En venc l’ànima pel camp valencià

Acabe de trobar-me un professional del comerç de la taronja que em vol passar una escolteta: —Perquè et conec i sé de què vas, t’ho puc dir, però no em faces cas si no em creus!
Ja puc esperar-me qualsevol cosa, no sé si em pot anar pitjor enguany, amb la taronja. Em passe molts cap de setmana treballant al camp, l’estiu sencer, les vacances de mestre… Què em pot anar pitjor, si tinc les satsumes penjant dels arbres i les clemenules, són milers de quilos que comencen a fer malbé la collita d’enguany i la que vindrà. I de la taronja grossa, ai, no n’esperem gaires miracles, aquesta temporada.
—Encara no saps el pitjor: els comerços no paren de treballar, però no vindran a agafar cap navelina dels llauradors petits, cap ni una, i el pitjor és que de Nàvels tampoc no en voldran.
—Què dius, home? Les Nàvels?
—Sí, seran les millors taronges del món, però no en compraran cap, així que si pots desfer-te’n, això que guanyaràs. Perquè els preus seran de per riure, i el robatori un fet consumat.

Aquests acords a Europa perpetrats pels governs espanyols han matat el camp valencià, o si més no, l’han acabat d’enfonsar. N’hi ha llauradors que fa gairebé cinquanta anys que s’hi dediquen, al camp, i diuen no haver conegut cap any tant dolent. Mentre siguem a mans d’Espanya, els governs espanyols no posaran mai al capdavant l’interés dels valencians. Ells tenen uns altres interessos, les armes, el peix, els interessos propis al Marroc, els negocis bruts dels borbons, els negociots que no diuen, les famílies intocables que han d’enriquir sí o sí, mentre els valencians poden aguantar-ho tot, perquè saben que no es mouran. Ni un dit mouran, de tant com els han pegat i acovardit es deixaran agenollar abans no facen res, i encara ordiran tirar la culpa al món, als catalans, i als designis de la maedéu fallera i beata. L’espanyolisme exacerbat és una bona excusa per amagar la incompetència dels valencians a defensar el seu camp, com fan els francesos, per exemple, o els catalans.

Damunt han aparegut lobbys a tot arreu amb molts interessos a SudÀfrica i a altres zones del sud, perquè els negocis siguen redons. I encara n’hi ha comerços valencians que els fan el joc, mentre la conselleria d’agricultura, governada pel psoe tanca els ulls, amb una incapacitat inaudita. Sí, tot li va a la contra al llaurador valencià, que aquesta nit, especialment aquesta nit de Cap d’Any no ha de celebrar res, si no és com se’n burla espanya dels valencians, mentre els valencians malviuen de la submissió i d’uns polítics nefastos incapaços de plantar cara.

Plantem-nos davant la injustícia espanyola

Cada dia que passa, la justícia espanyola empeny contra la democràcia que reclama Catalunya. Ara l’un, ara l’altre, sempre n’hi ha jutges espanyols disposats a escarnir, a traure pit, a atonyinar la llibertat i els homes. De primer els presos polítics, després els caps visibles d’associacions civils, després els mestres, i els alcaldes, i els joves dels CDR, els músics, tant se val qui ets, si ets de la democràcia i de la República, tant se val, perquè sempre n’hi haurà jutges que vindran per tut. Ara també els cap de TV3, com els de la Mesa del parlament, o el cap de la Ràdio, tant seval, que hages fet un piulet, un bloc, o fins i tot que hages pensat res en veu alta, vindran per tu. I encara no s’ha acabat. Perquè mai no s’acabarà, amb la indecència, política, judicial, econòmica, religiosa…

Amb Espanya no s’acabarà mai la desfilada feixista contra la democràcia: sempre n’hi haurà fiscals jutges, advocats, malparits que burxaran per castigar-nos el deler de llibertat… Sense perdó. No en tindran cap compassió, i qui pense que deixaran alenar, que ens deixaran alenar, s’equivoca. Completament. Per tant.

Per tant?
Per què els cedim l’autoritat moral?, per què si sabem que no són justos ni fan justícia, admetem sense protesta que aquella justícia corrupta faça allò que vulga contra la democràcia?, contra nostre? Per què cedim davant la seua autoritat franquista?Potser pensem que això ens afavorirà?, que ens portarà un escarni menor, un càstig menor, fins i tot que arribarà un perdó general? Dels franquistes, colpistes assassins, violents, violadors, espereu realment cap perdó de res? I què ens han de perdonar? Que siguem demòcrates? Que vulguem una República? És això que volem que ens perdonen, aquells malparits?

Prou, prou d’acceptar una justícia tan parcial com falsa. Prou d’acceptar res més dels tribunals espanyols que són sota les lleis franquistes. Plantem-nos. Plantem cara amb l’argument democràtic de la llibertat, dels drets humans, del coneixement i la raó.

SI ens han d’escarnir igualment que no siga sota la nostra debilitat dels corders abans de plantar-los cara. Plantem-los cara. No us sentiu degollats d’avantmà. Diem-los que no els reconeixem l’autoritat moral, cap autoritat, per injusta i falsa, dels seus tribunals. Llibertat i república. Plantem-nos!

“Els dies i les dones” a l’ateneu de Bétera

Vindran tres dones de sis, que és la meitat del grup, una fracció d’una joia única, que també és joia, aquest nou projecte valencià de Sis dones que tornen amb un projecte acabat d’estrenar, de música, poesia, ball i reivindicació, un regalàs de Nadal que no us hauríeu de perdre. Mai.

Avui tindrem el CD en directe a l’Ateneu de Bétera, perquè us l’emporteu signat, encara acabat d’enfornar, i potser que pugueu escoltar si elles volen, una prova d’aquest joiell resplendent que són Tres Veus, i veges com no seran les Sis Veus juntes, quan canten Els dies i les dones.

Una sort de la Fira de Nadal a Bétera, tenir amigues que vindran a explicar-nos com van ordir aquest segon projecte després d’aquell regal sobre el Poeta Estellés. A més de llibres, àlbums, còmics, i uns llibres il·lustrats per caure de cul, avui tenim la música… En voleu més? Doncs encara tindrem més sorpreses, xa!

Fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5, això és el Camp de Túria.

 

 

La biblioteca de Mar

Mar Sauret és mestra a l’escolagavina, mestra a secundària, a més d’una mestra entusiasta que viu la biblioteca i els llibres com poca gent sap viure (n’hi ha mares que li van al darrere pel que fa a l’entusiasme i la dedicació altruista a la biblioteca de l’escola, ep). Però ella a més ha obert un bloc ben especial, viu la biblio, un garbuix d’idees, propostes, llibres, lectures, enllaços… Jo el recomane, vos el recomane de mirar, de llegir ara mateix, perquè en uns dies això canviarà molt, perquè ella no para, i en uns dies el daltabaix farà que siga una altra cosa, aquella pàgina; aleshores, us haureu perdut aquesta proposta de hui.

Us deixe aquest últim apunt, sobre els llibres, el tió i sa mare, que va reunir tota la família per fer cagar tot de llibres que havia anat a cercar amb un carro de comprar molts llibres… Va, us deixe l’ultim apunt de Viu la biblio, de Mar Sauret…

«De sempre que els llibres han estat i són per a mi objecte de regal, tant d’anada com de tornada: en duien i duen els Reis d’orient, eren i són un present d’aniversari, els caga el tió, volen acompanyar un dol, o manifestar l’amor, també l’amistat, han buscat camins fàcils d’alguna situació difícil, servien per despertar històries oblidades, o fer conèixer històries molt properes mai contades….

Avui vull dir-vos que el meu amic invisible familiar m’ha obsequiat amb un llibre amb molt de sentit i molt de sentiment. I li haig d’agrair el detall: no l’ha comprat, aquest llibre, no es ven enlloc. I això fa que encara tinga més valor, és un preuat obsequi obsequiat, i tot plegat m’ha fet feliç.

El llibre és “Estimats Lluc i Joana. Contes des de la presó” d’Oriol Junqueras. Buff! No us podeu ni imaginar com n’és de bonic aquest llibre il·lustrat i com n’és de preciosa la idea d’editar, il·lustrar i publicar de manera altruista uns contes que un pare empresonat injustament escriu als seus fills de 6 i 3 anys. Tant m’han emocionat que he decidit participar al Primer Concurs de Lectura en Veu Alta Maria Ibars, que celebrarem el proper febrer a l’escola, amb la lectura d’alguna de les històries que conté el meu regal. Encara no sé quina.»

Haig de confessar que m’he emocionat en tornar a rellegir Mar, una dues i cent vegades. Potser que som uns sentimentals, que ens agraden els llibres, les fires de llibres, les biblioteques i la gent que clama per la llibertat, i en fa llavor d’aquest deler en els fills.

Per molts anys.

Torna la fira de Nadal

M‘he fet un gran regal de Nadal, un llibre breu, petit, que és una joia: IV Taula de poesia, mostrari, lligadet amb una veta quatribarrada i editat a València el maig de 1951

La salutació és a càrrec de Carles Salvador «Els companys poetes han cregut convenient que algú dels que hi prenim part diga unes poques paraules, referents a la present manifestació literària. Immerescudament m’han designat i jo he acceptat perquè actuar a favor de la literatura valenciana m’és un goig i no un sacrifici.»

Almela i Vives, Bernat Artola, Lluís Guarner, Maria Ibars, Carles Salvador, Sofia Salvador, Soler i Godes, Joan Valls… entre més poetes són en aquesta Taula.

Vui la mar té un nou encís” M. Ibars

Avui mateix tornem a obrir la Fira de Nadal a l’Ateneu per aquest encís en favor dels llibres. I tindrem Carles Cano, escriptor, i contador d’històries per a xiquets i joves. I després ja passarem una plata amb l’ànima lectora, a veure si l’encomanem.

Si és Nadal.

Núria Cadenes inaugura la Fira de Nadal

«Hi ha vides que només passen, sense imaginació, sense esperança…» 

Versió1. Anit vam inaugurar la Fira de Nadal a Bétera, amb Secundaris, un llibre de Núria Cadenes què és dins un projecte col·lectiu de l’editorial Comanegra per commemorar els 200 anys de la publicació de Franquestein, la novel·la romàntica de Mary Shelley (Núria va encomanar-nos d’abandonar la presentació i córrer a llegir-nos aquella obra mestra…), res a veure amb una pel·lícula, malgrat que siga la versió més clàssica. No serà la primera de les propostes que ens farà Núria aquesta nit… I sort encara que a la parada teníem la versió traduïda per Maria Antònia Oliver, am un estudi preliminar de l’època…

Versió 2. Núria Cadenes va ser anit a l’Ateneu de Bétera, per presentar “Secundaris”, una novel·la breu del realisme més cru i dur d’aquest s. XXI que vivim entre personatges anònims, secundaris, responsables del vuitanta per cent d’allò que som de vegades sense saber-ho. Som voltats de vides anònimes que farcirien cent novel·les de personatges secundaris, vius, tristos, personatges perduts que mai no apareixen a la història, que potser no saben què és la història…

Versió 3. Secundaris és una gran novel·la breu, un retrat d’una Barcelona desapareguda, que podria ser València, o Bétera (ací Núria ja dirà que qualsevol veí de Bétera ja diu quan te’l trobes que és de Bétera, abans de fer dues frases seguides…)… Això de Secundaris, a Bétera són els blocs d’edificis dels Galls, o Galeries Todo (no sé qui seria el cabró que els posaria aquest nom, a aquells edificis). Un no és de Bétera si no ha entrat mai en un d’aquells edificis, de Galeria…

Versió 4. Secundaris és una novel·la sense esperança, enmig d’un dolor profund, malgrat la qualitat del text, la poesia que hi compté: «Per a la senyora Rosita la vida són fotos congelades i, els fills de l’escala, criatures que sempre caldrà protegir. Sempre.» O aquesta altra «Mentre hi ha vida hi ha esperança…» Caguenlou quin viure, xiquets, que n’hi ha que no tenen gaire sort: «Mai no ha tingut gaire sort, aquest home. Avui tampoc.»

Franquestein és un personatge literari que, malgrat els retalls de què és fet, pelleringues, trossos d’altres cossos, fins i tot carn que no és carn, que no ho sembla almenys, ha perdurat en el temps, ha sobreviscut dos segles reencarnat en un personatge abandonat, apartat, rebutjat, castigat per tothom, una mica com els personatges d’aquesta novel·la, que són vius i reals a cada barri, a cada poble, al meu carrer mateix, fins i tot quan viatges en metro te’ls trobes, tot de secundaris que tindrien paper en aquesta novel·la breu, colpidora, estremidora, punyent.

Versió 5. Núria ens va fer uns quants consells d’escriptora madura, feta, de discurs fluïd, d’una enveja amb aquella joventut que ha viscut tanta cosa: llàstima que l’Ateneu no fóra ple, que tenir una de les escriptores punta d’aquest país no hagués atret els dos-cents mestres del poble, ni els mil universitaris, ni els fills d’una generació que es va desviure per alfabetitzar la cultura i el país: dos consells que vam córrer a apuntar al quadern de deures del Nadal: “viatges i flors” de Mercè Rodoreda i “De foc i de sang” de Caterina Albert.

Versió 6. Núria cadenes ens va llegir un conte curt de Mercè Rodoreda i es va emocionar, amb aquell carro dels morts que travessava un camí de plantes a banda i banda, entre noms científics i populars, recorde l’herba cuquera, i aquella lectura que obria una fira de llibres i de cultura, malgrat tantes absències, sembla que els valencians no n’aprendrem mai prou, que volem ser sota el jou de la ignorància, no passa res, res de res, els pobles no són la ciutat, no, només són el poble. Per això desaprofitem aquests regals, massa formació, un excés tanta cultura, en aquell cau: massa república, per al poble, per al govern, per a les institucions locals, les associacions, els clubs, massa lectura, massa escola mestres, quin remei, sempre de secundaris, els valencians.

Avui segon dia de fira, amb la presentació de l’exposició «Les lectures d’un club de lectura». Vos esperem.

 

 

Fira de Nadal a Bétera

Avui, a les 19.30h, l’Ateneu de Bétera inaugurarà la fira de Nadal amb l’escriptora Núria Cadenes, que a més de presentar el seu últim llibre, Secundaris, farà una lectura especial d’obertura, inaugural. Un Andante cantabile dels llibres, els autors, els tallers i la música, perquè enguany el programa convida a no perdre’s ni un detall, a conviure amb la cultura i a formar-ne part.

La novetat és que, cada dia de fira, hem convidat un lector a llegir uns minuts, un text que, la persona triada, troba extraordinari, especial, únic, pouat del seu repertori lector. Cada dia a les 20.00 farem aquest encontre entre el lector i la seua tria. Però a més, podeu emportar-vos un llibre dels centenars que són exposats a la llotgeta de dins de l’Ateneu, un nou espai que a partir de demà acollirà cinc-cents llibres extraordinaris perquè el Nadal no siga només fet de pessebres, arbres o parar taula. I encara entre un programa atraient, tenim més sorpreses que anirem explicant cada dia. Què, us animeu a viure aquest jorn inaugural?

Fira de Nadal, Plaça del Mercat Núm. 5, Bétera, el Camp de Túria. Obert cada dia de sis i mitja a nou de la nit.

 

24 hores de dejuni (2)

19.00 Acabe l’escola, tinc el cotxe carregat de llibres i no pare de mirar el rellotge. Arribaré tard. En realitat, no arribaré a l’assemblea de Solidaritat al Micalet, perquè he de descarregar els llibres a l’Ateneu de Bétera: la fira de Nadal començarà dissabte i encara hem d’enllestir el nou espai de la llibreria. Quan arribe a la plaça del Mercat hi ha un equip que feineja al Cau (la llotgeta de dins), treu les cadires, agrana, posa llums, i prepara les taules per exposar els llibres. Mari, Empar, Rosa i Apa. Han posat llums de Nadal al corral, que lluu com un pessebre. Descarreguem el cotxe i encara ajude a posar dos taulers per encaixar el màxim de llibres. Anit, a la part del davant de l’Ateneu, Rosa Sandiego Rosa Dasí i Núria penjaven una nova exposició sobre els llibres llegits en el club de lectura. Enguany hem decidit de baixar la llibreria a la part de baix de l’Ateneu, a veure si aconseguim que entre més gent, que més gent s’interesse pels llibres, per la cultura, pel foc encés de l’Ateneu. El programa d’enguany és gairebé enllestit en un 95%. Sense comptar els imprevistos. Dissabte rebrem Núria Cadenes i encara no m’he acabat el seu últim llibre.

21.00 Pegue cap a València amb el cotxe. M’afegiré unes hores a la vetla pel Dejuni Solidari, que ara es concentrarà al primer pis del Micalet. En passar per l’autovia Llíria-València, comprove l’espai Kinèpolis amb un pàrquing que no hi caben més cotxes. Aquests potser que no faran dejuni, cap d’ells, que ja seran de vacances de Nadal, potser que siguen mestres o estudiants o collidors de taronja —els collidors han de ser tots de vacances si és un any que el moviment és tan desgraciat. Sí, els valencians ensopeguem amb els collons, amb els talons, amb les taronges, i encara aquell president de la generalitat vol convidar al president espanyol a venir a fer negociot de menistrots, mentre diu NO a protegir les taronges valencianes.

21.30 Entre al Micalet quan l’assemblea ha acabat. Salude una mestra que era una antiga alumna a l’escola. En som uns quants de vetla, però no gaires. En qualsevol bar de copes  potser que n’hi haja més, però dins el silenci mortal dels valencians, aquest dejuni és un testimoni important, necessari, per mantenir una via de llibertat mínima on més gent es puga agafar. Obric l’ordinador i em pose a veure les notícies, a fer deures, encara em queden uns quants informes. Telefone a la mestra Celest, perquè em confirme si ha llogat la pel·lícula que volem passar demà a la classe, però no em respon. Demà és l’últim dia d’escola abans de Nadal i els xiquets volien fer una cosa diferent. Una pel·lícula?, sí, sí. He demanat consell i finalment n’he triat una que té versió en català… No puc dir encara quina és. Treballe.

22.45 Celest encara no m’ha confirmat si té les pel·lícules. La gent llig ací a la biblioteca del Micalet, xerra, n’hi ha que xerra molt, que aprofita per xerrar amb la mare a través del telèfon, com si foren a casa o prepararen el dinar de Nadal… Ahh, un plat de sopa coberta, aii, ara que fa quinze hores que he començat el dejuni, quinze hores!!! Sí la sopa em vindria perfecta, i un got de vi. Què són quinze hores? Què serien quinze dies? No m’ho puc imaginar, de cap manera, com és de bèstia espanya i el seu feixisme violent, judicialment i polític. Per la llibertat, per la democràcia…!

23.30 Finalment he acabat els informes. Punt i final. Respire, però no ho puc celebrar gaire. Manel acaba de llegir l’editorial de demà a Vilaweb. Emotiu, avui, Vicent, crec que m’ha dit. La gent de la vetla comença a cercar el lloc de dormir. Confirme a Manel que no em quedaré a dormir, que demà treballe i no puc arribar baldat. Encaixem les mans i ens convidem per una nova activitat: dilluns 8 de gener l ‘assemblea decidirà què farem el 2019.

1.00 Divendres 21 de desembre. Un nou jorn que a Catalunya serà viu, intens, de llibertat i de República. A València acabem el trimestre, l’escola plega i posarà el cartell de vacances de Nadal. N’hi ha que ho passaran agre. Molt agre. Ací i enllà, al Turó de Secundaris, per exemple, o a la mar, una pastera ha deixat una vintena de morts fa unes hores. N’hi haurà que passaran un Nadal estret, lluny de casa, en presó, a l’exili, i n’hi haurà més coses. Potser que allò que passe en unes hores siga un altre punt d’inflexió. Ja he arribat a casa. Dormiré unes hores, ara.

Per la llibertat [continuarà]

 

 

24 hores de dejuni (1)

7.15 He començat el dejuni en solidaritat amb els presos polítics, per la llibertat dels pobles a decidir, entre més per la llibertat dels valencians de decidir el nostre futur, per tot allò que aplega el comunicat elaborat per Solidaritat i República País Valencià, per la democràcia…

8.00 He eixit de casa cap a l’escola, tard, sempre tard i corrent, i encara gràcies que avui la carretera semblava en condicions de trànsit. Arribe tard a la classe d’anglés, però en dejú, i m’incorpore a llegir en silenci un text difícil, malgrat que el mestre diu que és de nivell B1, ahh, socors, quina pena les llengües.

8.55 Puge a la classe i comencem la lectura a quart de primària. Tard. Sempre comencem tard a llegir, malgrat que n’hi ha que no els ho has de dir dues vegades, n’hi ha que els costa de posar-se. Avui llegim l’últim capítol del Pinotxo, la lectura del primer trimestre a l’escola. Quan Clara ha llegit l’última línia “que content que estic d’haver-me tornat un xiquet com cal!” hi ha hagut una explosió de joia entusiasta, sobretot perquè la feina era acabada, feta, i molts xiquets trobaven que tanta dificultat lectora com han patit mereixia la festa… La dificultat lectora és un altre repte que mereix el dejú.

11.00 No baixe al menjador de mestres per no tenir deler, ni ànsia ni res que puga torbar el meu estat d’ànim. Continue escrivint informes d’avaluació sobre els xiquets. Sense parar, que no arribe i demà és l’últim dia d’escola de l’any. He comunicat a la direcció que estic de dejuni, i he demanat permís per eixir dues hores.

12.15 Al metro llegesc “Secundaris” de Núria Cadenes, i comence a passar-ho bé en un dels capítols quan entra un jove al vagó amb un carro que arrossega una caixa acústica enorme, també porta un violí que es posa contra el muscle i, alerta, engega la caixa que és amplificada, molt amplificada: no puc llegir, perquè tinc el siroll damunt meu a dos pams. No m’atrevesc a dir res, però em sorprén que molta gent deixe unes monedes en la gorra d’aquell merlitó violinista, moltes monedes, i ningú no li ha dit que dos que llegíem no ho hem pogut fer més. Ah, la lectura si ens costarà de pair.

12.30 Arribe al Micalet, entre, contribuesc a la solidaritat de la taula d’entrada i salude els organitzadors. També salude uns expares de l’escola que són en el Dejuni. En uns minuts comença la roda de premsa i el poeta Manel Rodríguez Castelló explica per què som allà i llegeix el manifest amb una altra dona: alternen paràgrafs, i trobe que escoltat en directe, aquell document té molt de valor i coratge. Després, obrin torn de preguntes. Un dels periodistes pregunta si sabem que Turull, Forn, Sànchez i Rull han deixat la vaga de fam. En nom de Solidaritat es respon que la vaga es mantindrà perquè n’hi ha més raons i de força per mantenir-nos ferms, entre més hi ha en joc la llibertat i la democràcia. A la vesprada s’anuncia una assemblea al mateix Micalet on es decidiran noves accions. Josep Guia denuncia la complicitat del silenci valencià amb tot el que passa a Catalunya. Institucions, el govern valencià, els partits valencianistes, entre més col·lectius, són incapaços de trencar la tenalla espanyola.

14.30 Al metro torne a llegir Secundaris. Atrapat per la lectura, pel dejuni, per l’escola. Viurem un dia intens, veuràs.

15.00 Soc de nou a l’escola. Continue l’avaluació amb els alumnes, els demane que em diguen una frase que puga contenir un trimestre sencer. Quina burrada, s’exclamen, sí, ho admet, el dejú ja em comença a fer efecte. Vuit hores sense prendre res. No vull pensar que serien vint dies, que és el que han estat, de moment, aquells homes. Per cert, sabeu que us podeu apuntar a fer-los companyia, als dejunaires?, o passar a veure’ls, o passar la nit al Micalet? Només per demostrar que n’hi ha molts valencians que som capaços també de defensar la democràcia i la llibertat.

[continuarà]

Comunicat de Solidaritat amb Catalunya

Companys,

des del col·lectiu Solidaritat i República País Valencià, t’animem a donar suport al Dejuni Solidari amb la vaga dels presos polítics que es farà aquest dijous i divendres al Micalet, València.

Tothom hi pot participar segons la seua disponibilitat, ni cal fer el dejuni complet ni ser-hi les 24hores, t’animem per això i especialment a participar en les dues assemblees obertes programades i a la roda de premsa de dijous a les 12.30

SALUT, SOLIDARITAT I REPÚBLICA!!!!