El MH Ximo Puig compara la llibertat i el feixisme?

Vilaweb publica la defensa a ultrança del MHP de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, dels pressupostos espanyols que, no ho oblidem, continuaran castigant els valencians, malgrat l’afegit d’una almoina redemptora per calmar el clam valencià de càstigs i penalitats.

Si el MHP no ha sigut capaç de canviar la situació dels valencians respecte d’espanya —un abús contra nostre que dura més de cent anys—, no li ho podem retraure, perquè amb espanya no li valen coques fines: ells t’esclafen i avant; que ningú dins el paraigua peninsular no se n’escapa de la mà de ferro amb que governen la perifèria, en canvi de consentir aviciar amigots i clients. Els valencians paguem un dèficit fiscal que dura més que no les piles alcalines i les de liti, dura des del braser, la conqueta als peus i la cuina econòmica de llenya i carbó.

No, molt honorable president, vosté no en té la culpa, de no aconseguir sinó les engrunes que espanya ens regalarà, per llepar-los anys i panys, el cap i la cua, sota l’amenaça militar i amb la impotència de saber-nos castigats, menystinguts, burlats, escaldats i encara acusats d’insolidaris. No en té la culpa, vosté, no sinyor, perquè mentre hi siguem, envaïts i colonitzats, els espanyols de qualsevol color ens tractaran tan malament com puguen, i ho saben fer, a consciència i públicament. Encara que governen els del seu partit, ens castigaran a consciència.

Ara bé, això no l’autoritza, per molt president que siga dels valencians, a mentir o a fer política de cabaret, per quedar bé amb els seus; perquè comparar els partits i els ciutadans catalans que expliquen si fa no fa el mateix —que amb espanya no van enlloc i per això ja volen la seua pròpia república—, que es resum en què volen la llibertat per al seu país, li ho dic, no li val a comparar-los amb el feixisme de VOX; perquè és voler comparar el clam de la llibertat pel clam del feixisme: no fóra jugar brut, només, MHP, és declarar-se vosté mateix del bàndol que castiga els valencians, la seua sanitat, la seua escola, les seues infrastructures deficients, l’abandó del camp, tot això és el que vosté ataca quan compara els uns i els altres, si no voten uns pressupostos espanyols que continuaran mentint-nos, als valencians, i demanant-nos els esforços de restricció i càstig que la resta, tota la resta d’espanyols que vosté vulga, no pagaran ni patiran.

MHP Ximo Puig, que el PSOE d’espanya haja decidit de continuar l’acció de desigualtat i injustícia contra els valencians que vosté tan bé coneix en uns pressupostos mancats d’equitat, solidaritat i equilibri, l’aüixa al perol d’un bàndol mesquí i rancuniós, contra els valencians sobretot. I ves que vosté, que ens hauria de defensar a ultrança, defensar els nostres interessos (?), per treure pit i pèl ataca aquells que sí que han sigut capaços de denunciar la desigualtat en canvi de demanar la llibertat dels seus: que demanar la llibertat dels pobles és a la carta de les Nacions Unides, xa, com de segur que vosté coneix.

Els pressupostos espanyols? Vosté hauria de ser el primer a dir: enfiteu-vos-els, malparits, i visca la República valenciana. Però això fóra massa coratge, massa valor valencià, i potser ens tocaria de fer un o dos exilis, veritat?, com li ha passat al seu veí, també MHP, Carles Puigmdemont…

[continuarà]

Mecaguenlamarequehohaparit, el psoeeeeeee!

Dues decisions del psoe els il·lumina més la maedéu de la figa rapà: l’una al govern de valència: els metges, els infermes, qualsevol funcionari del personal sanitari podrà ser analfabet funcional i real. Ves si han de ser rucs, els psoïstes del 155: la llengua dels valencians a nosaltres, els espanyolistes no ens cal per estacar-vos la sanitat i la salut, valencians!

L’altra, la menistra espanyola assegura que la llei lomqe no cal tocar-la gaire, no siga que la fem democràtica, o lliure, l’escola. Una llei de retardats mentals, franquistes i beats, diu ella que en maquillar-la de pigues i de celles (del pèl del piu no ha dit res) quedarà com si l’hagueren fet ells de bon principi.

Això és, com el pp, com l’extrema dreta, i com la mare que els ha parit a tots; el psoe, c’s, el pp, tota la parafernàlia espanyola és allò que és i no canviarà. I governaran sempre contra els valencians i els seus interessos. Ens robaran el finançament, el camp, la llengua, l’escola i la sanitat… I els la bufarà què ens passe, perquè ells en tenen prou de tenir-nos afagats dels ous.

L’únic remei, la República Valenciana, xa.

La mandarina: espanya contra valència

Les mandarines valencianes pengen dels arbres. I sembla que acabaran podrint-se un altre any al camp, mentre els responsables a europa del pp i del psoe se’n riuen dels valencians, dels llauradors i de la mare que els va parir. Un altre fracàs, un any més de runa política contra el camp valencià, i encara si som a finals de novembre. El preu de 4 cèntims que paguen les empreses del suc per quilo, és un insult i un despropòsit. I encara si tens la sort de cara, els 14 cèntims que alguns prometen, no pagarà ni els costos… Un any de ruïna, un altre més, perquè ningú se’n cuida del camp, de l’ofici, del patrimoni, de la política honesta… Malgrat que tot de polítics i economistes tornaran a dir que el camp valencià ja no representa res en l’economia dels valencians. Que tampoc no es perdrà gaire…

—Fillsdeputa!

Ho diran i ensenyaran tot de màsters i cursos fets a la universitat, estadístiques i resultats en favor d’ajudar la Ford, o l’empresa d’energia, o els carburants, o ves a saber quin negoci que els òmpliga la butxaca, perquè fer cotxes en canvi de subvencionar-los a fons perdut sembla que dóna més vots i major idiotesa general. Els acords europeus, atiats pels vots del pp i del psoe, de comprar mandarines que no siguen valencianes és un èxit espanyol contra l’economia dels valencians. Un insult més d’espanya contra el país valencià i els desgraciats responsables de l’agricultura, del ministeri o de la conselleria, tant se val.

—Què ha notat el llaurador valencià en els darrers tres anys de govern del psoe?, que la merda no sura, sinó que l’ofega en canvi de la incompetència, la incapacitat, i la raó d’uns quants vells de la cooperativa: “ja veuràs que faran aquests vostres que ara governen!” Què sabran fer, si són inútils!

I ves si tenen raó, els vells. I els morts. Mon pare era cabota, però tenia raó.

La cooperativa de Bétera també és un desastre similar que no pot adobar ni la maedéu, collidors valencians en queden pocs, i dignitat fa anys que la vam perdre, en llepar les molles que espanya destina al camp valencià: —tanqueu la barraca i dediqueu-vos a mamar-mos-la, sembla que ens volejn dir, mentre la despesa en inútils i feixistes augmenta.

Els mateixos supermercats valencians venen taronges de sudàfrica i encara no fem com els francesos: posar-nos l’armilla groga i provocar-los un foc, una guerra, una paràlisi, un bloqueig com el que ells provoquen contra la vida dels llauradors, mentre alimenten la comoditat panxacontenta dels lladres espanyols que els la bufa valencià o merda, l’una cosa com l’altra.

A 14 cèntims?, a 4 cèntims per al suc? A qui penseu que defensarien els de la policia i la gc, si n’hi hagués percal?

—Foc al camp, home!

Des d’espanya, el jutges ens robaran?

En dedicar-se a ordir, els jutges han trobat una veta contra els drets, contra la llibertat, o contra la democràcia si no els convé; els jutges són ara un altre poder espanyol per damunt la democràcia, sobretot perquè és una falsa democràcia, com demostra el fet que la guàrdia civil, el rei i la maedéu puguen ser-hi per damunt: així que els jutges són també més importants que no el poble, o el sufragi, o les mandarines clemenules, perquè els jutges “hereus” de l’odre públic predemocràtic han despertat la maquinària judicial franquista contra la democràcia i contra la llibertat, a l’empara dels partits espanyols, de la gc, de l’església i els borratxos de la meseta, que no són de la broma, ells: han obert la caixa de la repressió encoberta d’una legalitat que és pocavergonya, a més que els empara un calbot que diuen constitució. Els jutges ens robaran! Com han fet sempre uns altres poders… Uns lladres més per a la festa.

De primer ens roben els drets universals, la democràcia, la justícia, la llibertat de pensament, fins i tot la presumpció d’innocència, ens roben. A espanya no era difícil, perquè de democràcia, ací sempre hem anat prims, desmaiats, boirosos que no veiem clar ni net. Però fa un temps que sembla que els jutges decidiran també a quina cosa un govern —suposadament democràtic— podrà destinar els diners públics. Ai, si cap regió o povíncia pensa organitzar una campanya democràtica, o imagina entrenar els ciutadans en l’excés democràtic, la investigació o sobre quina cosa fer d’això o allò altre…, els jutges els faran pagar la despesa, perquè et robaran la casa, el gos, el cotxe, el patrimoni i l’ànima. Ens arruïnaran arbitràriament, només perquè caminem drets o geperuts o a la xisclera.

En canvi, si penses a pagar pensions franquistes, a ordir clavegueres, a mantenir partits corruptes, bufats monàrquics, venedors d’armes, polítics d’extrema, misses o generals, fins i tot si convides a regalar els milions als bancs, al peix florentí o a llançar-los a la prostitució, a la droga o a paradisos fiscals, sempre que els tingues en compte a l’hora d’elevar-los a suprems i/o constitucionals, no et pegaran pel sac: qui paga mana i filldeputa l’últim. La guàrdia de franco, fundacions, esglésies, màfies, polis i lladres, futbol, bous, violència impune, tu, beure fins a morir-se o follar sense parar: la despesa està permesa si l’aquelarre és tan espanyol com ordenà la dictadura.

El remei és dir adéu espanya, benvinguda la República Valenciana. Lo altre és perdre el temps i el patrimoni.

Festa de la carabassa i de la llibertat

Torna la festa de la carabassa a l’Ateneu de Bétera, i la festa de la llibertat. Mentre es mantinguen presoners polítics, atacs judicials contra la llengua, o es mantinguen els greuges comparatius de finançament i de drets, cada activitat cultural anirà revestida de clam en favor de la llibertat i de la República dels valencians. A prendre pel sac tan de feixisme i franquisme consentit pels mitjans, els polítics, els jutges i els malparits de torn.

Si voleu participar-hi, o fer-hi un tast, o sopar de germanor a l’Ateneu, dissabte ens trobareu al voltant del foc i de tants plats com participaran del concurs. #AtB_carabassa18

 

Vida intensa, d’insomni, a l’Ateneu de Bétera

Daniel Olmo i Cèsar Martí presentaran divendres a l’ateneu de Bétera el seu segon projecte en comú: Insomni. Aquest llibre és un recull de relats, poemes i pensaments de Cèsar Martí il·lustrat per Daniel Olmo i amb pròleg d’Andreu Valor.

La veu de Llíria diu: L’afició a l’escriptura li ve de lluny, però en 2010, quan va presentar un relat a un concurs literari, aquesta va augmentar. Poc després va obrir un blog on publica alguns dels seus escrits, dels quals, ara, alguns passaran a paper. Cèsar es dedica professionalment al desenvolupament de pàgines web, però li agradaria viure de la literatura: “No fem açò per diners, sinó pel plaer de compartir. És un projecte humil, en valencià, que acaba de veure la llum en maig de 2018”. Daniel Olmo (Alcoi, 1973), és qui, des d’Olocau, ha il·lustrat els milers de paraules insomniadores. Daniel ha realitzat projectes de diferent caire dins del món plàstic i s’ha especialitzat en la il·lustració. Autor de tot un seguit de treballs editorials, així com publicacions, en les quals s’ha fet ús de diferents disciplines com ara el còmic i la novel·la gràfica. Des dels seus inicis professionals ha col·laborat amb el grup musical VerdCel. També, Daniel és l’autor de moltes altres portades i il·lustracions de diversos projectes musicals així com de nombrosos llibres com ara Com un record d’infantesa (Sembra Llibres, 2015) de Feliu Ventura.

Entre el Túria i el Ridaura diu: Fa temps em varen proposar participar en un micro-mecenatge i el resultat ja m’ha arribat a les mans. Aquest llibre porta al paper els pensaments, poemes que un jove de La Pobla de Vallbona aficionat a l’escalada i molt inquiet des del punt de vista social i polític ha anat acumulant els darrers anys. Tots entrellaçats amb els dibuixos d’alcoià Daniel Olmo. Sembla que a Alcoi els va això del còmic o com diuen modernament, novel·la gràfica, en poc temps he descobert al Daniel i al Jordi Peidró (Esperaré siempre tu regreso).
Al llibre, pots trobar històries que et poden agradar i altres que no, però aquest és el risc d’intentar d’ajuntar en un volum tantes idees diferents. Potser el següent pas que haurien de fer els autors és fer una novel·la o llibre? 

El ball que en deien de Torrent

Enguany, per celebrar l’XI edició de la Mostra de Música i Cultura Popular, l’Associació Cultural l’Aljama de Bétera estrena Aquell ball que en deien de Torrent…, un espectacle actual, antic i futurista, de treball intens al llarg dels últims dos anys sota la direcció de Pep Ricart, amb l’assessorament històric i etnomusicològic de Raül Sanchis, els versos de Raquel Ricart i Albert Dasí, la direcció coreogràfica d’Inma López, la direcció musical de Toni Gimeno i el disseny d’il·luminació de Sevi Asensi, a més de la col·laboració musical de Pau Puig.

Aquell ball que en deien de Torrent és una representació inspirada en les moixigangues que sota el nom de Ball de Torrent s’han escenificat durant més de tres-cents anys en terres valencianes, però revisitada des de la modernitat i la posteritat. La localització de l’acció teatral se situa a Bétera, any 3022, i la trama comença amb la visita d’uns reis que venen a inaugurar el tan esperat Museu del Castell.

Estrenarem l’obra l’1 de desembre de 2018 a les 19.00 h., a l´auditori de la Casa de la Cultura (C/ Estació, s/n, Bétera). Ja podeu adquirir les entrades de l’espectacle a Pollos Planes (c/ Gascón Sirera, 59, Bétera), contactant amb qualsevol component de l’Associació Cultural l’Aljama de Bétera o escrivint-nos a aljamabetera@hotmail.com. El preu de les entrades és de 4 €, els adults, i de 2 €, els xiquets.

Com ja deveu saber, en cada edició de la Mostra destinem els diners de la recaptació de les entrades a un projecte social o una ONG. En aquesta edició continuem treballant amb la Fundació Vicente Ferrer. Els fons recollits es destinaran a un dels projectes que la fundació du a terme al districte d’Anantapur, a l’Índia.

El cartell anunciador és de Benja Carreres.

Associació Cultural l’Aljama de Bétera

Excelsa Nit d’Escola

Una nit especial, sens dubte, anit, a l’ermitori de Sant Pau, amb el gros d’Escola Valenciana, molts mestres, amics, uns quants mestres de mestres del Moviment freinet del país, històrics que no s’haurien de morir mai, i una representació del govern valencià que els honora, fent cas de l’escola d’aquest país: el MH president de les Corts Valencianes, Enric Morera, l’Honorable Conseller d’educació, Vicent Marzà, el director general de Patrimoni natural i avaluació medioambiental, Antoni Marzo, a més de regidors, caps de servei, i assessors… L’absència de l’alcalde d’Albocàsser, convidat com a màxima autoritat local, no es va notar malgrat que no vingué…

La conducció de Toni de l’Hostal i Elena Sales va agilitar el lliurament de guardons, una mena de missa civil i reivindicativa en favor de la llengua, de l’escola i de l’humor valencià més fi. Discursos reivindicatius, solidaritat amb Catalunya, convidar-nos a fer pinya per tocar el cel, denunciar que espanya encara no deixa que els valencians siguem valencians, convidar-nos a continuar treballant contra la intolerància d’un estat que no deixa viure sinó als feixistes i als pessebristes, i reconèixer l’origen i el naixement d’Escola Valenciana en aquella ermita l’any 1933, quan Carles Salvador, Soler i Godes, Porcar, i Boix, van organitzar la primera colònia de xiquets en favor de la llengua i de l’escola… Una hora i mitja que podem resumir en el lema de les Trobades 2019 que va presentar Natxo Badenes, president d’Escola, que caldrà fer nostre i viu: “Som i serem paraules”

Anit l’Escola celebrava que podem ser un país normal, ben prompte, si fem pinya. Avui, l’escola La Masia tancava el cicle de commemoracions dels 50 anys de la primera escola autènticament valenciana al País Valencià. Ves si hem patit segles de greuges, d’assetjament, de penalitats… Però malgrat tot resistim, convençuts que som a tocar de la nostra república. Llengua i escola, anit i avui una lliçó. Per molts anys.

Escola Valenciana i el mestre Ferran Zurriaga

La Nit d’Escola Valenciana retrà un reconeixement merescut al mestre Ferran Zurriaga (Olocau, 1938). Serà avui dissabte 17 de novembre a Sant Pau d’Albocàsser, on van exercir uns altres mestres honorables, honestos, que van fer escola entre els valencians, entre més Carles Salvador i Enric Soler i Godes. El mestre Ferran Zurriaga ha sigut el pont necessari a  l’escola entre aquells mestres dels anys trenta, valencianistes, republicans, laics, i l’escola que ara vivim, una part almenys, que és un model d’escola coratjosa i entusiasta: és el nostre mestre Freinet a la manera valenciana, amb les seues Invariables, però també l’Escola Moderna i els seus principis, Coussinet, l’honestedat intel·lectual en favor de la pedagogia, l’experiència d’aula i l’activitat en favor de tots els infants sense exclusió. Olocau, València, l’explorador Andrés, les colònies valencianistes dels anys setanta-vuitanta a la manera de les colònies a Albocàsser, és el coneixement, l’erudició dels mestres grans, que han fet escola i han obert camí a centenars de mestres valencians, malgrat les escoles de magisteri. El mestre i els llibres, la lectura intensa en favor d’ensenyar, d’aprendre del dia a dia amb els alumnes, de compartir amb els mestres més joves com havíem de fer escola. Com ell mateix diu, en l’última entrevista que li ha fet Escola, el premi a una Trajectòria?, doncs si encara no he acabat la meua trajectòria de mestre, jo continue treballant-hi cada dia, al poble, a la ciutat, en l’estudi, per la llengua… Cada dimarts encara es reuneix a l’OCCC un equip entusiasta que va obrir la via pedagògica de major interés entre els valencians: mestres freinetistes, d’esperit jove i il·limitat.

—Tinc vuitanta anys, però continue essent mestre!

 

Un estat de merda

Si un estat és una vergonya, cal dir-ho cada dia.

Si aquest estat manté presoners polítics, cal denunciar-ho (i denunciar-lo) cada dia.

Si aquest estat ataca la llibertat i l’expressió lliure, cal acusar-lo sense renúncies.

Si aquest estat vulnera la laïcitat i equitat, cal portar-lo als tribunals internacionals.

Si aquest estat és incapaç de la democràcia, caldrà minar les seues estructures.

Si aquest estat ataca els drets universals, cal aturar la vida de normalitat que tants conspiradors i ideòlegs ens imposen.

Si un estat és immoral, es denuncia sense excuses.

Sense perdre la memòria dels qui volen evitar-nos tanta merda, denunciem els enemics de la llibertat, de la democràcia, de la república, dels drets bàsics, de la justícia, de l’equitat.

A la merda! A la merda!