d’Ovidi magistral. Hi havia dos consellers, secretaris autonòmics, directors generals, diputats de cultura i no hi cabia una agulla més, en aquell teatrot de la plaça del país valencià. Potser que haja sigut l’acte més important fet en reconeixement al gran escriptor 19 anys després de la seua mort. Com important va ser el missatge de l’editora, Núria Sendra: “treballem per la llibertat del país”

I ves que Enric Valor mereix que el país el tinga en major consideració, un home que ha fet escola i ens ha salvat la llengua, la bona literatura, el relat curt i llarg, la manera de fer parlar un masover de manera acurada, neta, digna, com pocs homes de lletres, ell, sobretot, n’han tinguda amb tanta estima la llengua, que només per això cada any també hauríem de retre-li homenatges i cants als carrers i les places.

Però ja ho va dir un altre il·lustre mestre, Vicent Escrivà, que el mestre Enric Valor no havia passat la séquia de Montcada, i això, en aquest petit país de vidres i espills, es paga amb l’oblit i la ignorància.

Ens quedem amb el reconeixement a Picanya, la relectura del cicle de Cassana, l’ambició d’Aleix, les rondalles completes, la gramàtica, les contarelles i alguns vídeos de conversa viva i exemplar d’aquest valencià il·lustre.